M.A.Confidential

Tercera ració de ressenyes del Festival de Sitges, demostrant de nou que la “classe mitja” ha donat molt bons fruïts: des de l’animació més rocambolesca fins una de les seqüeles “casolanes” més esperades pel públic assidu al festival. A l’altre costat, algunes de les decepcions que ens ha deixat aquesta edició, sobretot en el cas d’una de les grans superproduccions asiàtiques d’aquest any.

The Killing of a Sacred Deer (Yorgos Lanthimos, 2017)

Confrontar una pel·lícula de Yorgos Lanthimos mai ha estat una tasca fàcil, i The Killing of a Sacred Deer en cap moment es postula com a excepció. Al contrari, possiblement és la que expressa el seu missatge de la forma menys explícita, i la que acaba resultant més contundent en el seu desenllaç. Enfocada en un prestigiós cirurgià empès a prendre una terrible decisió per culpa d’un antic pacient a qui va perdre, la història porta Lanthimos a explorar de nou l’obscuritat i l’egoïsme del ser humà, però amb una aparent parsimònia que acaba sent el que realment esgarrifa. Apropant-se un pèl al cinema de Haneke, The Killing of a Sacred Deer juga amb la nostra implicació emocional respecte el que veiem, i sap perfectament que ens deixarà amb un bon turment mental.

The Killing of a Sacred Deer presenta dues meitats força marcades: la primera, inquietant i misteriosa, dóna pas al veritable fet inductor, i a partir d’aquí ens adonem de l’aberració que amaga la història. Lanthimos planteja una pel·lícula de personatges gairebé robotitzats, mancats d’emocions o empatia, i incapaços de veure més enllà dels seus propis interessos; inclús quan és la seva pròpia família la que està en joc. No ens aplana el camí quant a ritme, dinàmica o apartat sonor (la BSO no ens deixa tranquils), però The Killing of a Sacred Deer genera un estrany magnetisme. La pel·lícula deixa exposada una enorme baixesa moral i un descoratjador retrat de l’autoprotecció davant els errors. I de pas, també ens regala un dels personatges més pertorbadors dels últims anys.

Creep 2 (Patrick Brice, 2017)

Fa tres anys, a la sorprenent Creep, Patrick Brice i Mark Duplass se les enginyaven per a teixir un thriller incòmode i ple de mala llet sense necessitat de grans recursos. Modulant les expectatives de l’espectador i resistint-se a satisfer-les fins l’últim segon, la pel·lícula acabava funcionant d’allò més bé. A partir d’aquí, i amb la consciència que ja coneixeríem la naturalesa del personatge, Brice ha plantejat Creep 2 d’un mode molt intel·ligent: si en el primer film acompanyàvem la figura del visitant i descobríem/sospitàvem al mateix temps la situació on s’havia ficat, ara adoptem una posició en què la nostra complicitat es decanta molt més cap al psicòpata, ja que tan ell com nosaltres disposem d’una informació prèvia que aquesta nova visitant no té. La història de Creep 2 repeteix plantejament -Sara és una videoblogger que arriba a casa d’un misteriós home anomenat Aaron que vol ser gravat durant 24 hores- i fins i tot recupera escenes i elements de l’antecessora, però mostra una evolució que li dóna un esperit diferent i refrescant.

Patrick Brice també encerta en el nou dibuix que fa del personatge visitant i la relació que aquest té amb Aaron, ja que la interacció entre els dos és com un desafiament constant. A Creep 2, Aaron es mostra del tot obert a explicar qui és i què fa des de l’inici, però es troba amb una Sara que desconfia davant una revelació que ho faria tot massa “fàcil”. El director Patrick Brice aprofita a la perfecció aquesta situació, sobretot perquè sempre és conscient de la posició de l’espectador, i se les empesca per a tornar a mantenir-nos expectants durant tots els 80 minuts escassos que dura la pel·lícula. Si bé és cert que la tensió es palpa, i que les “bromes” d’Aaron poden sobresaltar a més d’un, Creep 2 es viu més amb un somriure gamberro que no pas amb la inquietud al cos que provocava Creep. I això no significa que s’hagi tornat autocomplaent, sinó que ha sabut donar la volta a la mateixa història per a generar un efecte diferent.

