Hævnen

Directora: Susanne Bier

Intèrprets: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, William Jøhnk Nielsen, Markus Rygaard, Bodil Jørgensen.

Gènere: Drama. Dinamarca, 2010. 110 min.

La maldat humana s’ha convertit en un dels temes més destacats del cinema europeu aquests últims anys, i ho ha fet precisament en societats on, històrica o actualment, han viscut de prop casos especialment significatius. Si l’any passat va ser la colpidora La Cinta Blanca de Michael Haneke a Alemanya, ara podríem considerar En un Mundo Mejor com una de les seves successores, salvant les evidents diferències d’estil. Després de guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera (que es va afegir al Globus d’Or que s’havia adjudicat en la mateixa categoria) derrotant a una gran producció com Biutiful, no hi ha dubte que En un Mundo Mejor havia de tenir quelcom d’especial. I aquest el trobem no tant en el que explica, que no seria res extremadament trencador, sinó per com ho explica i pel potent rerefons moral que conté, de forma que genera una constant reflexió per part de l’espectador sobre el comportament humà.

No és estrany que En un Mundo Mejor es situï a Dinamarca, ja que les societats escandinaves acostumen a ser un bon exemple d’imatge de gran benestar social, però que amaga vides depressives, frustrades i tendència cap a l’odi (en relació a això, és fàcil pensar en el recent succés a Noruega). Susanne Bier construeix els seus personatges en base a aquest principi de bondat o maldat, però no com a conseqüència d’alguna cosa, sinó com a part natural de la personalitat de cadascú, i elabora un interessant assaig sobre la violència. A través d’una història relativament quotidiana, tot i que conté fets més versemblants que altres, la pel·lícula mostra de forma natural i sense voluntat d’adoctrinar aquest xoc entre la raó i violència, entre la culpabilitat i la innocència. Al final, guanyadors i perdedors són difícils de distingir, ja que, mentre l’instint violent segueixi present d’aquesta forma en el món on vivim, tots hi tenim força a perdre.

La pel·lícula combina l’acció entre Dinamarca i el camp de refugiats a l’Àfrica, d’una banda per posar de manifest que aquests conflictes són presents a qualsevol racó del món i amb les mateixes conseqüències, i de l’altra per posar en contrast una societat civilitzada amb una de subdesenvolupada. La fórmula funciona gràcies a la intensitat dels fets al camp de refugiats africà, però al mateix temps i també per la gran bellesa de la fotografia dels paisatges que ofereix, però al mateix temps no acaba de cohesionar amb l’altra trama i provoca algun desconcert en la línia temporal del film. Així com la part de la història troncal, la que transcorre a Dinamarca, té molta força per si sola i sobresurt per la fredor amb què està explicada, la part d’Àfrica es decanta un pèl massa cap a l’efectisme, amb unes càmeres lentes i imatges descaradament explícites que sobten dins del conjunt del film. És l’únic detall que es podria retreure a En un Mundo Mejor.

Les fantàstiques actuacions de tot el repartiment també ajuden a l’elevat grau de realisme de la pel·lícula. Els dos nens protagonistes, que deuen ser de la mateixa generació dels de Pa Negre, sorprenen amb interpretacions brillants, entenent a la perfecció els seus personatges i desprenent naturalitat dramàtica per tot arreu. Destaquen en especial les seves mirades, les que mostren la seva innocència perduda. Pel que fa als adults, el nivell és també molt alt, dins de la duresa del dramatisme que comporta tota la trama. En general, sobta veure com aquest suposat paradigma de societat perfecta, pràcticament sense classes baixes ni grans problemes de delinqüència, també es veu amenaçat constantment per la violència. Cap societat se’n salva perquè és quelcom que forma part de la condició humana, tal com posa de manifest un dels clars missatges que transmet la pel·lícula.

Amb un gran ritme narratiu, i sense necessitar d’accentuar o exagerar cap acció, Susanne Bier ens posa tots a reflexionar sobre el que veiem. Algunes escenes, tan simples com reals en qualsevol lloc del planeta, són suficients per preguntar-nos si el món seria millor si sabéssim afrontar les nostres vides, els problemes, encara que sigui un petit i ridícul malentès, sense deixar-nos portar per l’instint violent, perquè és aquest precisament el que pot convertir un petit malentès en un conflicte de conseqüències insospitades. La necessitat de sentir-nos superiors a l’altre, de sentir-nos guanyadors, és el gran mal d’aquesta raça. I si sembla que m’estic posant massa transcendent o que aquest estiu plujós no m’està convenint gaire, mireu En un Mundo Mejor i veureu com acabeu amb la mateixa sensació. Ara mateix, resulta difícil pensar que aquest món millor pot fer-se realitat.