Doubt

Director: John Patrick Shanley

Intèrprets: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis, Lloyd Clay Brown, Joseph Foster.

Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El dia abans de marxar cap a les illes britàniques i quedar-m’hi atrapat fins avui (d’aquí el no moviment al blog) vaig poder veure aquesta interessantíssima pel·lícula. Sincerament, pel que havia vist d’ella i per les nominacions i premis rebuts, m’esperava grans interpretacions, però temia que el global no passés d’això i prou; en canvi, m’he trobat amb un argument molt ben construït dins de la seva simplicitat, un ritme més animat del que sembla i un rerefons amb molt de pes. A més a més, La Duda també amaga grans imatges o detalls, més o menys subtils, que demostren la seva qualitat.  No obstant, mentiria si no digués que els actors i actrius són el gran punt fort, per alguna cosa tots els principals estan nominats a l’Oscar.

Pel que fa al primer pla, per dir-ho d’alguna forma, La Duda és un autèntic duel interpretatiu entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep, i això és com una partida d’escacs que només pot acabar en taules. Els dos donen el millor de si mateixos, en papers molt diferents i en postures constantment oposades. I la veritat és que no hi ha cap dels dos que es mengi a l’altre, són els dos junts els que es mengen la pantalla. Les seves escenes conjuntes només són per callar i admirar. En segon pla, trobem a Amy Adams en un paper que pot semblar més senzill, però que no ho és gens. La seva forma de transmetre la ingenuïtat, bondat, però també seguretat de la joveníssima germana James i el contrapunt absolut amb el personatge de Meryl Streep també deixa grans moments.

La Duda és una peli d’aquelles amb molt més contingut del que sembla, en què totes les escenes i diàlegs tenen un sentit, de principi a fi. Per exemple, cap a les acaballes del film és impossible no recordar el sermó de l’inici de tot. Cada escena repercuteix en el global. Tot això té més mèrit si considerem que la trama és totalment lineal i pràcticament no n’hi ha de secundàries, i que tot passa a la parròquia, és a dir, en un mateix espai. Evidentment, la naturalesa de La Duda (és una adaptació d’una obra de teatre) dóna a explicació a això, però precisament encara li dóna més mèrit que funcioni cinematogràficament. El gran treball d’ambientació, sobretot el vestuari i fotografia, també hi ajuda molt.

Com he dit abans, un dels aspectes que més m’ha agradat de La Duda són les diverses imatges carregades de significat i simbolisme que ens deixa anar de tant en tant, algunes més evidents i d’altres que requereixen una mica més d’esforç. Això demostra la intel·ligència del guió (i del text original, naturalment) i l’habilitat per explicar més coses de les que es veuen a primera vista. D’altra banda, és impactant també la forma en què fa pensar a l’espectador i com realment fa honor al seu títol i t’omple de dubtes, no només a tu, també als personatges. Qui té raó, qui no en té, i per què, són tres preguntes difícils de respondre en aquest film. Com ja he dit més d’un cop, m’agrada que et deixin pensatiu un cop s’ha acabat, i La Duda així ho fa.

Segons com es miri, La Duda és una peli petita, ja que no compta amb ostentacions, ni és una gran producció, però conté molt d’allò que se li pot demanar a una bona peli. És una peli extremadament sòbria, molt dramàtica i sense gaires concessions, però val la pena per la seva qualitat i sobretot per gaudir del magistral cara a cara entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep en grandíssims diàlegs. A més, sempre s’agraeix que el cinema ens faci pensar una miqueta i no tot acabi amb els títols de crèdit.