A Day (Cho Sun-Ho, 2017)

L’estructura narrativa d’Atrapado en el Tiempo ja s’ha convertit en una referència per a diverses pel·lícules, cadascuna traslladant-la a un terreny particular. En el cas de la sud-coreana A Day, la víctima de la constant repetició del mateix dia és un pare que abans de les 12 del migdia ha de salvar la seva filla de ser atropellada. Tots els obstacles que ha de sortejar, des d’imprevistos aliens al llarg del camí fins la mala relació de la pròpia filla amb ell degut a la seva falta d’atenció, proporcionen variables de sobra per a anar canviant els fets cada vegada. No obstant, A Day no s’acomoda aquí i no triga en incorporar nous factors i complicacions que augmenten la dimensió de la història, fent-la imprevisible i interessant fins l’últim segon.

El director debutant Cho Sun-ho demostra un bon domini del repartiment de punts de vista i també del muntatge que els ordena, dos elements que són clau per una pel·lícula com A Day. També aconsegueix la implicació de l’espectador amb els personatges, entre els quals evita una simple creació de bons i dolents. Tots ells tenen clars i obscurs, i un rerefons que els afecta i els pesa. En la incorporació d’aquest apartat dramàtic és on el film trontolla una mica: d’una banda, per algunes coincidències un pèl agafades amb pinces, i de l’altra per aquesta tendència dels sud-coreans a caure en el melodrama subratllat. A pesar d’això, A Day no perd ritme i resulta un entreteniment d’allò més sòlid, fins i tot amb un final força rotund.

La Villana (Jung Byung-Gil, 2017)

Els primers minuts de La Villana són una piconadora; d’aquells que et deixen amb ganes de demanar un temps mort per a poder refer-te abans de continuar la pel·lícula. Llàstima que, al capdavall, aquesta seqüència des d’un punt de vista 100% subjectiu sigui de les poques coses que podem destacar del film. Jung Byung-Gil insisteix en el seu objectiu d’impressionar amb una acció trepidant repleta de moviments impossibles de càmera, però s’embolica amb una trama llarga i confusa que cada vegada afecta més al conjunt. Així, l’arrencada prometedora d’aquesta història d’una assassina a sou a qui ofereixen refer la seva vida –com si es tractés d’una derivació de la saga Bourne– va perdent energia pel camí fins al punt que els malabarismes visuals del director ja no són suficients.

La sensació és que Jung Byung-Gil pretén incloure massa vessants narratives a La Villana: des de la venjança de la protagonista, fins a una història d’amor, passant per una lluita entre bandes mafioses que va apareixent i només fa que enredar la troca. No sé si es pot entendre com a símptoma de tot plegat, però inclús les hiperactives escenes de combats i persecucions acaben resultant un punt molestes. Arriba un moment en què la pròpia obsessió del director per a fer passar la càmera per racons impossibles (mitjançant transicions digitals, òbviament) dificulta poder gaudir plenament de l’escena. Si bé no es pot negar que La Villana conté trams del millor gènere coreà d’acció, és inevitable sortir-ne decebut.

Sweet Virginia (Jamie M. Dagg, 2017)

Els passos inicials de Sweet Virginia són força encoratjadors: un atracament que es passa de la ratlla, una estratègia fallida darrere, diversos comptes pendents i un grapat de personatges incapaços de trobar la felicitat en un petit poble d’Alaska. Una estètica de cinema negre rural prou atractiva, a la qual es suma la imponent presència de noms com Jon Bernthal, Imogen Poots o Christopher Abbott. No obstant, el director canadenc Jamie M. Dagg sembla entestar-se en anar restant interès a tots els elements de la història. Sweet Virginia complica de forma innecessària una trama que hagués pogut ser molt més funcional, i a més a més vesteix l’acció d’una monotonia i irrellevància que poc a poc ens van allunyant de la pel·lícula.

