M.A.Confidential

We Need to Talk About Kevin

Director: Lynne Ramsay

Intèrprets: Tilda Swinton, Ezra Miller, John C. Reilly, Jasper Newell, Rock Duer, Ashley Gerasimovich.

Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 110 min.

El cinema britànic segueix colpejant amb força i sacsejant consciències. Després de l’impressionant exercici sobre el sentiment de culpa plasmat per Steve McQueen a Shame, ara és Lynne Ramsay qui n’agafa el relleu per presentar-nos una obra que afronta també la culpabilitat, però des del punt de vista de la frustració maternal i de la forta càrrega del penediment. Amb una narració explícita, però d’estructura complexa i carregada de detalls i al·legories, Tenemos que Hablar de Kevin conté un atractiu molt especial que atrapa des del primer moment i avança de forma implacable fins el seu desenllaç, mantenint una intensitat molt alta. Tot i algun excés de sofisticació i extremisme per part de la directora a l’hora d’imposar el seu marcat exercici d’estil, el film aconsegueix calar en l’espectador gràcies al seu caràcter obsessiu i la seva habilitat per jugar amb la nostra expectació fins l’últim moment.

La pel·lícula comença la seva manca de concessions al públic des del mateix inici, però al mateix temps declara de forma oberta les seves intencions. La història es presenta en un deliberat desordre cronològic, que deriva en dues trames -o fins i tot tres, de forma puntual- dins la mateixa línia temporal, que es van alternant sense cap mena de mirament i a vegades de forma força brusca. Tot i la confusió que això pot generar durant els primers 15 o 20 minuts, tot va encaixant a mida que el film va avançant. En un desplegament de gran talent, Ramsay dóna un gran sentit narratiu i metafòric a aquest muntatge, connectant situacions i idees, i també donant cohesió a la història. D’altra banda, molts elements es fusionen entre escenes d’una i altra trama, com la música o els diàlegs. Tot i que la directora no pot evitar fer, puntualment, un ús una mica capritxós d’aquest tipus d’estructura, aquesta resulta clau per entendre els personatges.

Tenemos que Hablar de Kevin basa la seva força en el duel entre els personatges d’Eva i el seu fill Kevin. La seva és una història que combina venjança, frustració, impotència i una situació de crisi familiar que s’acaba convertint en tota una exploració de la maldat humana, la qual porta a preguntes i plantejaments força incòmodes de contestar. Al més pur estil de Michael Haneke (hi podem trobar força reminiscències a Funny Games i alguna a La Cinta Blanca), Lynne Ramsay porta a l’extrem moltes escenes, sobretot pel que fa al comportament de Kevin, i posa a prova el morbo de l’espectador. Amb les pinzellades que va introduint sobre el punt àlgid de la història, que acaba sent deliberadament previsible, l’interès es centra en com hi arribarem i en l’estranya fascinació que el personatge de Kevin ens va generant, al mateix temps que Eva es va desgastant mentalment, conscient de la seva part de culpa.

Aquest desgast s’accentua si comptes amb una actriu com Tilda Swinton, amb una cara de per si inquietant i amb una qualitat interpretativa impressionant. Swinton encarna un personatge esgotador, turmentat i amb una brutal càrrega de consciència, però que lluita per sobreviure i busca la forma de redimir-se. L’actriu ofereix, sens dubte, una de les seves millors actuacions (una altra nominació oblidada als Oscars). No menys meritori és el treball d’Ezra Miller, capaç de donar al seu personatge una mirada pertorbadora, plena de cinisme i fredor, i d’oferir aquestes dues cares tan impactants, actuant com un autèntic “psycho-killer”. Per la seva banda, Jasper Newell i Rock Duer, els dos joveníssims actors que interpreten el personatge de Kevin en la seva infantesa, impressionen per la seva capacitat interpretativa i ofereixen escenes realment dures, especialment per com saben inculcar ja aquesta maldat en la seva mirada.

Tenemos que Hablar de Kevin té un alt contingut simbòlic, tant a nivell narratiu com visual. No és casualitat el predomini del color vermell al voltant de la protagonista, ni segurament tampoc que el seu nom sigui Eva, per exemple. D’altra banda, els diàlegs o monòlegs, alguns d’ells brillants, amaguen bona part del missatge que Lynne Ramsay incorpora al film, qui també posa èmfasi en aspectes tècnics com una accentuada edició del so i els forts contrastos que provoca una banda sonora relativament alegre. Globalment, la directora mostra una gran preocupació per imposar el seu estil personal, amb tots els pros i contres que això comporta, però el resultat final és tan suggeridor que disculpa les relliscades que pugui tenir. La pel·lícula conclou donant respostes, però fins un cert punt, donant peu així a que la pel·lícula segueixi present en la ment de cada espectador. I és que hi ha molt a parlar de Tenemos que Hablar de Kevin.