Death Proof

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Kurt Russell, Rosario Dawson, Vanessa Ferlito, Zoe Bell, Rose McGowan, Tracie Thoms, Sydney Poitier, Quentin Tarantino.

Gènere: Acció, suspens. USA, 2007. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Segona part d’aquest genial projecte anomenat Grindhouse que, un cop més, ha estat maltractat a les nostres sales i ens han presentat de forma fraccionada. Si Planet Terror de Robert Rodríguez era una barreja de deliri colectiu i freakisme extrem que ja predisposava a no ser considerada seriosament, a Death Proof les coses ja no van tant en broma -si més no, explícitament- i es deixa nota el segell inconfusible del mestre Quentin Tarantino. Tot i q resulta inevitable l’exercici de comparar les dues parts un cop vistes, realment poques coses tenen en comú a part de ser les dues meitats d’un gran homenatge al cine de sèrie B. En aquesta, els zombies han estat substituits per les persecucions extremes de cotxes, però, en aquest cas, el director ha sapigut aportar molt més q no pas una simple paròdia de gènere.

Sonarà estrany això que diré, però gran part de Death Proof es podria definir en “com Tarantino adaptaria una peli d’Almodóvar”. Com fa el director manxec en moltes de les seves pelis, el film és un autèntic retrat de les dones per part del director, fent gala d’una gran admiració cap a elles. Com ja us podeu imaginar, els diàlegs no tenen pèrdua i centren la seva genialitat en el que fa sempre Tarantino: demostrar que qualsevol conversa aparentment banal i sense interès pot ser extremadament enginyosa i divertida, i que al final resulta tenir molta més profunditat del q semblava. No resulta estrany, doncs, que el “dolent” de la peli sigui un home, a més a més, equipat amb una de les coses de què més pot fardar un home: un gran cotxe.

La peli té dos tipus de ritme molt diferent segons les situacions. Pot extendre’s tot el que calgui seguint una de tantes converses entre les protagonistes o accelerar-se espectacularment quan passa a l’acció a la carretera, fins al punt de fer-te entrar ganes d’accelerar a tu desde la butaca del cine. No us perdeu la persecució final, ja que no n’heu vist cap d’igual. A part d’això, Tarantino no s’està de regalar-nos aquests petits tocs personals que tant li agraden, com, per exemple, passar de color a blanc i negre perque sí o tallar una escena abans que s’acabi, entre d’altres. A més, la peli està plena de guiños a Pulp Fiction i Kill Bill, q els més fans podreu detectar de seguida. Una vegada més, t’adones de com de necessari és Quentin Tarantino com a director actualment, pq t’ofereix coses q ningú més sap oferir i coses q tothom ofereix però ningú de la forma que ell ho fa. Death Proof n’és l’últim exemple, esperem q per poc temps.

Com ja vaig comentar, el projecte Grindhouse estava concebut per passar les dues pelis seguides, amb una durada total de 2h 30min. Realment, a mi no m’hagués fet res, al contrari, crec q hi hem sortit perdent. Pel fet de ser passades individualment, les dues pelis es projecten aquí amb una versió en que duren entre 15 i 20 minuts més q originalment i això es nota pq en les dues tens la sensació q triguen un pèl a arrencar. En fi, és així i ens hem d’aguantar. De totes formes, tan de bo que apareguessin molts més projectes com aquest cada any. Gràcies Rodríguez i Tarantino.