M.A.Confidential

Uns dies després de la conclusió de l’Atlántida Film Fest 2018, faig un repàs d’alguns dels millors títols que s’hi van poder veure. Un any més, el festival permet accedir a un bon nombre de mirades diferents arribades de tot Europa, amb pel·lícules que difícilment poden colar-se a la distribució comercial. En aquest cas, des de potents produccions del nord del continent, fins a una humil pel·lícula barcelonina. En general, descobriments interessants.

Holiday (Isabella Eklöf, 2018)

Holiday es presentava com un dels títols potencialment més impactants i polèmics d’aquesta edició del festival, i la veritat és que no se li pot negar aquesta condició. La pel·lícula, que segueix una joveníssima protagonista que exerceix com a parella d’un perillós narcotraficant durant les seves vacances a Turquia, no només destaca per la cruesa d’algunes imatges (i una escena en especial que deixa totalment fora de joc), sinó pel tractament global d’allò que explica. La directora sueca Isabella Eklof aborda diverses mostres de baixesa moral i humana amb una fredor pertorbadora, i sobretot construeix un personatge d’allò més potent. I és que Sascha va evolucionant sense que ens n’acabem d’adonar, i quan ho evidencia, deixa anar una veritable bomba sobre el veritable missatge que ens transmet Holiday.

L’habilitat d’Eklof per a jugar amb les expectatives és clau a la pel·lícula. L’actitud visceral i imprevisible del narcotraficant propicia diàlegs i situacions d’allò més tenses sense necessitat que s’utilitzi cap recurs més. I també a l’inrevés, desdramatitzant moments que feien témer el pitjor. Encara que és evident que no compartim el seu estil de vida ni les seves formes, Holiday juga -una mica a l’estil de Haneke- a apropar-nos i allunyar-nos dels personatges segons el moment de la història. El primer tram de la pel·lícula, un pèl més pausat i reiteratiu, és tan sols el preludi d’un desenvolupament dels fets que revela la veritable perversitat de la història. Tractant-se d’un debut a la direcció, Holiday suposa una carta de presentació d’allò més contundent, i deixa el d’Isabella Eklof com a nom a seguir.

Sami Blood (Amanda Kernell, 2016)

Les imatges que acostumem a relacionar amb Lapònia són les de les aurores boreals i la sortida del Pare Noel cada Nadal, però la realitat dels habitants d’aquelles terres inhòspites no és precisament idíl·lica. Històricament, la comunitat sami (així s’anomenen) ha patit un racisme i una discriminació social que van ser especialment latents durant la primera meitat del segle XX. Sami Blood parteix d’aquesta base per a remuntar-nos als anys 30 i explicar-nos la història d’una adolescent que, farta del tracte que rep degut a la seva raça i desitjosa d’una vida diferent, decideix renegar dels seus origens. La pel·lícula destaca per aquesta sensació de desacord que ens provoca vers la protagonista, i hauria pogut caure en aquest mateix rebuig si no fos per l’enfocament que poc a poc ens desvetlla la directora Amanda Kernell gràcies al format de flashback que utilitza la narració.

Sami Blood impacta per la cruesa amb què mostra les humiliacions cap al poble sami, sobretot amb escenes com la d’una sessió fotogràfica que sembla més pròpia de qui vol estudiar una nova espècie animal. Però a la vegada, sorprèn amb aquesta mentalitat de la seva protagonista, que enlloc de rebel·lar-se contra la injustícia i recolzar els seus, decideix que el més fàcil és unir-se a l’altre bàndol. Sembla que la directora insinua la redempció de la noia en més d’una ocasió, i també que, a mida que avança la història, suavitza la gravetat del conflicte presentat a l’inici, però al capdavall Sami Blood resulta ser tot un escarment. Un record de la importància de les arrels, i de com aquestes acaben sent més fortes que qualsevol camuflatge que hi posem a sobre, encara que sigui durant tota una vida. Tot i espessir-se un pèl en el tram central, el film suposa un debut força potent de Kernell a la direcció.

Yo la Busco (Sara Gutiérrez 2018)

Des que la seva companya de pis i amiga de l’ànima li diu que marxa a viure amb la seva parella, Max comença a adonar-se que està més sol del que es pensava. El seguit de respostes evasives que rep aquella mateixa nit ho acaben de confirmar. És aquí on comença el recorregut per la nit barcelonesa de Yo la Busco, una pel·lícula feta amb quatre duros que en certa manera uneix una sèrie de personatges en aquesta recerca no massa específica d’algun element que retorni el sentit a les seves vides. Per als habitants de la ciutat, sembla que la directora Sara Gutiérrez gairebé voregi el documental en alguna ocasió, i fins i tot es podria dir que ens descobreix algun racó que rarament gaudeix de protagonisme en aquest tipus de films. Potser per tot això, i també per aquesta mena de missió a complir per part del protagonista, Yo la Busco manté el seu interès.

La narració té alts i baixos, sobretot perquè alguns diàlegs i personatges es perceben més capritxosos i menys treballats, com dos guàrdies de seguretat dels quals no entenc l’actitud en cap moment. Al mateix temps, algunes històries personals d’aquests personatges són un pèl forçades, com la del taxista que està aprenent japonès. Evidentment, Yo la Busco també depèn d’uns actors completament amateurs que, en ocasions, ho són de forma bastant descarada. En tot cas, la directora sap captar amb la proximitat necessària cadascuna de les situacions, i sobretot aconsegueix que comprenem el protagonista i la seva evolució. En el fons, és una nit que li canvia la vida, i que potser ha canviat la d’algú més.

The Great European Cigarette Mystery (Jeppe Ronde, 2017)

Els documentals al voltant de l’actualitat política de la Unió Europea són habituals al festival, i aquest any sorprenen amb The Great European Cigarette Mystery. La història gira al voltant de la renúncia del comissionat de Salut de la institució, John Dalli, després de ser acusat d’afavorir el lobby de les empreses de tabac, i ens convida a acompanyar dos periodistes danesos que investiguen el cas. Ara bé, a partir de cert punt, i quan s’eixampla una mica l’entorn del Sr. Dalli, el documental comença a derivar en qüestions força més misterioses i gairebé esperpèntiques. Ara bé, el principal problema que es percep a The Great European Cigarette Mystery és que el director Jeppe Ronde no aconsegueix transmetre del tot la inquietud dels fets; en part, perquè els dos periodistes protagonistes no porten gaire ben apresa la lliçó interpretativa, i d’altra banda per la dispersió que pateix la narració en la seva segona meitat.

Així doncs, el que comença com una revelació del poder dels lobbies del tabac a la Unió Europea (tal com indica el títol del propi documental) acaba en una trama semimafiosa que no sabem ben bé on va a parar. El que sí que funciona és la mutació de la nostra percepció sobre la figura de John Dalli, que passa a ser un home relativament entranyable a una figura freda i imprevisible, de qui ja no ens podem refiar. Tot i que en el seu tram final The Great European Cigarette Mystery revela detalls o indicis de tota la vessant obscura que hi ha darrere la relació entre l’excomissionat i els lobbies, la sensació és que els descobriments que fa (tot i ser evidents en molts factors) no s’acaben de materialitzar o corroborar. Això resta punts a un documental que, a pesar de tot, resulta força particular.