M.A.Confidential

In The Loop

Director: Armando Iannucci

Intèrprets: Peter Capaldi, Tom Hollander, James Gandolfini, Gina McKee, Chris Addison, Anna Chlumsky, Mimi Kennedy.

Gènere: Comèdia. Regne Unit, 2009. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Lamentablement, la poca repercussió mediàtica d’aquesta pel·lícula farà que passi sense pena ni glòria per les nostres sales i que poca gent la consideri una opció. Una llàstima, perquè deixaran passar una de les comèdies més irreverents i intel·ligents de l’any. In The Loop és un exponent exemplar del més pur humor anglès aplicat a la política, una mescla entre la mítica sèrie Sí, Ministre i la genial Teléfono Rojo, Volamos Hacia Moscú de Kubrick. Ningú s’escapa de la seva afilada sàtira, ni britànics, ni americans, ni tan sols la mateixa ONU. Tot plegat, per oferir una versió cínica i despiadada, però també absurda i plena de subtileses, de les relacions polítiques entre el Regne Unit i Estats Units, i en general de la diplomàcia a nivell internacional.

El film té un ritme endimoniat des del principi, tant per la ràpida successió dels fets com pels accelerats diàlegs i la presentació de tota la relació de personatges. Situar-se pot no resultar fàcil al principi, però de seguida es capta el plantejament inicial i les conseqüències que va desencadenant a nivell diplomàtic, estratègic, mediàtic i, fins i tot, militar. A partir d’aquí, tot un seguit de situacions paròdiques van deixant en evidència figures polítiques de molt alt nivell i mostren la cara més fosca i humiliant del poder. En joc, una declaració de guerra per unes suposades armes de destrucció massiva, us sona? A ningú se li escapa que Iannucci fa clares referències a certa controvertida operació comandada per aquestes dues grans potències mundials, i ho reflecteix amb un nivell d’estupidesa equivalent a la de l’operació real a la qual es refereix.

Els actors tenen un mèrit increïble a In The Loop, no només per les seves excel·lents i divertides interpretacions, sinó per com treballen els personatges per treure’ls tot el suc. I és que és sabut que el director va donar via lliure als actors per improvisar i fer les seves aportacions a un guió que, originàriament, era força rígid. Entre ells, destaca Peter Capaldi, que encarna un Responsable de Comunicació del govern britànic tan genial com obsessiu i malparlat. Pocs personatges han dit tants insults en una peli i han generat tan magnetisme cada cop que sortien en pantalla. A les seves antípodes, Tom Hollander es posa a la pell d’un Ministre de Desenvolupament Internacional totalment inútil i inconscient, que, naturalment, rep per tot arreu. Cal citar també la inestimable aparició de Steve Coogan, en un paper secundari, però amb força pes. Al bàndol americà sobresurt James Gandolfini (el coneixereu si dic Tony Soprano) com a general de la marina americana.

L’argument no destaca tant pel seu recorregut, sinó per les embolicades situacions que van tenint lloc en tot el seu transcurs. A vegades semblen diferents gags que es van connectant, sempre basats en la interacció entre els diferents protagonistes i jugant amb les seves dobles cares i aparences. Entre els temes que explota In The Loop, no podien faltar les diferències entre britànics i americans, els odis i les enveges interns de cada departament, els petits secrets personals de cadascú i, per sobre de tot, una sàtira sense concessions del funcionament de la política en general. La sensació és que, tot i ser conscient de la caràcter humorístic i lliure del que veig, dubto que s’allunyi tant de la realitat en segons quines ocasions.

Els britànics són únics a l’hora de fabricar productes d’aquest tipus. Veig impossible un film com aquest a Hollywood, ja que, per defecte, acabaria caient en algun tipus de missatge per escudar-se de la resta i acabar sent políticament correcte. En canvi, els britànics s’ho carreguen tot. In The Loop no només és una comèdia brillant i treballada que ens desperta la rialla en innombrables ocasions, també un exercici de reflexió sobre la funció dels nostres representants en què podem arribar a preguntar-nos fins a quin punt hi ha similituds amb el que acabem de veure. No és un film fàcilment digerible, no accepta espectadors passius que només volen que els facin riure, s’ha de veure amb disposició a interpretar i a captar el que ens mostra. Crec no equivocar-me si afirmo que tanquem l’any amb una de les seves millors comèdies.