M.A.Confidential

Sweeney Todd. The Demon Barber of Fleet Street

Director: Tim Burton

Intèrprets: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman, Sacha Baron Cohen, Timothy Spall, Jamie Campbell Bower.

Gènere: Musical, thriller, drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No és gaire recomanable tenir-ne, ja siguin aplicats al cine o a la vida en general, però haig de confessar el meu prejudici profundament negatiu amb el gènere cinematogràfic musical. A banda de creure que està passat de moda, sempre m’ha semblat una estupidesa això de que la gent es posi a cantar així perquè sí enmig d’una peli, per després tornar a la normalitat com si res… fins a la següent cançó al cap d’una estona i vinga tornem-hi, a cantar. Ho sento, però ho trobo tot sobreactuat, carregós i inversemblant. Doncs bé, el senyor Burton ha aconseguit fer-me empassar aquest prejudici amb patates, ja que no tinc més remei que reconèixer la bona estona que vaig passar veient Sweeney Todd. La veritat és que pocs directors aconsegueixen, facin el que facin, que l’espectador quedi quasi hipnotitzat amb la pantalla, i a mi Tim Burton em té la mida presa en aquest sentit.

Deixant de banda les cançons, la peli és una obra d’art a nivell tècnic: fotografia, il·luminació, vestuari, maquillatge, direcció artística. Tot plegat fa de Londres un veritable quadre impressionista, en què no veiem mai el sol, en què els personatges es difuminen amb l’entorn i en què predomina una extensa gama de grisos per sobre del color. A nivell visual, té relativa semblança amb La Novia Cadáver, salvant les distàncies entre animació i imatge real, naturalment. Pel que fa a la direcció, Burton segueix en la seva línia de força dinamisme, seguint a la perfecció el ritme de la música i dirigint magistralment als seus actors talismà: Johnny Depp i Helena Bonham Carter. El cert és que em cansa una mica que sempre treballi amb els mateixos actors, però en aquest cas un s’ha de treure el barret amb l’actuació dels dos, sobretot tenint en compte que ells mateixos canten totes les cançons. Merescudíssima nominació de Depp a millor actor, però Bonham Carter també la mereixia. En realitat, tant la peli com el director es mereixien estar entre els nominats.

La veritat és que, després dels primers minuts de peli, no les tenia totes, ja que l’inici és pràcticament una cançó darrere l’altra i per mi queda una mica massa carregat. No obstant, poc a poc la peli es va equilibrant i els fragments musicals i els parlats es van rellevant de forma més equitativa. A destacar un dels temes centrals en què Sweeney Todd i un dels personatges canten a la vegada dues cançons de forma entrellaçada, sota una direcció magistral de Burton i amb un treball de muntatge realment brillant. Sweeney Todd sempre està acompanyada d’aquest aire melancòlic que rodeja el personatge, però no dubta en esquitxar la camera de sang quan fa falta. Els tocs de violència són força explícits, cosa totalment necessària si tenim en compte la mentalitat despiadada del protagonista, però això es veu compensat per la constant presència d’un subtil humor negre, al més pur estil de Tim Burton.

Un cop vista, t’adones que havia de ser ell i només ell qui adaptés un musical com aquest al cine; serà un tio raro de collons, però té un ull fílmic realment únic. Com ja he dit, la peli no perd l’interès en cap moment i passa volant, i a un que no suporta gaire els musicals no li queda cap altra que recomanar-la i molt. És d’aquelles que no em faria res tornar a veure ara mateix, i això no ho dic de qualsevol peli.