M.A.Confidential

The Nice Guys

Director: Shane Black

Intèrprets: Ryan Gosling, Russell Crowe, Matt Bomer, Kim Basinger, Yvonne Zima, Keith David, Margaret Qualley

Gènere: Comèdia, policíac, acció. USA, 2016. 115 min.

Una tipologia psicodèlica per a la lletra, colors ataronjats, una bona melodia “funky”, camises de dubtós gust estètic, prominents ulleres de sol tipus aviador i un genuí Chevrolet per a moure’s per la ciutat. D’entrada, tots els elements que conformen qualsevol pel·lícula ambientada als anys 70 semblen posar-ho especialment fàcil per a cridar la nostra atenció, però és evident que l’èxit no queda garantit si la història, els personatges i el to no hi estan en consonància i fan la seva indispensable aportació. A Dos Buenos Tipos, el director Shane Black empaqueta tots aquests factors amb l’enginy i l’eficàcia necessaris per fer-los encaixar tots i així construir una “buddy movie” carregada de carisma, ironia i humor negre. Tot un encert que no només manté un admirable nivell de diversió de principi a fi, sinó que, com qui no vol la cosa, també amaga una qüestió de fons força susceptible de ser traslladada als nostres dies.

Quan s’identifica Shane Black com a guionista de la saga Arma Letal i director de la molt reivindicable Kiss Kiss Bang Bang (2005), es pot entendre ràpidament la naturalesa de Dos Buenos Tipos. Els paral·lelismes de la pel·lícula amb aquests anteriors títols del seu responsable són evidents, però lluny de portar Black a caure en la reiteració, demostren la seva versatilitat per a aplicar-los en entorns diferents. En realitat, el duo protagonista podria ser perfectament un digne successor (o antecessor, si ens cenyim a l’època del film) del que formaven Martin Riggs i Roger Murtaugh a la mítica saga policíaca dels 80 i 90. En aquest cas, aquí ens trobem amb dos personatges no tan diferenciats quant a caracterització, i que en el fons es veuen abocats a col·laborar perquè no tenen més remei, però això no frena la creixent complicitat que va sorgint entre ells. Si ens plantegessin l’oportunitat de veure’ls en acció en noves i estrafolàries missions, seria més que benvinguda.

El fet que la parella estigui formada per Russell Crowe i Ryan Gosling, dos actors amb una faceta còmica més aviat desconeguda, resulta especialment contributiu. Cadascú sap trobar el seu rol, i no necessiten recórrer a grans pallassades per a arrencar els riures una vegada rere l’altra, sobretot en el cas de Gosling; a banda, la vestimenta “setantera” sempre hi afegeix un plus d’excentricitat. En realitat, tota l’ambientació “retro”, festiva i desenfadada de Dos Buenos Tipos va com anell al dit a Shane Black per a desplegar un encreuament de trames i personatges que en una altra ocasió hauríem considerat esperpèntic, però que aquí es contagien pel to del film i alimenten la genial absurditat en què s’acaba convertint tot plegat. Pensant-ho fredament, la de Dos Buenos Tipos és una història dilatada de forma bastant capritxosa, però veient el nivell de diversió que ofereix, a ningú se li passa pel cap retreure al director el no haver acabat la festa abans d’hora.

El film té un clar component paròdic de les pel·lícules “buddy cop” -tenint en compte l’època, és difícil no recordar Starsky i Hutch, per exemple-, però el seu to gamberro i els pocs escrúpols a nivell d’humor negre es combinen també amb una estranya elegància i fins i tot un cert aire “cool”. Quan toca focalitzar-se en la faceta d’acció, tampoc escatima un bon desplegament de recursos i un ritme trepidant, tot i que la capa d’humor mai desaparegui del tot. Així doncs, encara que li agradi jugar a fer-se l’estúpida, Dos Buenos Tipos no ho és tant i té darrere un cineasta que no només sap molt bé el que es fa, sinó que també deixa clar que es diverteix tant o més que el públic. La incursió que la trama de la pel·lícula fa a la lluita ecologista del moviment hippie contra grans indústries contaminants com l’automobilística tampoc sembla del tot arbitrària vists els temps que corren.

De forma semblant al que va passar amb la citada Kiss Kiss Bang Bang, la naturalesa de Dos Buenos Tipos fa que un pugui no acabar-se-la de prendre seriosament en cap aspecte i pensar que la seva notorietat serà passatgera. No obstant, no seria estrany que d’aquí un temps seguís present a la nostra memòria i hi féssim referència quan un altre producte pretengui fer una cosa semblant, però sense tanta fortuna. I és que, més enllà de la seva irreverència i despreocupació, la pel·lícula conté un exercici d’estil, unes arrels cinèfiles i un sentit de l’espectacle que ja voldrien molts altres exponents del gènere policíac. Agafant més o menys l’estela del que Operación U.N.C.L.E. va plantejar l’any passat respecte el cinema clàssic d’espies, Dos Buenos Tipos acaba aconseguint que una història dels anys 70 llueixi genuïna com a tal, però a la vegada contingui una visió i uns fonaments humorístics absolutament actuals. En volem més d’aquestes.