The Hour

Creador: Abi Morgan

Intèrprets: Ben Whishaw, Dominic West, Romola Garai, Anton Lesser, Julian Rhind-Tutt, Josh McGuire, Lisa Greenwood, Burn Gorman.

Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 6 capítols de 60 min.

Parlar d’una nova minisèrie de qualitat de la BBC ja sona a reiteració en aquest blog, però, les coses com són, aquest format s’ha convertit en la gallina dels ous d’or de la cadena pública britànica. En aquest cas, el primer que crida l’atenció és que The Hour és una sèrie en què la BBC és protagonista davant i darrere les càmeres, però si algú pot pensar que per aquest motiu el to serà indulgent, està completament equivocat. Sense perdre un gram de rigor, la sèrie aborda el món de la televisió durant una època en què la Guerra Freda apretava de valent i la llibertat d’informació trobava obstacles importants. The Hour combina les interioritats d’un magazine televisiu de voluntat trencadora, amb tots els components polítics i socials que això comporta, amb la complexa investigació d’un assassinat. Tot això, amenitzat amb un peculiar triangle amorós que acaba sent el veritable motor dels personatges.

Tot i presentar un primer capítol massa caòtic, carregat de diàlegs i sense gaire temps per assimilar-ho tot i posar-te en situació, The Hour es va centrant progressivament i comença a desgranar les seves trames de forma elaborada, cuidant cada escena i diàleg. No és descabellat acusar-la de certa falta de ritme en alguna fase, considerant que es redueix a sis capítols, però la immensa riquesa dels personatges, l’interès del seu rerefons i l’absoluta vigència que tenen els fets, tot i situar-se 50 anys enrere, mantenen l’atractiu en tot moment. En una època en què els mitjans de comunicació adopten un paper clau com a instrument polític, al mateix temps que l’entorn social els ofereix un munt d’imatges i notícies impactants, The Hour relata les dificultats que els encarregats del programa tenen per tirar endavant els seus continguts. Pressions, amenaces, interessos i represàlies converteixen la seva posició en molt més que simples periodistes.

Tot i haver estat comparada amb Mad Men, poques coses té en comú a part de la coincidència temporal de l’acció. A The Hour, els personatges són més passionals i rebels, conscients que les seves decisions poden tenir importants conseqüències a nivell social i que la seva carrera està constantment en joc. De la mateixa forma, el sacrifici que això els comporta en la seva vida personal els fa estar perduts, indecisos sobre el que volen fer amb les seves vides. Aquest aspecte és el que condiciona el triangle amorós entre els personatges de Freddy, Bel i Hector, una relació en què amistat, amor i sexe no acaben de tenir uns límits definits, el mateix que passa amb els veritables sentiments de cadascun. Al mateix temps, són persones esclavitzades per la seva professió, la seva veritable via d’expressió, i també pel seu instint i perseverança, molt especialment en el cas de Freddy.

És per això que el gran animador i ànima de The Hour és Ben Whishaw. L’actor anglès, conegut sobretot per haver protagonitzat El Perfume, ofereix una actuació genial, carregada de nervi, enginy, atreviment, extravagància i carisma, convertint Freddy Lyon en un dels personatges televisius més destacats dels últims anys. Al seu costat, Dominic West (l’inestimable McNulty de The Wire) hi posa el contrapunt perfecte amb una imatge elegant, estètica, imponent i dominant, però que acaba descobrint les seves debilitats. Romola Garai completa el triangle amb una actuació convincent i valenta, a l’abast del llistó posat pels altres dos. La resta de repartiment és de gran qualitat, així com l’ambientació general als anys 50, especialment dins la redacció i el plató de la BBC, i globalment en referència a la forma de treballar d’aquella època.

The Hour no és d’aquelles sèries que entra a la primera, bàsicament perquè va de menys a més, per això requereix un vot de confiança als primers capítols. I la inversió acaba resultant beneficiosa, ja que l’evolució i intensificació de totes les trames és clara, ja sigui la de la vida del propi programa, lligada sobretot a l’agitada actualitat internacional, com la més policíaca en relació als assassinats i la més personal en la relació entre els protagonistes. La BBC torna a demostrar que treballa amb guions que no prioritzen l’impacte, sinó que van madurant les seves històries i gestionant de forma equilibrada els seus punts forts. Potser The Hour pot no resultar atractiva per tots els públics, donada la seva narrativa relativament complexa i diàlegs força elaborats, però en el fons és una mostra més de la gran qualitat de la ficció parida per la televisió pública britànica, qui ja ha confirmat una segona temporada. “Long life to BBC”.