Låt Den Rätte Komma In

Director: Tomas Alfredson

Intèrprets: Kare Hedebrant, Lina Leandersson, Per Ragnar, Henrik Dahl, Karen Bergquist, Peter Carlberg.

Gènere: Drama, thriller, terror. Suècia, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A vegades tinc la sensació d’anar en contra de tothom, però no em queda altra que escriure el que realment penso després d’haver vist Déjame Entrar. Havia llegit, entre altres, comentaris com “la millor peli de vampirs dels últims anys” o “ha nascut un nou clàssic del gènere”, i també havia comprovat com la crítica en general coincidia de forma insòlitament unànime. Doncs bé, a mi m’ha semblat un film bastant fluixet, ple d’imperfeccions, sense cap cohesió narrativa i profundament pretensiós. Puc reconèixer que Tomas Alfredson prové d’una bona escola de directors i ac0nsegueix deixar-nos grans imatges i seqüències, però això no salva els despropòsits del conjunt. En fi, que, per més que vulgui, no sé trobar les raons de tanta alabança i veneració per aquesta pel·lícula.

El primer quart d’hora de pel·lícula resulta mitjanament prometedor. Tot i trobar-nos un cop més amb el tema del bullying (és el tercer film europeu que veig en els últims mesos que ho tracta), les presentacions dels dos protagonistes i l’inici de la seva relació estan força ben compassats i es genera un cert misteri al voltant. Encara ho seria més si no coneguéssim la naturalesa de la nena, però avui dia sembla impossible començar a veure una peli sense que ja t’hagin explicat algun aspecte que els creadors pretenien que es descobrís un cop entrat el film. La qüestió és que Déjame Entrar es va enrarint a mida que avança, convertint-se en una trama principal més o menys clara entre els dos nens, però a la qual es sumen una sèrie de fets i escenes sense gaire sentit i que se surten del rumb del film. La sensació és la d’anar posant pedaços per omplir, però sense cap mena de preocupació per la continuïtat del muntatge.

A aquesta clara falta de cohesió, s’adjunta el fet que en certs trams es vulgui desviar el protagonisme cap a altres personatges secundaris (en aquest cas, altres veïns del mateix barri on viuen els nens), quan no tenen cap mena d’interès ni fan cap aportació a la peli. Aquesta part deixa escenes realment lamentables. Pel que fa a l’evolució dels dos protagonistes, tampoc presenta tota la coherència que es podria esperar, ja que se’ns deixen d’explicar moltes coses que passen entre una fase i l’altra, amb la qual cosa no entenem massa bé segons quins canvis de comportament. Un altre aspecte no gaire afortunat són els diàlegs, molts d’ells sense cap tipus de raó de ser, totalment desconcertants i inútils. En fi, que molts cops sembla que la pròpia peli no s’aclareixi amb si mateixa.

A banda de tot això, és cert que a la història entre els dos protagonistes no li falten alguns moments força emocionants i impactants degut a l’estranya naturalesa de la seva relació, però es veuen perjudicats per aquests excessius alts i baixos. Crec que se’n podia esperar molt més, per tal com s’havia plantejat a l’inici. El més destacat de Déjame Entrar probablement són els últims dos o tres minuts, amb una seqüència veritablement espectacular. El desenllaç no deixa de ser una mica previsible, però sí que almenys deixa un regust de boca que hagués pogut ser pitjor. I sí, potser el rerefons de la història principal té molta força i simbolisme, però això no camufla un conjunt extremadament irregular i amb massa peces sense encaixar.

El cert és que molts cops puc comprendre que certa peli que a mi no m’ha convençut, sí que hagi agradat molt a altra gent, però haig de dir que en aquest cas em costa més. Els amants del gènere de terror dubto que es conformin amb les poques dosis que ofereix Déjame Entrar, com a thriller tampoc és una meravella i des del punt de vista del retrat social que fa, doncs no trobo que sobresurti especialment. He tornat a mirar les crítiques, per si m’incitava a canviar alguna cosa del que acabo d’escriure, però segueix costant-me molt trobar totes les virtuts de les que parlen. I tot i això, crec que el millor seria que tothom la veiés per poder-ne parlar després, encara que m’exposi a fortes represàlies.