M.A.Confidential

Planet Terror

Director: Robert Rodríguez

Intèrprets: Freddy Rodríguez, Rose McGowan, Josh Brolin, Marley Shelton, Naveen Andrews, Bruce Willis, Quentin Tarantino.

Gènere: Acció, terror. USA, 2007. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Primera part de la producció conjunta anomenada Grindhouse. En aquest cas, Robert Rodríguez és l’encarregat d’oferir-nos una peli completament delirant, però extremadament divertida. Quan un director té la llibertat d’escriure i rodar una peli al seu gust, sense ningú que li posi problemes, surten genialitats com Planet Terror. Realment, resulta difícil descriure-la per escrit, però podríem quedar-nos en que és un gran homenatge a totes les pelis de terror de sèrie B i al mateix temps una genial paròdia d’ella mateixa. El públic més quisquillós millor q es quedi a casa pq la peli té alguns excessos (a vegades potser una mica massa gratuïts) no aptes per a tothom, només per aquells que sàpiguen entendre que formen part de la diversió d’un producte que no es pren en serio ni ell mateix.

Un argument cutre amb ganes, uns personatges tan extravagants com atractius i una continua atmòsfera que porta indubtablement a pensar en les pelis de George A. Romero o John Carpenter. A més, aquest aspecte de peli antiga, amb una visibilitat una mica “bruta” i aquests salts d’imatge tan característics encara li afegeixen més personalitat i també més llibertat per fer coses impensables com aturar la peli a mitja peli (valgui la rebundància), fer veure que s’ha cremat una part del rollo original o inclús introduir el trailer fictici d’una altra peli abans de començar, el qual, per cert, és senzillament espectacular..

Com a conjunt, la peli és un veritable espectacle, però també s’ha de destacar que s’ajuda de diversos detalls que li donen encara més força. Un d’ells són els cameos de luxe de Bruce Willis i Quentin Tarantino, cares que sempre s’agraeixen per un sector del públic en el qual m’incloc. Altres cares conegudes són les de Naveen Andrews (Sayid de Lost), Stacey Ferguson (cantant de Black Eyed Peas) o Tom Savini (Sex Machine a Abierto hasta el Amanecer). Tot plegat incrementa encara més el gran component freakie de Planet Terror, que, no ens enganyem, és una de les seves millors armes per agradar al seu públic objectiu. El que queda clar, és que la peli és perfectament conscient d’aquest fet i per això es riu d’ella mateixa. Els diàlegs estelars, unes quantes imatges memorables i un ritme endiablat que fan passar com un llamp la hora i mitja llarga que dura.

Com ja he dit, els que tinguin l’estómac una mica sensible, millor que s’abstinguin de veure-la, però els que passin de prejudicis i tinguin ganes de disfrutar de veritat amb una autèntica bogeria de peli, que no se la perdin per res del món pq s’ho passaran de conya.