Toy Story 3

Director: Lee Unkrich

Veus originals: Tom Hanks, Tim Allen, Joan Cusack, Ned Beatty, Don Rickles, Michael Keaton, Wallace Shawn.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2010. 100 min.

Ho han tornat a fer. Tinc la sensació que començo tots els posts dels films de Pixar escrivint el mateix, però és que no em deixen cap altra opció. Després d’un munt d’anys introduint-nos a nous mons fascinants, van decidir recuperar la seva saga originària i completar-ne la trilogia, tot un repte tenint en compte l’altíssim nivell del llistó al qual ens tenen acostumats. Però sembla que no hi ha repte que es resisteixi a Pixar i el resultat ha estat un cop més per treure’s el barret. No només han aconseguit no cremar uns personatges ja coneguts (el perill més gran que corrien), sinó que els ha fet seguir una evolució natural i els han convertit en veritables clàssics cinematogràfics, en una saga que probablement serà estudiada a les assignatures d’història del cinema d’aquí 50 anys. Un any més, Pixar segueix convertint en or tot el que toca.

La pel·lícula evoluciona clarament de menys a més. Els primers minuts potser resulten un pèl previsibles i donen massa voltes sobre un plantejament que, des d’un punt de vista raonable, hauria de resoldre’s més ràpid (un noi de 17 anys no s’emporta joguines a la universitat, per favor…), però conté bons girs i algun moment de suspens ben aconseguit. Tot canvia amb l’entrada del nou espai i els nous personatges, ja que és allà on la imaginació dels creadors torna a mostrar-se en tot el seu esplendor. A partir d’aquí, Toy Story 3 avança sense parar a un ritme trepidant i deixant diverses perles per emmarcar. La caracterització dels nous personatges, molt més complexa del que sembla en un principi, es combina amb la maduresa dels que ja coneixem i, un cop més, la convivència entre elles resulta ser totalment humana, amb els pros i contres que això comporta.

Realment, crec que Toy Story 3 és la més humana de la trilogia, i també la més obscura. Parteix d’uns personatges preocupats pel seu destí, espantats pel canvi que afronten i amb ganes de sortir endavant de la millor forma possible. Més endavant, els sentiments de cadascú juguen un paper clau, fins i tot n’hi ha que conserven traumes del seu passat. I el més fort és que no deixen de ser joguines, però t’ho creus i ho perceps com si veritablement fossin persones. En aquest sentit, és magistral certa historieta que s’explica a meitat de pel·lícula. A tot això, s’uneixen una colla de gags genials i descollonants, alguns d’ells amb clares referències a les dues pel·lícules anteriors de la saga, les quals és important haver vist si es vol captar-ho tot. D’altra banda, la capacitat d’introduir noves joguines que realment aportin una nova personalitat a la saga és admirable, i més tenint en compte que sempre es juga amb les característiques de la joguina de veritat.

Tot i que els creadors es treuen de la màniga certes llicències (perdonades) per sortir-se’n d’algunes situacions, la qualitat de les escenes d’acció, intriga i èpica és també per treure’s el barret. El moment àlgid del film genera més tensió que moltes pelis d’acció real d’aquest gènere. A nivell visual, l’evolució és la justa per mantenir-se fidels a l’estil de la saga, un gran encert segons la meva opinió, però incorpora la novetat del 3D. Tot i que segueixo sent força contrari a posar-me les ulleres per anar al cinema, s’ha de dir que la cosa millora clarament en films d’animació, però dubto molt que veure-la en 2D suposi una diferència suficient com per pagar 3 euros més per l’entrada. En tot cas, si per alguna cosa destaca Toy Story 3 no és per l’efecte del 3D, tot i que el disseny i realisme dels entorns són, un cop més, espectaculars, sinó pel seu contingut i per totes les sensacions que genera a l’espectador.

El més emotiu s’ho reserva, com és lògic, pel final. Sembla mentida com un grapat de joguines de plàstic poden tocar-nos la fibra d’aquesta manera. D’acord que la intencionalitat del film és descarada durant aquests instants, però és que ho fan molt bé. En el fons, Pixar fa un gran homenatge a tota la trilogia, a la que l’ha portat on és ara, i és aquí quan ens adonem del que deia al principi, que aquests personatges quedaran per sempre. No és segur que la saga s’acabi aquí, però sí que hi ha la percepció que, com a mínim, s’acaba un cicle. Esperem que tots els cicles tinguin el mateix èxit, perquè Pixar té en marxa dues seqüel·les més, Cars 2 (2011) i Monstruos S.A. 2 (2012). Personalment, prefereixo films originals, però ja han demostrat que fins i tot amb les seqüeles són uns mestres i que no comencen un projecte si darrere no hi ha un guió amb uns mínims estrictes de qualitat. L’últim exemple que ho demostra és a la cartellera, així que jo no me’l perdria.