M.A.Confidential

2012

Director: Roland Emmerich

Intèrprets: John Cusack, Amanda Peet, Chiwetel Ejiofor, Thandie Newton, Oliver Platt, Woody Harrelson.

Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2009. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Afortunadament, poques vegades he sortit d’un cinema amb la sensació d’haver tirat els diners. Però ahir va ser una d’elles. No em sento enganyat, perquè coneixia el risc inherent a veure una pel·lícula com aquesta i tampoc hi vaig anar obligat per ningú, però reconec que tenia un mínim d’esperança (fins i tot vaig publicar el tràiler fa unes setmanes) que 2012 no caigués en els mateixos errors de sempre. Doncs hi cau, en tots, absolutament. El film és tal festival de convencionalismes, tòpics i previsibilitats que sembla fet a propòsit, com si realment s’ho estiguessin prenent en conya. Però no, estic segur que els seus creadors hi veuen emoció i solemnitat, i pensen que realment la transmeten a l’espectador. D’acord que aquest tipus de cinema té el seu segment de públic objectiu (del qual no formo part, definitivament), però, sincerament, no pensava que els productes nous d’aquest gènere fossin tan lamentables com 2012.

Dic això perquè se suposa que els avanços tecnològics haurien de permetre, a banda d’aconseguir imatges més espectaculars, més llibertat creativa, nous camins, fins i tot a nivell de guió. Però 2012 posa de manifest que s’alimenta completament dels títols anteriors del cinema catastròfic i que, si et poses a pensar, tots aquests acaben sent millors. Deep Impact, Independece Day, Armageddon, Poseidón o fins i tot La Guerra de los Mundos passen per la ment de l’espectador, en alguns casos de forma massa descarada i tot. Amb totes elles m’ho vaig passar millor que amb 2012. Dins dels límits del gènere, resultaven molt més efectives, incorporaven elements relativament originals i amb gràcia, i explicaven històries justetes, però acceptables. Aquí, les diferents trames, subtrames o microtrames s’ensorren a la mateixa velocitat que les ciutats a la pròpia peli.

El guió de 2012 és un insult. Qualsevol tòpic o fet previsible, d’aquells en què penses “ara és quan…”, es compleix sense excepció. Tot és efectista, forçat i tan artificial que és impossible prendre’t el film amb un mínim de seriositat i, a conseqüència, la gran majoria d’escenes de tensió i suspens ho acaben perdent del tot. D’altra banda, tampoc pots identificar-te amb els personatges perquè són tots lamentables. Tots els protagonistes d’aquests films han d’estar divorciats, amb una relació difícil amb els fills i putejats perquè l’ex-dona té un altre novio, i al final acabar sent els herois? De veritat no existeix un altre punt de partida possible? John Cusack, per molt de carisma que se li pugui trobar, fa un paper insuls; per no parlar de Woody Harrelson, a la pell d’un personatge que, a banda de fer-te riure, sí, no s’aguanta per enlloc. La resta de connexions de les suposades trames paral·leles són cutres amb ganes.

Un altre element que em posa bastant dels nervis és l’ús de la música, que no acompanya o aporta, sinó que exagera o directament manipula. No falten els típics discursets amb la melodia èpica de fons, que intenta donar emoció on no n’hi ha per enlloc, o les etapes a tot volum per augmentar una mica més la grandiloqüència de certs fets. No es detecta cap element transgressor, cap gir inesperat, cap factor de risc que se surti dels paràmetres del gènere, tot es veu d’una hora lluny. Millor dit, de dues hores i mitja lluny, una duració que tampoc fa cap favor a la pel·lícula, ni a l’espectador. Penso si es pot salvar alguna cosa de 2012, i em costa molt. Un parell de gags, moments puntuals de destrucció, algunes cares de Woody Harrelson… i Thandie Newton. Poc més.

En fi, un error el pot tenir qualsevol, però passarà molt de temps abans que torni a confiar els meus vuit euros de l’entrada a un film d’aquest estil. Espero, si més no, que aquest post serveixi d’avís previ a possibles espectadors i els eviti aquesta pèrdua de temps i diners. Poques pel·lícules poden equiparar en la mesura que ho fa 2012 el seu propi argument amb el que representen cinematogràficament. És a dir, una catàstrofe.