M.A.Confidential

Das Weisse Band

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Christian Friedel, Ulrich Tukur, Susanne Lothar, Ursina Landi, Burghart Klaussner, Rainer Bock, Leonie Benesch.

Gènere: Drama, suspens. Alemanya, 2009. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

“No hi ha res a explicar. El meu principi sempre ha estat fer preguntes, plantejar històries amb situacions molt precises i deixar que l’espectador busqui les respostes per si sol”. A la breu entrevista que hi ha fulletó de l’entrada del cinema, el propi Michael Haneke ja ens avisa del que ens trobarem, o millor dit, del que no ens trobarem: respostes. En realitat, qualsevol espectador una mica familiaritzat amb el seu cinema (Caché, Funny Games) sap com les gasta el director austríac. Pot ser considerat un geni o un farsant, però ningú li pot negar que la seva firma quedarà per sempre i de forma inconfusible en les seves pel·lícules, podent afirmar que “aquest film és un Haneke”. Doncs La Cinta Blanca és possiblement el Haneke portat a la seva màxima expressió.

La sensació en abandonar la sala és confusa, desconcertant, però en cap cas insatisfactòria. Un té la certesa que encara ha de processar part del que acaba de veure, que ha de trobar explicació a molts detalls i que, en aquell moment, encara no es veu en cor de qualificar el film. La mínima esperança que aparegués algun fet mínimament revelador ja ha desaparegut i ara tocar pensar. I és que cap film de Haneke s’acaba quan acaba pròpiament el film, sinó que es queda uns quants dies en ment. És llavors quan t’adones que les imatges de La Cinta Blanca t’han calat d’una forma que gairebé cap altra peli ha aconseguit, i comproves que aquest austríac dels nassos ha aconseguit el que volia. I no et sents estafat, al contrari, ja que, en el fons, resulta gratificant que no t’expliquin les coses per ser tu qui construeixis la teva pròpia explicació. Per Haneke, aquesta és l’essència del cinema.

S’han dit coses diverses sobre aquest film. Entre altres, s’ha descrit com un retrat de l’inici del moviment nazi a Alemanya, o com un desapiadat manifest contra la religió, i les dues poden ser vàlides. En tot cas, jo definiria La Cinta Blanca com una pel·lícula sobre l’odi. L’odi ocult ja present a certes persones (els adults), i l’odi que està començant a créixer a l’interior d’unes altres (els nens). Haneke diferencia clarament aquests dos segments d’edat i ens els perfila a través, com diu ell, d’escenes i imatges molt concretes i amb una força immensa. Tot i caracteritzar-se per les grans dosis de violència, aquí no veiem ni una gota de sang, no fa falta. La sensació que l’odi és present, i la tensió que això genera, comença des de la primera escena familiar, perquè és en el si de cada família on s’origina. És aquella vida la que porta a l’odi.

La figura del mestre, la més sensata, la més humana, és precisament l’única que no té família, que no s’ha de regir per cap codi de conducta. No sabem qui és el culpable dels crims sense resoldre, però sí que sabem que ell no ho és. De la resta d’habitants del poble, ho podria ser qualsevol, perquè tots amaguen l’odi que els motivaria a fer-ho. Tots han crescut allà, sota un protestantisme extrem i asfixiant que marcava el camí a seguir, sense que poguessin posar ni mig peu fora. Els nens de La Cinta Blanca són la pròxima generació, els que la duen al braç de forma humiliant i es moren per fer-ho pagar amb la mateixa moneda o una de pitjor. Uns nens, per cert, interpretats de forma tan brillant com pertorbadora per aquest grup de joveníssims actors austríacs. El repartiment adult tampoc es queda enrere, impressionants tots.

Darrere la càmera, i a través d’un blanc i negre que no fa altra cosa que intensificar les sensacions que provoca la peli i, en certa forma, simbolitzar la cara blanca visible i la cara negre oculta dels personatges, Michael Haneke dóna una nova lliçó. Als seus inquietants plans estàtics, que sempre es queden fora quan es tanca la porta, se sumen enquadraments plens de sentit (l’últim pla, per exemple) i una intencionalitat global en els plans perquè tot quedi implícit. A banda, d’això, i com ja és habitual, ni una nota musical de banda sonora. Fins i tot els crèdits inicials en silenci ja neguitegen. Això sí, també haig de dir que vaig trobar la seva durada un pèl excessiva i que segueixo preguntant-me el sentit d’algunes escenes que, de no ser-hi, ho haurien alleugerit una mica.

Encara repasso mentalment el film, com si no hagués acabat, i tinc cada cop més ganes de tornar-lo a veure. Penso en altres films que m’hagin provocat això i no se m’acut res. Haneke no era traïdor, ell ha plantejat les preguntes i ara jo busco les respostes. Bona part del que he escrit ha anat sorgint de forma instantània, i això m’encanta. Ens tornaríem bojos si tot el cinema fos així, però La Cinta Blanca demostra que l’exercici de buscar les respostes, encara que no resulti totalment revelador, és tan enriquidor com necessari. Tot i no ser una peli apta per a qualsevol espectador, ni molt menys, és imprescindible pels cinèfils o els que acostumen a apreciar tot tipus de cinema.