M.A.Confidential

Righteous Kill

Director: Jon Avnet

Intèrprets: Robert De Niro, Al Pacino, Curtis ’50 Cent’ Jackson, John Leguizamo, Carla Gugino, Donnie Wahlberg.

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sempre intento escriure la sinopsi de la pel·lícula deixant cert misteri i induint la gent a veure-la, i crec que aquest cop no m’ha quedat (modèstia a part) gens malament, però el cert és que costa fer-ho quan acabes de veure un film de l’estil de Asesinato Justo. M’hauré de guardar moltes coses relacionades amb el final d’aquesta peli per no fastiguejar tota aquella gent que encara no l’ha vist i té pensat fer-ho, però no puc evitar denunciar que estic força indignat. No serà el primer comentari on ho poso, i segurament no serà l’últim, però em molesten molt les pelis tramposes, i aquesta és una d’elles. Es pot jugar amb l’espectador de moltes maneres, és més, acostuma a agradar-nos que un argument ens faci pensar una mica, anar d’una banda a l’altra, però el que no es pot fer és passar-se de llest i deixar-nos com a tontos amb l’única excusa de pretendre tenir un final enginyós.

M’hagués agradat començar dient que Asesinato Justo és la primera pel·lícula en què tornem a trobar junts dos monstres de Hollywood com Al Pacino i Robert de Niro des de 1995. Qui no recorda les quasi tres hores elèctriques de Heat, aquell impressionant duel interpretatiu i aquell magnífic final a l’aeoroport… doncs bé, oblideu-vos de tot això perquè l’únic que ens queda són els dos protagonistes intentant aportar una mica de dignitat a un guió més que deficient. I realment és l’únic que es pot destacar del film, ja que si l’arriben a protagonitzar dos actors de menys categoria hagués passat sense pena ni glòria per la cartellera. Això sí, que no ens vinguin amb que el seu retrobament va ser gràcies al gran guió que els van enviar, perquè estaran evidenciant que en realitat els han pagat una pasta estratosfèrica.

Si De Niro i Pacino segueixen demostrant que tenen una presència inigualable en pantalla, en aquest cas, i de forma excepcional, em quedaria amb el segon, la resta de personatges es queden en correctes i es veuen arrossegats per uns personatges secundaris que ben poc acaben pintant i que són víctimes col·laterals d’un argument bastant mal explicat i inacabat per moltes bandes. No diré que sigui una peli avorrida o que el ritme no sigui bo (els 90 minuts de durada ajuden molt), però la sensació de farsa del final et fa plantejar si valia la pena tot el que has vist abans. D’altra banda, la direcció de Jon Avnet és d’aquelles tan artificials i efectistes, posant la càmera lenta en el moment precís per exagerar el dramatisme, que acaba cansant a l’espectador. Amb la música, tres quarts del mateix.

En fi, que no m’agrada que m’enganyin i que de cop em diguin que tot el que he vist resulta que no era així perquè en realitat això era d’aquesta altra forma, blablabla. He vist que el guionista és el mateix de Plan Oculto, la qual jugava amb una arma molt semblant, però molt més camuflada i acord amb l’argument. Aquí, directament, s’ho treuen de la màniga. Una llàstima que el retrobament d’aquesta grandíssima parella d’actors hagi estat en una peli que no els és merescuda, ni molt menys. Respectaré tots aquells a qui els hagi complagut el final, perquè entenc que molta gent ho pot veure d’una altra forma, però ja heu comprovat que, personalment, no he quedat gaire satisfet del resultat final.

Reviseu bé la cartellera abans d’escollir un film per anar a veure aquests dies, perquè, tot i l’entitat del cartell de Asesinato Justo, no tinc dubte que n’hi ha molts de més sincers que aquest.