“There was never just one” és l’oportunista excusa frase amb què els responsables de El Legado de Bourne justifiquen la prolongació d’aquesta saga d’acció i intriga, a pesar de la renúncia de Matt Damon a seguir formant-ne part i, per tant, la desaparició del personatge que la definia, Jason Bourne. En efecte, aquesta quarta part prescindeix del seu protagonista, però curiosament manté el seu nom al títol; una decisió descaradament comercial per a no perdre el reclam, i al mateix temps del tot incoherent. Crítiques a banda, El Legado de Bourne presenta la història d’un altre agent, Aaron Cross, que forma part del mateix programa secret que Jason Bourne i també en pateix les conseqüències. Cronològicament es situa just després del final de la gran El Ultimátum de Bourne.
Arxius
All posts for the month febrer de 2012
Moneyball
Director: Bennett Miller
Intèrprets: Brad Pitt, Jonah Hill, Phillip Seymour Hoffman, Robin Wright, Chris Pratt.
Gènere: Drama. USA, 2011. 130 min.
Billy Beane és el jove director gerent dels Oakland Athletics, un equip modest de la lliga nord-americana de beisbol que l’any 2001 és a punt de guanyar el campionat contra els totpoderosos New York Yankees. Sabent que perdrà els seus millors jugadors per la impossibilitat d’igualar les ofertes que els arriben, Beane decideix contractar Peter Brand, un jove economista que proposa una nova fórmula, basada en càlculs estadístics, per a construir un equip competitiu amb pocs diners.No és la típica pel·lícula americana de temàtica esportiva. No veurem un equip modest que es proclama campió gràcies a una jugada a l’últim segon, ni una lacrimògena història d’amor i/o amistat darrere, ni un triomf de la humilitat sobre la prepotència banyat d’una grandiloqüent banda sonora. En efecte, Moneyball: Rompiendo las Reglas (quina mania en posar afegiments inútils als títols) és un film molt més seriós, amb un missatge més profund i un objectiu molt diferent, però no deixa de ser un producte molt ianqui. Sis anys després d’aquell avorriment anomenat Capote, el director Bennett Miller fa un salt qualitatiu amb la que tot just és la seva segona pel·lícula, ajudat per un virtuós del guió com és Aaron Sorkin i un protagonista amb tantes garanties com Brad Pitt. Una història interessant i enriquidora, apartada de molts tòpics, però a la qual li manca una mica de “punch” i li sobren minuts de durada.
Com que el cap de setmana es presenta gèlid i poc favorable a activitats exteriors, proposo un petit repte cinèfil. Aquesta imatge, pel que diuen, conté referències a un total de 50 pel·lícules de tota la història del cine. N’hi ha de força clares i evidents, n’hi ha de més amagades o encriptades, amb la dificultat afegida que s’ha de tenir en compte que els títols són en anglès. Quantes en sabeu veure?
Als comentaris poso les que he trobat jo (32 de 50), tot i que en algunes tinc dubtes. Ajudeu-me a completar-les totes!
(click a la imatge per ampliar-la)
Font: Vamos al cine
Margin Call
Director: J.C. Chandor
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany, Zachary Quinto, Penn Badgley, Jeremy Irons, Simon Baker, Stanley Tucci, Demi Moore.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 105 min.
Un poderosa companyia d’inversions nord-americana es veu obligada a acomiadar a una gran part dels seus treballadors, entre els quals el responsable del departament de risc. Abans de marxar, aquest entrega un USB a un dels joves analistes que han mantingut el seu lloc de feina perquè acabi una important tasca que ha hagut de deixar a mitges. Aquella mateixa nit, l’analista descobreix que l’empresa no està calculant bé el risc dels seus productes i que és a punt de fer fallida, arrossegant milions de clients a tot el món.La conjuntura social i econòmica sempre ha tingut força pes a l’hora de definir temàtiques predominants en el cinema durant una època concreta de la història, i com no podia ser d’altra forma, l’actual crisi financera s’ha convertit en un pretext força recorrent en diversos títols que han anat apareixent aquests últims anys. Més d’una persona ha definit Margin Call com la part que complementaria a Inside Job, el brillant documental que desemmascara els causants d’aquesta recessió mundial, però amb la diferència que aquí estem davant d’una cinta de ficció. Jo no diria tant, bàsicament perquè l’alarmant denúncia global d’Inside Job aquí queda un clar segon pla, relegada per uns objectius molt més centrats específicament en el món empresarial. Amb un bon ritme narratiu i una loquacitat meritòria, i ajudat per un repartiment de campionat, J.C. Chandor firma un debut com a director que molts voldrien.












