Jesus Camp
Director: Heidi Ewing, Rachel Grady
Protagonistes: Becky Fisher, Levi, Tori, Rachael….
Gènere: Documental. USA, 2006. 85 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
A Dakota del Nord, s’organitzen anualment uns campaments d’estiu anomenats “Kids on fire” en què s’instrueix a nens vinguts de tot el país perquè siguin, literalment, soldats cristians de l’exèrcit de Déu. Sota la doctrina més fonamentalista de l’evangelisme, els nens són sotmesos a dures sessions en què se’ls demana que contactin amb Déu i s’entreguin completament a ell, la qual cosa deriva en un comportament totalment trastornat i fora de si per part d’ells. El documental es basa en els testimonis de Becky Fischer, la directora del campament, i tres dels nens que hi assisteixen: Levi, de 12 anys, Tori, de 10, i Rachael, de 9. El seu objectiu: conquistar Amèrica en nom de Jesucrist.Indignació, convulsió, alucinació, ràbia i també certa impotència… els 85 minuts que dura aquest documental i també els instants posteriors, quan un recapacita sobre tot el que ha vist, són una barreja de moltes sensacions i probablement cap d’elles té una vessant positiva. Resulta força impactant comprovar que al nostre món passen coses com les que explica Jesus Camp, però, segons com, tenen una bona explicació darrere si el territori on passen és els Estats Units. En un país on les creences, siguin les que siguin, s’acostumen a portar a l’extrem, és normal que s’arribin a límits com aquests i que la seva inculcació comenci a l’edat més jove possible. El problema no són les creences que es puguin transmetre als nens, sinó la forma com se’ls transmeten i les conseqüències existencials que això tindrà per ells segurament durant la resta de la seva vida.
Aquest no és un documental contra Déu, ni contra la religió, és un documental contra l’extremisme, contra el maltractament psicològic i contra la cruel i detestable manipulació a qui és més fàcilment manipulable: qualsevol nen d’entre 6 i 12 anys. A Jesus Camp assistim al que podem considerar com un autèntic rentat de cervell a algú que no n’és conscient, a qui no deixen decidir i escollir lliurement i a qui fan creure que no hi ha més camí correcte que aquell. Tot això en nom del cristianisme, tal com els islamistes fan als seus respectius països. Tanta és la diferència? Queda clar que no.
Naturalment, tots els nens que acudeixen a aquest campament provenen d’una família que ja els ha educat sota aquestes creences; fins i tot alguns han estat educats a casa i a la manera dels seus pares enlloc d’haver anat a l’escola. En tots els aspectes, la menjada de coco al que han estat sotmesos aquests nens des que tenien coneixement és brutal, només cal veure com parlen quan són entrevistats. Veure un nen dient les coses que diuen els de Jesus Camp fa posar els pèls de punta, sobretot si penses que no és culpa seva, ja que ell no ho ha escollit, sinó que se li ha estat imposat.
El documental és quasi contemplatiu totalment, ja que la veu en off només apareix ocasionalment per donar-nos més informació sobre el que veiem. Així doncs, està pensat perquè cadascú pugui reflexionar i treure les seves pròpies conclusions de les imatges que veu, ja que en cap moment la peli es posiciona o manipula els fets. Tots els protagonistes parlen i es comporten lliurement, de forma que tot queda en evidència per si sol. I ho fa de forma que un arriba a fregar-se els ulls per comprovar que tot allò és veritat.
Com ja he dit, a l’acabar el documental, costa treure’s del cap moltes de les imatges que hem vist i desprendre’s de la veritable ràbia i indignació que generen. Un tros de documental que no contempla la indiferència com a possible reacció.
Martí
M.A.Confidential 