Das Leben Der Anderen
Director: Florian Henckel von Donnersmarck
Intèrprets: Ulrich Muhe, Sebastian Koch, Martina Gedeck, Ulrich Tukur, Thomas Thieme.
Gènere: Drama, suspens. Alemanya, 2006. 125 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
L’any 1984, el règim comunista de la RDA veu com el país comença a mostrar clars signes d’occidentalització, sobretot per part del sector cultural. Al capità Wiesler, un dels oficials més qualificats de la Stasi (la policía secreta del govern), li és encomanada la missió d’espiar les 24 hores del dia, i mitjançant microfons ocults a les parets, una famosa parella formada per un prestigiós escriptor i una popular actriu. Tots dos són sospitosos de tenir contactes amb la RFA.Guanyadora de l’Oscar a Millor pel·lícula estrangera, arrebatant-li a la gran favorita, El Laberinto del Fauno, ens trobem davant d’una peli que sembla extreta d’un manual. El rigor i la solidesa fan que sigui molt difícil de trobar-li errors, la història aconsegueix enganxar i el ritme és perfecte per donar-li el to de suspens en tot moment. Podríem parlar d’una producció perfecta amb un resultat impecable, com pràcticament tot el que es fabrica a Alemanya. No obstant, quan acaba la peli i repasses com han anat transcurrint els fets fins a la resolució, la sensació és que a La Vida de los Otros li falta arriscar-se una mica més.
Coses que no passen fins al final de la peli, quan tot ja ha acabat, haguessin donat molt més joc si haguessin passat abans, en plena acció, i haurien deixat molt més obert el final. Amb tot això, no nego que els instants finals són brillants i impactants, però sempre tens molt clar els dos camins que la peli pot agafar en cada moment i saps q serà un d’aquests dos. Per mi, falta una mica d’efecte sorpresa, alguna cosa que trenqui completament els plans de l’espectador.
El que es presenta com una trama d’espionatge s’acaba convertint en un drama humà per part dels tres grans protagonistes, donant a entendre que és la vida de cada un la que realment té valor, no el fet de defensar un règim o l’altre. La constant contraposició entre espia i espiats és la que dóna tota la força i tota la profunditat a la peli. Tot i que es pugui témer al principi, en cap moment es fa monòtona ni fa impacientar a l’espectador; sap portar perfectament el ritme en un progressiu “de menys a més”.
Una peli molt ben feta, amb la que acabes satisfet, però que li falta aquest punt de risc que hagues estat interessant. És impossible de comparar amb El Laberinto del Fauno, perquè no té res a veure, però jo m’hagués decantat per la peli de Guillermo del Toro, molt més innovadora i arriscada.
Martí
M.A.Confidential 