M.A.Confidential

Zero Dark Thirty

Directora: Kathryn Bigelow

Intèrprets: Jessica Chastain, Jason Clarke, Kyle Chandler, Jennifer Ehle, Mark Strong, Fares Fares, Joel Edgerton, James Gandolfini.

Gènere: Drama, acció, bèl·lic. USA, 2012. 155 min.

Des que als Oscars de fa tres anys va passar la mà per la cara a James Cameron i la cansina Avatar, Kathryn Bigelow ja és una dona que em cau bé. En Tierra Hostil no era un film amb la qualitat i grandesa suficients com per endur-se un Oscar, però sí que reafirmava el talent i la solidesa de la directora nord-americana. Per aquesta raó, la notícia que seria ella l’encarregada de dirigir el projecte sobre tot el procés que havia tingut lloc darrera la captura i mort d’Osama Bin Laden va ser rebuda amb expectació. L’esperat resultat ha estat La Noche Más Oscura, un film notable, seriós, intens i de gran rigor documental, que s’esforça per detallar els passos de l’operació, tot i que això dilati la seva durada fins unes 2h30min que, personalment, crec que s’haurien pogut retallar una mica. En tot cas, la pel·lícula ja es troba a totes les llistes de favorites de cara als Oscars d’aquest any.

La Noche Más Oscura és un film difícil de categoritzar, sobretot donada la seva estructura un tant arcaica, amb un avanç de forma cronològica, però descompassada i a base de blocs argumentals que el propi metratge s’encarrega de separar amb intertítols. Un estil semblant al que Kathryn Bigelow usava a En Tierra Hostil, si fem memòria. Així doncs, els components de drama a vegades es mesclen amb el suspens propi del cinema d’espionatge, en d’altres s’endinsen en un context més polític i finalment desemboquen en un desenllaç d’acció purament bèl·lica. Això suposa un ritme narratiu desigual, però que acaba resultant sòlid com a conjunt. Bigelow s’esforça per incloure tota la informació possible perquè entenguem l’operació completa i al mateix temps per equilibrar forces i mantenir-nos alerta durant l’extensa durada del film. I, tot i alguns alts i baixos al tram central de la història, ho acaba aconseguint.

El posicionament de La Noche Más Oscura no és patriòtic ni pamfletari (no dubto que en altres mans, probablement hauria passat), però no evita fer una explicació parcial dels fets, sempre des del punt de vista de la CIA i deixant clar qui és l’enemic. En tot cas, crec que la pel·lícula té aquest caire documental que fa que es centri sobretot en la veracitat del que explica, encara que sigui des d’un enfoc concret, i doni peu que l’espectador pugui valorar els fets per si mateix. Una de les causes d’això és que la història gira al voltant de la seva protagonista, la missió de la qual acaba resultant més passional que no pas patriòtica, però que tampoc s’hi mira massa amb allò de si la fi justifica els mitjans. En fi, que si bé no és una ensabonada a les institucions nord-americanes, el missatge tampoc és, ni de bon tros, de denúncia. Bigelow es mou entre aigües, no dispara a tots els blancs possibles, però tampoc els tira floretes.

El pes interpretatiu de la pel·lícula és per a Jessica Chastain, l’actriu de moda dels últims dos anys, qui fa un bon paper, però a qui el personatge se li queda un pèl insípid a vegades, fins el punt de no arribar a caure bé del tot. Personalment, i pel que he vist d’ella (Take Shelter, El Árbol de la Vida), crec que Chastain encaixa millor en papers dramàtics més emocionals que no pas d’aquest tipus. Entre els secundaris, el protagonisme està molt repartit, però destaca especialment la presència de Mark Strong, Kyle Chandler i Jennifer Ehle, a més de l’aparició de James Gandolfini (cada cop més gras) a la part final. D’altra banda, La Noche Más Oscura també brilla pel realisme que desprèn l’acció en tot moment i per l’efectivitat amb què Kathryn Bigelow gestiona cada escena des de darrere la càmera, adaptant-se a la intensitat que requereix cada situació. La última mitja hora, tot i conèixer el final, resulta especialment trepidant.

La Noche Más Oscura (traducció que es carrega el sentit del títol original, Zero Dark Thirty, l’hora -les 0:30- en què els soldats entren a la casa de Bin Laden), és una pel·lícula que pot suscitar diferents lectures i reaccions si es comença a furgar a la mentalitat que suposadament vol desprendre, però també pot donar lloc a equívocs. Bigelow és valenta, però també intel·ligent, i sap què mostrar-nos i què no, i ho fa de forma especialment significativa durant els últims minuts, deixant sense tancar cap incògnita sobre uns fets dels quals, en realitat, encara no en sabem la certesa. En tot cas, cinematogràficament, el film té un rigor i una qualitat innegables, i si bé no em va deixar tan entusiasmat com podia esperar en un primer moment, les sensacions cap a ell milloren a mida que es va digerint. Serà un dels títols importants de l’any i estarà entre les nominades a l’Oscar si no passa res estrany.