M.A.Confidential

U2 3D

Directors: Mark Pellington, Catherine Owens

Intèrprets: Bono, The Edge, Adam Clayton, Larry Mullen Jr.

Gènere: Documental, concert. USA, 2008. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els que puguin considerar-me un freaky per segons quins comentaris de pel·lícules he publicat en els més de dos anys i mig que porto de blog, que sàpiguen que, per mi, aquest seria el comentari més freaky que he escrit fins ara. Però ho seria amb molt d’orgull. I ho reconec perquè anar-se’n expressament fins al Cinesa Heron City (només la fan aquí i a La Maquinista) per agafar unes ulleres horribles i entrar en una sala en què només t’acompanyen una dotzena més d’espectadors ja denota que darrere hi ha d’haver una especial devoció pel que vas a veure. No obstant, crec fermament que tot fan d’U2 hauria de fer aquest esforç, perquè U2 3D és una experiència inigualable.

En una entrevista sobre la pel·lícula, Bono va afirmar que una de les coses que més lamentarà a la seva vida és no haver pogut assistir mai a un concert d’U2 com a públic (lògicament), però que gràcies a U2 3D, havia pogut acostar-se molt a les sensacions que es poden sentir escoltant la banda en directe. I és que hi ha diversos moments en què, certament, tens la sensació d’estar entre el públic, fins i tot podries intentar apartar la mà del de davant, que t’està tapant la vista. Naturalment, aquells plans amb més profunditat són els més espectaculars. Destaquen també els de la bateria, en què pots distingir el volum de cada un dels components que la formen, les guitarres que sembla que t’hagin de treure un ull o els primers plans de Bono, en especial un en què estén la mà fins quasi tocar-te. Probablement l’aspecte del 3D no sigui nou per tots aquells que ja van passar per l’Imax en algun moment o altre, però ja us dic jo que aplicat a un concert de música és totalment diferent.

La realització en si de U2 3D correspon a la d’un concert qualsevol, però ofereix una visió completament diferent i et permet viure-ho molt més. Tant que un servidor es va passar l’hora i mitja llarga de peli cantant i movent les cames, amb temptacions d’aixecar-se en més d’una ocasió. El tracklist correspon al de la gira Vertigo Tour i conté els grans clàssics de la banda, combinats amb cançons del darrer disc i un parell o tres de no habituals que la banda va recuperar per aquella gira. És inevitable que es trobin a faltar algunes cançons, com Elevation, City of Blinding Lights o Walk On (aquesta última és una debilitat personal i probablement la canço més infravalorada de la banda), però el concert és equilibrat i el gaudeixes de principi a fi.

Cal destacar el final, en què s’aprofita la tecnologia 3D per incorporar un espectacular muntatge de paraules i colors que es van combinant davant nostre, acord amb la cançó The Fly, i també l’animació final (que apareix després dels primers títols de crèdit finals) mentre sona Yawheh. I per citar un altre moment, el més emocionant de tota la peli, el de Miss Sarajevo, amb Bono emulant a Pavarotti i demostrant que té un tros de veu. A banda d’això, subratllar l’entrega del públic argentí i brasiler, bàsicament el primer perquè quasi tot el film està rodat al Monumental de Buenos Aires, que encara afegeixen més intensitat i dinamisme a l’efecte 3D.

Com es pot comprovar, U2 3D està feta, sobretot, pels més fans de la banda, sobretot per aquells que mai han estat a un concert i tenen ganes de fer-se’n una idea. Pels que ja hi hem estat (Camp Nou, a deu metres de l’escenari, sí, ho havia de dir), l’experiència no s’acostarà ni de llarg al que es sent veient aquests monstres en directe, però ens permet reviure l’experiència i agafar unes ganes boges de que vinguin un altre cop i tornar-hi a anar. A qui no sigui fan d’U2, li diria que s’ho faci mirar, això per començar, i després que vagi a veure-la, més que res, per gaudir d’una experiència completament nova i de pas adonar-se de com de bons són.

Tot i que tenia entès que avui era l’últim dia que es projectava, he comprovat que han prorrogat una setmana més la seva presència a la cartellera. Malalts d’U2: el cine és lluny, però no és excusa, s’hi ha d’anar i gaudir-ho.