M.A.Confidential

Bloody Sunday

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: James Nesbitt, Declan Duddy, Allan Gildea, Gerard Crossan, Christopher Villiers.

Gènere: Drama. G. Bretanya, Irlanda, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Brillant peli del director Paul Greengrass (United 93) que explica els tràgics fets que van tenir lloc l’any 1972 a Irlanda del Nord. En un format que casi es podria considerar docu-drama, la peli ens explica de forma sorprenentment completa l’abans, el durant i el després de la manifestació en defensa dels drets civils i contra el govern britànic. La història es narra des de quatre punts de vista diferents, cosa que ens permet conèixer les raons de cada part i ens fa capaços d’analitzar i valorar tot el q passa. En cap moment tens la sensació que la peli t’imposi el q vol q pensis, lo qual té un mèrit remarcable, en gran part gràcies a que la sensació de realisme, de creure q estàs veient realment el q va passar i com va passar, és present en tot moment.

El ritme de la peli és admirable, no deixa d’incrementar-se a mida que avancen els minuts i també al mateix temps q la tensió dels fets va en augment. L’espectador viu la peli com si estigués ficat en ella, com si hi participés; a més, el constant ús de la càmara a l’hombro fa que ens sentim com un manifestant més (molt a l’estil “videojoc” de Hijos de los Hombres). En conjunt, una peli molt arriscada i molt difícil de fer d’una forma sensata, però amb un resultat per treure’s el barret.

Bloody Sunday fa pujar la teva adrenalina casi sense que te n’adonis. La gran credibilitat que desprèn en tot moment, sobretot gràcies a la perfecta ambientació i el gran treball dels actors, fa que l’impacte de les imatges sigui molt emocionant; aconsegueix indignar-te, desesperar-te, animar-te o fins i tot sentir impotència. Cal destacar l’absència total de música al llarg del film, cosa que demostra la inteligència del director. Qualsevol fil musical sobre les imatges condicionaria inevitablement la reacció de l’espectador (allò tan típic q fan els americans) i es convertiria en un element extern als fets, i això és el q la peli vol evitar de totes totes. Les imatges tenen tota la força. És per això q l’he trobat una peli molt valenta, gens pretensiosa, extraordinàriament ben feta, transparent i necessària.

I si als títols de crèdit finals sona el Sunday Bloody Sunday de U2 (canço dedicada a aquests terribles fets), ja em conquista completament. La recomano enèrgicament a tothom, ja que no es va donar gaire a conèixer tot i guanyar el Festival de Berlín de 2002.