Cloudy With a Chance of Meatballs
Directors: Phil Lord i Chris Miller
Veus originals: Bill Hader, Anna Faris, James Caan, Andy Samberg, Bruce Campbell, Mr. T.
Gènere: Animació. USA, 2009. 80 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Flint Lockwood és un jove científic que s’ha sentit incomprès tota la seva vida. Des de petit, els seus invents no han acostumat a funcionar del tot i per això el seu pare sempre ha renegat de la seva vocació i ha intentat que seguís la tradició familiar en una botiga d’esquers i sardines per a pescadors. No obstant, Flint no ha desistit i acaba d’inventar una màquina que canviarà la vida de la petita i avorrida illa on viu, situada al mig de l’oceà Atlàntic. Els menús a base de sardines s’han acabat.
Sé que no és fàcil anar pel món recomanant una pel·lícula que es titula Lluvia de Albóndigas (gràcies un cop més als traductors per carregar-se tota la gràcia del títol original), però haig de dir que m’he trobat amb una de les millors proves que hi ha vida més enllà de Pixar dins del cinema d’animació. En aquest cas, Sony Pictures Animation, força desafortunada fins ara amb Colegas en el Bosque i Locos por el Surf, presenta un producte valent i efectiu, que fuig dels objectius habituals del gènere actual. Valent perquè aposta per un estil que s’oblida del realisme en favor de la caricaturització, i efectiu perquè, tal com indica la pròpia paraula, la jugada li funciona. Tot això acompanyat d’un guió d’estructura clàssica, però molt original i farcit de temàtiques actuals i un munt de referències cinematogràfiques aplicades amb força gràcia. Tot això comprimit en 80 minuts escassos.
Gran part de culpa d’aquesta reduïda durada la té un inici tan elèctric com concís. Als pocs minuts, el film t’ha presentat els personatges principals, t’ha posat en situació i ja s’ha produït el fet inductor de tot l’argument. Aquest ritme endimoniat és un dels trets que defineixen l’humor de Lluvia de Albóndigas i també el seu protagonista, la ment del qual funciona molt més ràpid que la resta. Al mateix temps, el guió no es complica gens i es centra pràcticament en una sola trama, de forma que tot avança de la forma adequada. La relació de temes polèmics o controvertits de la societat actual que es toquen és molt àmplia, des del menjar porqueria i el sobrepès, passant per la frivolitat dels mitjans de comunicació o l’explotació turística, i acabant per la inadaptació dels adults a les noves tecnologies o els problemes de la fama i la popularitat. Llàstima que, en alguns d’ells, el missatge no acabi de ser prou contundent i es quedi en una simple pinzellada, cosa que deixa el film massa mancat de profunditat.
Com ja he citat anteriorment, el primer tret visible que caracteritza Lluvia de Albóndigas és un estil d’animació que, lluny de buscar textures, moviments i entorns que semblin reals, es basa en l’exageració i, fins i tot, l’autoparòdia. Això ajuda molt a definir els diferents personatges, ja que realça la personalitat de cadascun i potencia molt més la seva comicitat. D’altra banda, cal destacar un magnífic càsting de doblatge, especialment pel que fa als personatges secundaris (entre ells, el mític Mr. T com a policia), els quals tenen una gran i inesperada aportació en els moments més divertits del film. Les referències cinematogràfiques també hi juguen un paper força important, sobretot perquè, tot i ser un recurs molt usat en el gènere d’animació, no són les típiques i tòpiques, i estan introduïdes amb una gràcia especial i de forma molt poc previsible.
Un dels punts que demostra el bon treball de guió és la continuïtat de molts elements que són presentats a l’inici del film de forma aparentment anecdòtica, però que acaben jugant un paper més o menys important (allò que, a nivell acadèmic pels que hem estudiat audiovisuals, i perdoneu-me la llicència, s’anomena “MacGuffin”). Per això, Lluvia de Albóndigas, tot i presentar inevitablement certs convencionalismes, aconsegueix sorprendre. Les contínues referències a l’àmbit alimentari també estan incloses de forma original i gens gratuita. A més a més, presenta un tipus d’humor una mica més passat de voltes del que és habitual, a joc amb aquesta exageració de la que fa gala, ja sigui a nivell de diàlegs o de gags visuals. Es percep menys por a passar-se de la ratlla, més irreverència, i això s’agraeix.
No obstant, no deixa de ser una peli per a tota la família, d’aquelles en què els nens riuran per uns motius i els adults probablement per uns altres. En tot cas, l’entreteniment està garantit i, des del meu punt de vista, poques vegades tens la sensació d’estar veient un producte infantil en el fons. Juntament amb Up i Los Mundos de Coraline, la consideraria de les millors pel·lícules d’animació d’aquest any.
M'agrada S'està carregant...
Martí
M.A.Confidential 