Carnage

Director: Roman Polanski

Intèrprets: Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet, Christoph Waltz.

Gènere: Comèdia, drama. França, 2011. 75 min.

Quatre personatges, quatre parets i una àcida crítica al comportament humà en el món occidental. Són els únics ingredients que necessita la dramaturga Yasmina Reza per construir la seva història, i els que pren Roman Polanski per traslladar-la a la gran pantalla. A més de significar el retorn del director polonès a la comèdia, un gènere quasi inèdit a la seva filmografia, Un Dios Salvaje és el segon treball (després de la notable El Escritor) posterior al seu arrest domiciliari, circumstància que podria lligar-se amb la decisió d’adaptar d’una obra d’aquestes característiques i aquest rerefons. Precisament, l’obra basa els seus punts forts en les connotacions que amaga cada situació i cada diàleg, i naturalment en l’innegable talent dels quatre actors protagonistes, convertint-se així en una pel·lícula de posada en escena eminentment teatral. És a dir, arriscada, però amb les limitacions que això comporta.

En efecte, el film pràcticament no surt del menjador (a excepció d’un parell de visites al replà de l’ascensor, lavabo i cuina) al llarg de 75 minuts de temps real, sense salts en el temps ni en l’espai, però Polanski va convertint progressivament aquesta sala d’estar en una sala en què el “saber estar” brilla per la seva absència. A mida que la pel·lícula avança, els personatges van perdent les màscares que portaven a l’inici, i els somriures i bones intencions es tornen atacs, insults i rampells de violència, en totes direccions. I tot, sense que cap element extern en sigui responsable, només per la derivació de la pròpia conversa. D’aquesta forma, el text de Yasmina Reza deixa al descobert la hipocresia que s’amaga darrere l’aparent benestar i bondat, i la mentida en què es pot convertir la vida de les classes mitges-altes d’una gran ciutat, en què les aparences camuflen la veritable naturalesa de cadascú.

Un Dios Salvaje juga de forma enginyosa amb la naturalesa del conflicte (quatre adults intentant resoldre una baralla entre dos nens), intercanviant els papers i posant sobre la taula el que es pot extrapolar com un gran mal de la societat actual: la capacitat de magnificar un petit malentès, només per la tossuderia de no voler cedir, per aquest ridícul temor a mostrar debilitat. És per això que l’humor que desprenen les situacions, per ridícules i surrealistes, en el fons amaga una reflexió sobre si en realitat som tan diferents als protagonistes del film. Això sí, el text no s’escapa de moments en què la versemblança frega el seu límit, acostant-se a l’exageració, i també els personatges s’excedeixen un pèl en les seves reaccions. També alguns elements de cohesió dins l’argument resulten una mica rigorosos. No obstant, la pel·lícula destaca per la gran caracterització dels quatre protagonistes i les seves respectives personalitats.

És aquí on entra el magnífic paper dels quatre actors. Christoph Waltz, Kate Winslet, John C. Reilly i Jodie Foster fan, en aquest ordre, tota una exhibició de talent dramàtic i d’interiorització dels seus respectius personatges. Waltz torna a evidenciar que té una capacitat especial pels papers carregats d’ironia, malícia i aires de suficiència, i torna a oferir una actuació brillant, al nivell del seu inoblidable coronel Landa a Malditos Bastardos. Kate Winslet va de menys a més i personifica el costat ocult de la classe alta, on darrere la postura en què tot sembla anar de perles hi ha en realitat una vida miserable. Per la seva banda, John C. Reilly i Jodie Foster, menys brillants que els dos anteriors però també meritoris, es posen a la pell d’una parella de classe mitja turmentada pel conformisme i l’aparent normalitat, i amb un fort complex d’inferioritat cap als seus convidats. Un bon còctel d’egos i rancúnia guardada, que acaba explotant.

Vistes les credencials i punts de suport de la pel·lícula, m’entra un petit dubte sobre el veritable paper de Roman Polanski en tot plegat. Un Dios Salvaje és un bon text per adaptar, però la sensació és que funciona per la pròpia força del seu missatge, mentre que el segell del director no s’identifica de forma tan incident com es podria acceptar d’un cineasta de la seva talla. La direcció és sòbria, simplement correcta, i el muntatge tampoc dóna peu a grans elaboracions, per tant no sé quin percentatge del mèrit li correspon. En tot cas, estem davant d’una de les pel·lícules més interessants de l’any; una comèdia molt intel·ligent, contundent i amb la qual tothom s’hauria d’emmirallar i arribar a les conclusions pertinents, perquè creieu-me que molts dels problemes al món actual comencen per discussions com la dels Longstreet i els Cowan arrel d’una simple baralla entre dos nens, com si això no hagués passat mai durant tota la vida.