M.A.Confidential

The Expendables 2

Director: Simon West

Intèrprets: Sylvester Stallone, Jason Statham, Dolph Lundgren, Terry Crews, Randy Couture, Yu Nan, Jean Claude Van Damme, Bruce Willis, Arnold Schwarzenegger, Chuck Norris, Jet Li, Liam Hemsworth.

Gènere: Acció. USA, 2012. 100 min.

Reconec que la meva reacció em conèixer la realització d’aquesta seqüela va ser força escèptica. Los Mercenarios havia estat un experiment prou digne i simpàtic, i molt celebrat per tots els qui tenim les grans pel·lícules d’acció dels anys 80 i 90 en un espai reservat dins la nostra filmografia personal, però convertir-ho en una saga feia presagiar que el tema podia anar degenerant i tot plegat caure en una immerescuda desvirtuació de tots aquests actors. I el cert és que, un cop vista, m’he d’empassar aquest escepticisme. Los Mercenarios 2 pren els mateixos ingredients que la primera, n’afegeix de nous que encara donen més carisma al conjunt i construeix una pel·lícula més efectiva, més entretinguda i també més autoparòdica que la primera. Una continuació que ara veig que potser no era tan innecessària com havia pensat en un principi.

La pel·lícula ofereix exactament el que es pot esperar d’ella. És veritat que no s’esforça per innovar el més mínim, però tampoc decep, que en realitat era el seu principal risc. L’argument podria ser el de qualsevol film d’acció estàndard, sense cap mena de pretensió ni voluntat de sorprendre o transgredir. Els primers minuts ja són d’infart, pràcticament no t’has acabat d’asseure bé a la butaca i Los Mercenarios 2 ja ha tret, literalment, tota la seva artilleria. I ho fa tal com ens agrada, de forma estrident, excessiva i espectacular, recuperant en un tres i no res la complicitat amb els personatges i deixant anar les primeres rialles gràcies als seus curts, però enginyosos diàlegs. A partir d’aquí, la pel·lícula avança sense pràcticament cap davallada important, amb una absoluta autoconsciència del seu objectiu i un bon criteri a l’hora d’explotar els seus memorables protagonistes.

Per començar, si alguna cosa podia millorar aquesta seqüela és que el dolent de la pel·lícula també fos un “gran” del gènere. I en aquest sentit, Jean-Claude Van Damme (que probablement va lamentar la seva negativa a sortir a la primera) era la peça idònia que faltava. L’altra era Chuck Norris, que més enllà de les seves pel·lícules o sèries, últimament s’havia convertit en tota una icona de “duresa” arreu del món, amb frases per donar i vendre. Norris apareix el suficient per fer que Los Mercenarios 2 valgui la pena. D’altra banda, el canvi radical d’emplaçament de l’acció, més “soviètica”, també és una millora, ja que no només dóna més èpica a l’acció, sinó que també augmenta l’aparença de típica pel·lícula d’acció dels 80. Terroristes, plutoni, dominar el món… en fi, res que no sapiguem. En tot cas, no hi ha dubte que aquesta és una pel·lícula que viu dels tòpics; és més, volem que ho faci i de forma descarada, i és per això que ens satisfà.

Pel que fa als actors, també hi ha poca cosa nova a dir, excepte que el nivell de demacració és especialment alarmant amb Dolph Lundgren, tot i que això també li dóna un carisma molt especial. Stallone quasi no pot obrir els ulls i les pintes de Schwarzenegger no tenen pèrdua, i a sobre s’hi ha afegit un Van Damme amb unes bosses als ulls que quasi et fan desitjar que es torni a posar les ulleres de sol en l’únic moment de pel·lícula en què se les treu. Pel que fa a Chuck Norris, com a actor és molt dolent, però se li perdona tot. D’altra banda, el film confirma a Jason Statham com a relleu natural de tots aquests actors, donant-li un especial protagonisme en termes de lluites cos a cos, i incorpora la xinesa Yu Nan com a aportació femenina, que al mateix temps es pot dir que supleix un Jet Li que sorprenentment només apareix a la part inicial. Globalment, les quotes de protagonisme estan força ben equilibrades.

Com era d’esperar, la qualitat de riure’s de si mateixos també està molt present entre els actors de Los Mercenarios 2. Les referències i picades d’ull a les respectives pel·lícules, i fins i tot a la vida personal d’alguns d’ells, encara augmenten més la complicitat amb l’espectador i també la sensatesa del film. Cal destacar també la gran feina darrere la càmera de Simon West (director de Con Air, entre altres) i una meritòria banda sonora que també és capaç de deixar anar cops amagats. Resumint, la pel·lícula sap el que es fa i ho executa amb efectivitat, es fa molt amena i et deixa amb ganes de recuperar els grans clàssics d’acció de fa 30 anys. La qualitat cinematogràfica és la que és, però la veritat és que no se m’acudeixen gaires coses per demanar-li més. Com no podia ser d’altra forma, ja s’ha confirmat la tercera part, i amb rumors que apunten a grans noves incorporacions. Tant de bo la saga sàpiga mantenir l’equilibri demostrat.