Lars and The Real Girl

Director: Craig Gillespie

Intèrprets: Ryan Gosling, Emily Mortimer, Paul Schneider, Patricia Clarkson, Kelli Garner.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquest és un d’aquells comentaris que em costa especialment d’escriure, ja que, tot i que la pel·lícula m’ha agradat molt, genera unes sensacions tan oposades que en ocasions un dubta de si la seva reacció davant certes escenes és la correcta o no. Com podeu veure, a la fitxa tècnica he posat com a gènere comèdia i drama, la qual cosa pot semblar una contradicció, però és que realment és així. Els primers compassos de la peli apunten clarament a la comèdia, però a mida que ens anem endinsant en la història i comprovem la seva evolució, ens anem donant compte que tot plegat no és tan còmic i és molt més seriós del que ens pensàvem. En realitat, l’evolució que tenim com a espectadors és la mateixa que té la gent que rodeja a Lars. Naturalment, hi ha qui s’ho pot prendre més o menys seriosament, però si alguna cosa queda clara és que la peli no et pren el pèl en cap moment.

Com es pot endevinar pel títol i per l’argument, tota la peli gira al voltant del protagonista, Lars. Durant els primers minuts, tots els esforços de la peli es centren en ell, en què el coneixem el millor possible, fins i tot que li agafem carinyo, com si ens vulgués preparar pel que vindrà després. La veritat és que Lars y Una Chica de Verdad ens presenta un cas molt i molt extrem, tant per la exagerada personalitat del protagonista com per la situació totalment insòlita que ens explica, però desprèn un realisme tan gran que al final resulta difícil posar en dubte que alguna cosa així pugués passar de veritat. La gran originalitat del guió (dubto que hagueu vist una història semblant a la gran pantalla) li va valdre la recent nominació a l’Oscar.

Lars y Una Chica de Verdad és una peli que requereix un tractament molt cuidadós d’allò que explica i per mi aquest és un dels grans mèrits de la peli. Tenint en compte la “peculiar” protagonista, era molt fàcil caure en acudits fàcils i previsibles, però la peli els sap evitar i manté en tot moment un equilibri admirable en aquest sentit. Per l’extraordinària que és la història, fins i tot diria que tampoc hagués quedat fora de lloc incloure reaccions més pujades de to o impertinents per part d’algun secundari, al contrari, hagués estat normal tenint en compte que hi ha gent així pel món. Amb això vull dir que potser la peli s’hagués pogut arriscar una mica més i no preocupar-se tant perquè Lars es trobés més o menys còmode en tot moment. És veritat que en la figura del germà és on trobem una de les reaccions més contràries, però tampoc n’hi ha per tant. En fi, que una mica menys de moderació tampoc hagués anat malament.

En quan a actuacions, destacar l’altíssim nivell global, però és inevitable fer sobresortir a Ryan Gosling, que sap interioritzar perfectament un personatge gens fàcil d’interpretar i aconsegueix transmetre’ns sensacions molt fortes a través d’ell i del seu comportament. Gosling està demostrant ser un actor tremendament versàtil. En quan al director, s’ha de dir que aquesta és l’òpera prima de Craig Gillespie i que el resultat és força satisfactori, però que tampoc mostra un excessiu risc en la direcció, la qual acaba sent bastant plana.

El millor de Lars y Una Chica de Verdad és que en tot moment et transmet alguna cosa i que et planteja un cert repte posant a prova la teva reacció davant el que està passant. A vegades no saps com posar-te davant certes escenes, no saps si riure o preocupar-te, si recolzar o no al protagonista, però mica en mica t’adones del que realment t’explica la peli, de que la felicitat d’una persona està per sobre del que puguem pensar la resta. El més fort és que la peli ens fa emocionar amb coses que, fins llavors, ens haurien sonat a total i completa xorrada. Lars y Una Chica de Verdad és d’aquelles pelis que deixen marca un cop apareixen els títols finals, que et fan recapitular totes les seves imatges i plantejar-te si realment era tot una comèdia o una de les històries més humanes que has vist fins ara.

Recomanadíssima a tothom. No espereu gaire a anar a veure-la, pq pinta que no durarà gaire en cartellera (una nova mostra de l’immens criteri cinematogràfic d’aquest trist país). Si no, sempre es pot trobar per altres mitjans i en qualitat excelent. Ah, i espero de forma especial les vostres opinions, siguin les que siguin, ja que és d’aquelles pelis que poden donar molt de si.