M.A.Confidential

Hitchcock

Director: Sacha Gervasi

Intèrprets: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, James D’Arcy, Jessica Biel, Toni Collette, Michael Stuhlbarg.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2012. 100 min.

Sense pena ni glòria, ni fred ni calor. Poc li hauria agradat a Alfred Hitchcock que una pel·lícula “protagonitzada” per ell causés una sensació tan poc intensa, però costa dir una altra cosa de Hitchcock, un drama biogràfic amb tocs de comèdia que fa gala d’una inofensivitat que no complauria gens el cineasta en qüestió. Això no treu que sigui una pel·lícula simpàtica i molt entretinguda, però fa un enfoc una mica massa superficial i desenfadat dels fets que recrea, i acaba caient més en la curiositat que no pas en un resultat que pugui aportar res d’interessant. Això sí, té un bon grapat de referències a la filmografia del director que faran somriure els més cinèfils.

El principal problema de Hitchcock és que, dies després d’haver-la vist, encara no sé ben bé quin n’era l’objectiu. Acostar-nos les interioritats del director per entendre el seu cinema, retratar-lo en clau simpàtica per esborrar la seva imatge esquerpa, destapar les seves obsessions més íntimes, reivindicar-lo davant una Acadèmia de Hollywood que mai li va donar un Oscar o directament fer-ne una paròdia… no ho tinc gaire clar. En tot cas, i tot i que no dubto que Hitchcock havia de ser un home de caràcter molt particular, resulta difícil prendre’s aquesta pel·lícula com una pel·lícula biogràfica rigorosa. Em crec i m’interessa el desenvolupament de la història i la relació entre el cineasta i la gent del seu voltant, però el to de la pel·lícula fa que no em transmeti res molt especial.

La transformació d’Anthony Hopkins com a Alfred Hitchcock està ben aconseguida en estàtic, però durant l’acció el maquillatge s’acaba menjant el realisme de la caracterització, que en ocasions fins i tot sembla estar fent una paròdia del personatge. Aquesta comicitat, volguda o no, és el que treu transcendència a la pel·lícula. No es pot dir el mateix de la gran Helen Mirren, qui interpreta el personatge amb més força i riquesa del film, i també qui realment propicia que els fets avancin. D’altra banda, la participació d’Scarlett Johanson i Jessica Biel com a Janet Leigh i Vera Miles, respectivament, també queda una mica desdibuixada per la poca consistència dels personatges. Poca densitat, un cop més.

Quedar-se amb la capacitat curiosa i “entretenidora” de Hitchcock és una valoració massa escassa per una pel·lícula com aquesta. Sacha Gervasi capta les interioritats de la vida del director, però no aprofundeix, i els colors excessivament vius amb què treballa tampoc ajuden a crear una atmosfera una mica més sòbria. Perquè estic segur que Alfred Hitchcock, tot i ser un home amb sentit de l’humor i el cap ple d’obsessions, no desprenia una imatge tan poc seriosa. Es mereix una pel·lícula biogràfica de veritat, si més no, que faci justícia a la seva condició de “mestre del suspens”, ja que Hitchcock es quedarà en una simple anècdota.

(Text original publicat a Gent Normal)