Gomorra
Director: Matteo Garrone
Intèrprets: Salvatore Abruzzese, Simone Sachettino, Salvatore Ruocco, Vincenzo Fabricino, Vincenzo Altamura, Italo Renda.
Gènere: Drama, thriller. Itàlia, 2008. 125 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Els habitants de la província de Nàpols, a Itàlia, no poden viure les seves vides d’una forma gaire lliure, ja que la Camorra té el poder sobre tot el que es mou. La fam de poder i de riquesa porta a aquesta organització criminal a actuar sense escrúpols, i tot aquell qui s’atraveix a desafiar-la ho té tot per acabar malament. En aquest ambient es mouen un adolescent amb ganes de créixer ràpid, dos joves descontrolats que pretenen actuar per lliure, un veterà sastre que vol guanyar-se millor la vida, el vell repartidor dels pagaments semanals a les famílies i dos empresaris que busquen ampliar el negoci.Ens trobem davant d’un dels fenomens mediàtics dels últims mesos a Europa. La història de l’escriptor Roberto Saviano, autor del llibre Gomorra, qui ha hagut de fugir d’Itàlia i amagar-se en un lloc desconegut després de les amenaces de mort per part de la Camorra napolitana, s’ha convertit en un dels temes d’actualitat més explotats. La recent obtenció del gran premi del jurat al Festival de Cannes de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la ha acabat de rematar la feina. És per això que l’arribada de la pel·lícula a les nostres pantalles ha generat unes expectatives força altes.
I personalment no les ha acabat de satisfer, ja que la peli fluctua entre les seves qualitats i els seus defectes sense aconseguir que les primeres acabin d’imposar-se de forma clara. El principal punt fort de Gomorra és l’extraordinari realisme i veracitat que desprenen les seves imatges, sobretot perquè són presentades de forma tan natural i quotidiana que resulta molt impactant assimilar que hi ha gent que viu dia a dia d’aquesta forma. D’altra banda, dubto que la Camorra vulgués acabar amb el responsable de la història si no s’hi veiés identificada i, en certa forma, descoberta. No obstant, s’ha de dir que Gomorra destaca per no exercir una denúncia explícita del seu contingut, simplement ho mostra, fredament, i deixa que nosaltres mateixos ens adonem del que estem veient.
La posada en escena i l’estructura de l’argument, dividit en cinc històries, però formant part totes d’un mateix bloc i connectant-se d’una forma o altra, recorden a vegades a Elephant de Gus Van Sant (gran, gran peli, que aprofito per recomanar). A priori, sóc un amant d’aquest tipus de guions, però també s’ha de dir que presenten força riscos a l’hora de fer el muntatge. I precisament el que li ha passat a Matteo Garrone és que li ha quedat un resultat massa descompensat. El ritme narratiu és massa intermitent i falta cohesió entre moltes escenes. També he trobat el·lipsis que et deixen una mica desconcertat i més d’una escena que no he sapigut molt bé què feia allà
Gomorra és d’aquelles pelis que ni comencen ni acaben, en el sentit que ens expliquen una porció, o porcions, d’una història que, fora de la pantalla, ja va començar fa molt i que encara no ha finalitzat, ni molt menys. Segurament era la millor forma d’explicar-nos el funcionament d’una organització amb tanta història com la Camorra, i que encara segueix igual d’activa, encara que costi de creure que sigui així en els nostres temps. La peli deixa imatges bastant insòlites, molt significatives del funcionament de les coses allà, i també algunes de força dures, tot i que no destaqui per ser un film excessivament violent.
En una època tan poc fructífera a la cartellera, almenys fins divendres que ve, Gomorra es converteix en una de les opcions més interessants. Això sí, està clar que no és una peli per tots els públics (tampoc ho havia de ser) i que no deixarà a tothom content. Personalment, l’he trobat una bona pel·lícula, necessària per a conèixer un món del qual només sentim parlar de tant en tant als mitjans de comunicació, però amb la sensació que hagués pogut ser millor. Esperava posar algun cercle més de color groc…
Martí
M.A.Confidential 