Che. El Argentino

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: Benicio del Toro, Franka Potente, Benjamin Bratt, Jordi Mollà, Óscar Isaac, Yul Vazquez, Catalina Sandino Moreno, Edgar Ramirez.

Gènere: Drama, bèl·lic, històric. USA, 2008. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Steven Soderbergh és d’aquells directors difícils de classificar, ja que tant aviat et presenta una grandíssima peli com Traffic, com pot perdre’s en una trilogia tan purament comercial i innecessària com Ocean’s Eleven i següents. En aquest cas, sembla que ha adoptat la seva cara més seriosa i ens ofereix aquest complex i arriscat biopic sobre una de les figures més populars del passat segle, el Che Guevara. La producció té una durada total de 4h i mitja (a Cannes es van projectar seguides), però afortunadament arribaran a les sales en forma de dues pel·lícules. La primera és Che. El Argentino, un títol curiós, ja que sembla reivindicar el veritable origen del Che, quan realment molta gent pot pensar que és cubà, però al qual tampoc trobo massa sentit. Si més no, a la peli no s’aprecia de forma gaire evident. El que sí que s’aprecia és un immens treball de documentació, ambientació i caracterització, probablement la millor arma del film.

Un surt de Che. El Argentino amb la certesa que acaba de veure cine de qualitat, però trobant a falta alguna cosa que fes anar una mica més enllà aquesta opinió. I, personalment, crec que la causa principal d’això és la distància emocional que manté el director amb el personatge, la qual es trasllada a la sala entre l’espectador i la peli. Qui l’hagi vist, ho podrà corroborar: no hi ha moments en què l’espectador s’emocioni, pateixi o senti a flor de pell el que està veient. Soderbergh comet l’error de, per tal de no posicionar-se davant un personatge tan controvertit, agafar-s’ho tot des d’una perspectiva molt més còmoda i neutra, mantenint les distàncies i cobrint-se les espatlles. Al cap i a la fi, és un nordamericà filmant un biopic sobre un dels majors anti-nordamericans de la història, i això s’acaba notant. No demano un manifest pro revolucionari, però sí una mica més de proximitat.

Com ja he dit, la gran virtut d’aquesta peli és l’immens treball de caracterització i ambientació, començant pels protagonistes. Benicio del Toro clava el paper de Che i la seva imatge quasi arriba a ser camaleònica amb la del personatge real. Personalment, és un actor que m’encanta, i aquí torna a demostrar el seu gran talent; gran, gran encert el fet de triar-lo per encarnar el protagonista. Al seu costat, trobem un Demián Bichir impressionantment semblant a Fidel Castro, no només per l’aspecte, sinó també pels gestos, els moviments del cap o la forma de parlar. Pel que fa al personatge de Franka Potente, sincerament, el trobo bastant mal definit i introduït de forma una mica forçada a la història. De la resta, a destacar el pintoresc Camilo Cienfuegos, que regala bons moments d’humor amb els seus comentaris.

Una altra virtut destacable és la capacitat que té Che. El Argentino per mantenir l’atenció de l’espectador. Tot i superar les dues hores, no arriba a avorrir i tampoc tens la sensació que t’estiguin explicant res innecessari. Segurament ajuda el fet que les seqüències són molt curtes i es passa ràpidament d’una situació a l’altra. De totes formes, no hi ha dubte que la peli va de menys a més, sobretot en quan a ritme i nivell d’acció. El muntatge destaca per combinar l’acció principal amb diversos flash-forwards que ens traslladen a la visita del Che a Estats Units, quasi deu anys després. Soderbergh utilitza aquests fragments per explicar-nos, per boca del propi Che, com pensa el personatge, quins són els seus ideals i per què fa el que fa. Ho vaig trobar un bon recurs, ja que suposa interrupcions de l’acció “en present” que per mi no li fan cap mal, al contrari, eviten una possible monotonia. A més, resulta curiosa la interacció de Guevara amb els americans.

El cert és que, després de tot, Che. El Argentino et deixa amb ganes de més, sobretot tenint en compte la forma en què acaba, i aconsegueix que et quedis amb bastantes ganes de veure Guerrilla, que serà la continuació i la data d’estrena de la qual encara es desconeix. Faltarà veure el resultat sencer per avaluar-lo de forma global, però de moment Steven Soderbergh ha demostrat que tota la implicació a l’hora de construïr un gran producte cinematogràfic, que ho aconsegueix, contrasta massa amb la poca implicació emocional amb la peli i el personatge que filma. I això es nota. Això sí, val la pena veure-la, bàsicament per conèixer de més a prop la història d’una persona com el Che Guevara, que ha estat referent de tanta i tanta gent arreu del món. O potser enlloc de Che li hauríem de dir Benicio…