Després de la primera entrega, arriba una nova remesa de pel·lícules que hem pogut gaudir durant aquest Festival de Sitges 2016. En aquest cas, s’hi troben alguns dels títols que ocupen les primeres posicions en les respectives llistes de favorites del Breixo i meva, així com una de les grans decepcions del festival. I encara anem tot just per la meitat!

Hell or High Water (David Mackenzie, 2016)

El thriller independent nord-americà porta diversos anys deixant una empremta molt valuosa al Festival de Sitges, i Hell or High Water no només ha confirmat aquesta tendència, sinó que ha estat una de les obres més rotundes vistes enguany. Està estructurada com a drama policíac, però els tics de neo-western són clarament perceptibles en aquesta història on dos veterans Rangers de Texas persegueixen una parella de germans que es dediquen a atracar bancs de forma successiva per a superar els problemes econòmics que arrosseguen. Més enllà d’aquesta recerca, l’argument es sustenta en el tractament de les dues parelles protagonistes i les relacions que hi ha establertes de forma respectiva, de mode que el film acaba adquirint un gran valor com a retrat de la vida i la mentalitat texanes.

La veritable implicació amb una pel·lícula sorgeix quan entenem perquè cada personatge actua com actua, encara que no ho compartim, i això és exactament el que aconsegueix Hell or High Water. La relació fraternal entre els dos atracadors és important, però encara ho és més el perfil individual de cadascun d’ells, amb un futur completament oposat per davant. De la mateixa manera, la complicitat entre els dos oficials, oculta entre un munt d’improperis ofensius i racistes, adquireix un pes emocional molt més intens del que ens pensem –amb la inestimable contribució d’un un enorme Jeff Bridges–. D’aquesta manera, David Mackenzie sap dignificar uns personatges que ni ells mateixos es creuen dignes, i acaba elevant i arrodonint el que en altres condicions hauria estat una pel·lícula correcta i prou. (Martí)

Continue Reading