Sweet Virginia troba trets definitoris en l’atmosfera que envolta l’acció, sempre nocturna o grisa i incòmoda. Els personatges són empesos pels fets que van succeint, però sobretot per un passat que els turmenta i plana sobre ells una i altra vegada. Tot això, però, no es materialitza en una història capaç d’aixecar el nostre interès de forma particular, ni tampoc suposa cap evolució per als seus principals protagonistes. Tot i que conté bones escenes i diàlegs puntuals, Sweet Virginia transita amb massa fredor, i aquesta es contagia a l’espectador. Fins i tot el suposat clímax final sembla concebut amb una certa desgana. Per tot això, la pel·lícula acaba passant sense pena ni glòria.

Mutafukaz (Shoujirou Nishimi i Guillaume Renard, 2017)

“What the hell is going on??” és una pregunta que fàcilment pot passar pel nostre cap en algun moment o altre de Mutafukaz. La pròpia pel·lícula ho sap, i per això la frase omple la pantalla en un instant de cert desconcert on no sabem ben bé on es dirigeix tot plegat. La història es centra en Angelino, un jove escurat i aparentment insignificant que de cop es veu perseguit per la policia i ha de fugir juntament amb dos amics que l’ajudaran a investigar els motius de tot plegat. Concebuda en un futur no massa llunyà, Mutafukaz crea un estrafolari univers propi en què gèneres cinematogràfics i referències de cultura pop (el videojoc GTA n’és una de les més evidents) es mesclen una i altra vegada per a construir una aventura incansable i esbojarrada.

Dins del caos que suposa la seva llibertat creativa, Mutafukaz és un divertiment constant que combina l’humor negre i la violència sense escrúpols amb trames conspiratives i ambiciosos conceptes de ciència ficció. La pel·lícula fins i tot busca, potser amb menys efectivitat que en la resta de les seves facetes, enviar un missatge crítica social i ecologista a la societat actual. Mutafukaz hauria pogut caure en l’error de voler englobar massa coses en una escassa hora i mitja, però els directors Guillaume Renard i Shojiro Nishimi controlen el ritme i l’equilibri en tot moment. També s’encarreguen de recordar a l’espectador que no es faci excessives preguntes i es dediqui a gaudir del que veu. I la veritat és que val la pena fer-ho.

Have a Nice Day (Liu Jian, 2017)

Anunciada com un “thriller amb segell Tarantino” en forma d’animació japonesa, Have a Nice Day aterrava a Sitges amb totes les expectatives del món. A l’hora de la veritat, ha resultat ser un dels grans fiascos del festival. El xinès Liu Jian planteja una història coral que parteix del robatori d’una bossa plena de diners pertanyent a una banda criminal, per a després anar presentant i implicant una sèrie de participants força diversos. Seguint unes passes clarament deutores d’obres com Jackie Brown o Snatch: Cerdos y Diamantes, la pel·lícula intenta trobar el seu particular carisma entrellaçant trames i personatges de forma tan causal com casual, però es queda en això, en l’intent. Ni els personatges tenen presència suficient, ni les trames generen cap interès especial.

Have a Nice Day conté en tot moment una segona capa en què vol retratar la part més fosca i desoladora de la Xina actual. Un país controlat per les màfies, ancorat en un fals progrés, i amb una població sense ambició que pretén emmirallar-se en el món occidental, però tan sols de forma impostada. De fet, es podria dir el mateix de la pròpia pel·lícula. Liu Jian cuida l’animació –recorda a la de Seoul Station– i dóna una expressivitat particular als personatges, però aquests no aconsegueixen generar-nos cap mena d’empatia. Els diàlegs són dispersos, i els girs o xocs de l’argument van perdent força. Arribem a la conclusió de Have a Nice Day amb un sentiment d’indiferència, i constatant que un film de només 75 minuts també es pot fer llarg.