M.A.Confidential

Milk

Director: Tony Gilroy

Intèrprets: Sean Penn, Emile Hirsch, Josh Brolin, James Franco, Diego Luna, Alison Pill, Victor Garber.

Gènere: Drama, biogràfic. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No podia faltar. Cada any, per aquestes dates, ens trobem amb la mateixa estrena: un biopic històric d’algun personatge influent i carismàtic de la història d’Estats Units, amb un gran actor al capdavant i amb la mirada clarament dirigida cap a l’Acadèmia de Hollywood quan falta d’un mes pels Oscars. Aquest any, aquesta estrena es diu Milk, i el que es pot dir d’ella s’assembla molt al que es pot dir de les seves predecessores. És un film molt ben treballat, amb una gran agilitat narrativa, un protagonista que de seguida es guanya la simpatia de tothom i uns secundaris que l’acompanyen de forma brillant, però que no pot desprendre’s d’aquesta sensació de peli ja vista, de recursos convencionals i d’un final exageradament efectista.

D’acord que la trama són fets reals, i Milk s’encarrega de remarcar-ho amb la inclusió d’imatges d’arxiu, que li donen un caràcter quasi de documental, però tot es pot enfocar de moltes maneres sense acabar caient en el mateix. Tinc la sensació que hi ha molts personatges polítics del món, passats o presents, que podrien protagonitzar aquesta peli, adaptada a la seva causa particular. No dic que no s’hagin de portar al cinema les vides de personatges que s’ho mereixen, encara que sigui perquè tothom els conegui una mica millor, però sí que crec que fa falta una mica més d’originalitat i de voluntat de diferenciar-se de la resta, i Milk no aconsegueix fer-ho.

La veritat és que la valoració d’aquest film ve una mica condicionada per tot el que he dit abans, però això no treu que el consideri un bon film, que funciona molt bé en quan a ritme (cosa que no poden dir la majoria de biopics) i també en l’evolució dels diferents personatges. Naturalment, parlar de Milk és parlar de Sean Penn, tot i que tampoc considero que sigui d’aquelles actuacions que passaran a la història. Això sí, s’ha de valorar que Penn sàpiga fugir de l’exageració i de les seves típiques i dramàtiques ganyotes, un risc que el personatge comportava de forma evident. En canvi, la caracterització de la personalitat i els gestos de Harvey Milk és molt més mesurada i cuidada. No obstant, està clar que la peli està feta a mida pel seu lluiment i que la nominació a l’Oscar està assegurada.

Pel que fa a la resta d’actuacions, el cert és que cal treure’s el barret. Tant Emile Hirsch, com James Franco i Josh Brolin són un gran recolzament per Sean Penn i construeixen uns personatges molt sòlids i també difícils d’interpretar. La veritat és que el repartiment és un dels punts forts de Milk. En canvi, hi ha altres aspectes que no m’han convençut gaire, com per exemple la banda sonora, que vol combinar música original amb cançons de l’època, però sense gaire traça ni criteri. La direcció de Gus Van Sant tampoc és que sigui especialment destacada, diria que es limita a complir i poc més.

En resum, Milk és una bona peli, però estructuralment s’assembla massa a moltes altres i això la perjudica. A més, els minuts finals són massa forçats emocionalment i utilitzen alguns recursos narratius que ja cansen una mica en films d’aquest tipus. La recomano perquè està ben feta, és enriquidora a nivell històric i molt interessant des del punt de vista polític, a banda de que no es fa gens llarga, però aviso que no ens trobem amb res que no hàgim vist ja anteriorment.