State of Play

Director: Kevin MacDonald

Intèrprets: Russell Crowe, Ben Affleck, Rachel McAdams, Helen Mirren, Robin Wright Penn, Jason Bateman, Jeff Daniels.

Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2009. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Abans que res, voldria aclarir que el fet que Russell Crowe aparegui dues vegades seguides al blog no té res a veure amb els comentaris del post anterior, simplement és fruït de la pura casualitat. A La Sombra del Poder no té una actuació gaire destacable, però és que el personatge tampoc li permet gaire cosa més. En realitat, les actuacions en general no serien el punt fort d’un film que, en canvi, resulta força acceptable com a producte comercial. Basat en l’aclamada minisèrie State of Play de la BBC, aquest drama policíac es desenvolupa amb agilitat entre les diferents trames que es van entrecreuant de forma progressiva. Tot i no poder evitar desprendre aquesta sensació de “made in USA”, és una peli efectiva i amb capacitat per sorprendre, cosa que ja és d’agrair en aquest tipus de produccions.

La Sombra del Poder no ens ofereix gaire novetat en quan a continguts, però sí que sap gestionar molt bé els seus. La relació entre premsa i policia, els conflictes d’interessos, la corrupció, la traïció, tot plegat ho podem trobar en un bon nombre de pel·lícules d’aquest gènere, però no totes ho resolen amb la mateixa habilitat. En aquest cas, el resultat està per sobre de la mitjana, ja que aconsegueix alternar bons moments de suspens amb girs de guió bastant enginyosos (no tots) i ho fa amb el ritme adequat per a mantenir l’interès en tot moment. Així doncs, com a producte d’entreteniment, troba una bona fórmula per a oferir a l’espectador allò que realment espera trobar. Potser el final resulta un pèl recarregat de girs i d’associacions entre personatges, però la peli no recorre a les trampes de moltes altres i tot es va sabent quan s’ha de saber.

Com ja he apuntat al principi, no estem davant d’un film de grans lluïments personals, contràriament al que el repartiment ens pot fer pensar. Russell Crowe, considerablement més entrat de pes que a la foto del post anterior, es limita a complir, pràcticament igual que la resta. Bé, potser treuria a Ben Affleck, que després de d’aquell oasi de Adiós Pequeña, Adiós torna a estar molt i molt fluix, amb la seva cara de pa permanent. La veritat és que, en general, tots els personatges són força típics i suposo que l’objectiu del càsting ha estat més el fet de donar-los una cara coneguda que no buscar grans treballs interpretatius.

Darrere la trama de La Sombra del Poder s’amaguen diversos missatges més o menys interessants. El primer és el de tractar, encara que sigui a pinzellades, l’actual situació del periodisme, i en concret de la premsa escrita enfront les noves vies de comunicació digitals. No hi ha dubte que la parella protagonista encarnen la vella i la nova escola, i que d’aquí se’n pot extreure la idea de que les dues poden complementar-se perfectament. D’altra banda, no s’escapen de la crítica les grans multinacionals que es beneficien d’operacions militars ni els polítics corruptes, un clàssic davant el qual més d’un es deu sentir aludit a Estats Units.

No és una gran pel·lícula, no destaca per la seva intel·ligència ni per la originalitat del seu argument, però La Sombra del Poder ofereix una bona dosi d’entreteniment amb un grau de tensió creixent. No passa res si es deixa de veure, però no acabes penedit un cop l’has vist vist, i el cert és que, de tant en tant, no va malament empassar-se una dosi de cine hollywoodià. Sempre que mantingui un cert nivell, com és aquest, clar.