Juno

Director: Jason Reitman

Intèrprets: Ellen Page, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thrilby.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Definitivament, aquesta és la “peli bonica” de l’any. La seva comparació amb Pequeña Miss Sunshine té tot el sentit del món, ja que les dues han jugat el mateix paper en el seu any d’estrena i també als Oscars: amb un pressupost modest, aportar una ráfega d’aire fresc entre tanta superproducció, amb un estil totalment desenfadat i diferenciat de la resta. Això sí, que quedi clar que, argumentalment, les dues pelis no tenen res a veure. Tot i que mai perd el sentit de l’humor, Juno és una peli força més dramàtica i profunda, sobretot perquè tracta un tema molt més humà i trascendental com és l’embaràs a l’adolescència. No obstant, el cinisme de la jove protagonista i la seva particular visió de les coses li treu tot el dramatisme que podria tenir i demostra que prendre’s gens seriosament algo que, teòricament, hauria de ser molt seriós pot ser perfectament vàlid si es tenen les coses clares.

Aquest és el cas de la protagonista de la pel·lícula, a la qual dóna títol i no per casualitat, ja que la peli és ella, així de clar, i tant en sentit figurat com en sentit literal. D’una banda, és Juno qui porta el pes de l’acció en tot moment (potser apareix en un 95% dels plans) i al voltant de la qual orbiten la resta de personatges; de l’altra, definir la pel·lícula és definir-la a ella: llesta, descarada, divertida, espontània, enginyosa, autèntica, sarcàstica, sincera, tendra, innocent, adorable… És d’aquells casos en què sembla impossible de creure que a algú no li pugui agradar aquest film. El director tampoc és qualsevol, ja que es tracta de Jason Reitman, artífex de la genial Gracias por Fumar. Queda clar que serà un dels noms a tenir en compte dins d’aquesta corrent alternativa (que no independent) del cine nordamericà.

La nominació a millor actriu per a Ellen Page em sembla completament merescuda, ja que interpreta amb solidesa un personatge gens fàcil. Juno no és una noia corrent, reacciona de forma molt particular davant de segons quines situacions i té dins seu una mescla de poca vergonya i inseguretat que Ellen Page sap transmetre a la perfecció. Si a sobre té aquesta cara angelical, resulta improbable no agafar un cert afecte envers la jove protagonista. La resta d’actors també compleixen a la perfecció, sobretot la parella formada per Jason Bateman i Jennifer Garner, en què aquesta última sorprèn agradablement en un paper oposadament diferent als que havia fet fins ara. Per la seva part, Michael Cera repeteix el seu paper d’atontat a Arrested Development.

També figura entre les quatre nominacions el guió i la veritat és que és força brillant, ja que no té altibaixos i resulta molt menys previsible del que pot semblar en un principi, al mateix temps que complaent per a l’espectador. L’últim punt fort és la banda sonora, composta totalment per música indie i folk americana, la qual no deixa de ser una extensió més de la personalitat de Juno. Hora i mitja de cine senzill, transparent, però també profund i emocionant, que passa sense quasi adonar-se’n. Probablement no guanyarà cap estatueta, però el fet de constar en aquestes privilegiades llistes de cinc juntament amb les grans produccions de l’any ja és un premi més que suficient per Juno. Veieu-la perquè us podrà aportar més o menys, però tot el que aporti serà positiu.