Nowhere Boy

Directora: Sam Taylor-Wood

Intèrprets: Aaron Johnson, Kristin Scott-Thomas, Anne-Marie Duff, Thomas Brodie-Sagnster, Josh Bolt.

Gènere: Drama, biopic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.

Tot i que la seva presentació porta a pensar que estem davant d’un nou exponent dins del recorrent subgènere dels biopics musicals d’estructura repetitiva i final gairebé sempre ja conegut, Nowhere Boy proposa una aproximació diferent a la que va ser una de les indiscutibles figures que van marcar la música del segle XX. Que els millors músics de la història van acompanyats d’un rerefons personal dificultós, a la vegada que clau per haver esdevingut qui són, no ho descobrirem ara, però precisament el de John Lennon no era dels més coneguts. La pel·lícula, lluny de ser un reflex de la creació dels Beatles (tot i que sens dubte és un aspecte que hi té un cert pes), aborda l’adolescència de Lennon des del seu punt de vista més familiar i íntim. Tot i les bones actuacions i l’interès de la història, el resultat final no té la rellevància esperada per culpa d’una certa àuria de telefilm que no encaixa amb la grandesa de la figura de Lennon.

La història de l’adolescent dispers, conflictiu, ingenu i de base familiar desestructurada ja l’hem vist un munt de cops. No obstant, si aquest jove és John Lennon, les expectatives comprenen aspectes i valors afegits que li donin un interès especial, cosa que Nowhere Boy no acaba d’assolir. Tot i ser odioses, és difícil no caure en comparacions quan parlem d’aquest tipus de pel·lícules, i en aquest cas, la referència més propera és Control. El brillant biopic sobre Ian Curtis, cantant de Joy Division, destacava per la seva capacitat, per exemple, de posar en comú la vida de Curtis amb les lletres de les seves cançons, però a Nowhere Boy no s’aprecia un distintiu d’aquest tipus (no calia que fos el mateix). Així doncs, estem davant d’una història que, tot i tenir el seu interès, no presenta un tret distintiu que la lligui al que va ser Jonh Lennon després, a banda de conèixer i començar a tocar amb uns joves Paul i George.

Així doncs, ens trobem davant un film que, en el fons, hauria pogut protagonitzar qualsevol altre adolescent conflictiu amb aspiracions artístiques musicals. D’una banda, cal aplaudir l’absència de fanatisme o beatlemania per part de la pel·lícula en aquest sentit, però de l’altra, no li permet separar-se tant de la resta com hauria estat preferible. En tot cas, s’ha de destacar el bon treball en les relacions de John amb la seva família, subratllant aquesta antítesi tan ben definida entre la mare i la tieta, dues personalitats completament oposades. També és interessant conèixer alguns dels referents musicals de Lennon, entre els quals resulta curiosa la seva aspiració de mimetisme amb Elvis Presley. Llàstima que el film sigui una mica massa irregular en aquest aspecte i que recorri sempre al costat més dramàtic i tràgic.

Les actuacions són un dels grans punts forts de Nowhere Boy. El jove Aaron Johnson (qui, tot sigui dit, no s’assembla excessivament a Lennon), completa una molt bona feina com a protagonista i destaca sobretot en l’apartat més dramàtic, a banda de comptar amb una molt bona caracterització dels anys 50. Pel que fa a la veterana Kristin Scott-Thomas, és idònia en el paper de la tieta estricta, taxativa, sòbria i impassible (força irònic que es digui Mimi) i construeix un contrapunt perfecte a Anne-Marie Duff, que també està magnífica interpretant l’alegre i espontània mare de John. D’altra banda, apuntar la presència de Thomas Brodie-Sagnster, qui, aquest sí, presenta una curiosa semblança amb un joveníssim Paul McCartney. Pel que fa a l’ambientació i vestuari, són dos aspectes també força ben aconseguits a Nowhere Boy.

Finalment, no es pot deixar passar la referència a la banda sonora, la qual sorprèn (o no tant, un cop vista la pel·lícula) per no tenir cap cançó dels Beatles. Elvis Presley, Chuck Berry o Jerry Lee Lewis són alguns dels integrants d’una BSO realment bona i certament il·lustrativa dels referents que Lennon va aplicar anys després amb els Beatles. De totes formes, la sensació després de veure Nowhere Boy és que Lennon potser es mereixia una mica més que una pel·lícula que, d’aquí poc temps, passarà totalment desapercebuda. D’acord que els conflictes familiars durant aquesta etapa van ser un element clau a la seva vida, i és bo que els puguem conèixer de més a prop, però la pel·lícula s’acaba fent un pèl reiterativa i busca girs dramàtics que grinyolen una mica en una història com aquesta. Li falta desprendre cert carisma i donar al personatge la importància que realment es mereix, perquè ningú dubta que John Lennon no va ser un adolescent qualsevol que al final va decidir marxar a Hamburg…