The Expendables

Director: Sylvester Stallone

Intèrprets: Sylvester Stallone, Jason Statham, Jet Li, Mickey Rourke, Bruce Willis, Dolph Lundgren, Eric Roberts, David Zayas, Giselle Itié.

Gènere: Acció. USA, 2010. 90 min.

Siguem honestos: anar a veure aquesta pel·lícula esperant un guió elaborat, uns diàlegs enginyosos, unes actuacions plenes de matisos i un gir final inesperat és d’inútils. Dit això, possiblement Los Mercenarios és una de les pel·lícules més sinceres dels últims temps, ja que les seves pretensions i aspiracions són evidents des del principi i realment posa tots els seus esforços en complir-les. Sense més. I aquí l’espectador no pot queixar-se que ningú l’havia avisat, perquè amb un repartiment com aquest és insultantment evident intuir amb quin tipus de producte et trobaràs. Sylvester Stallone ha volgut fer un gran homenatge al cinema d’acció més primari, el que es caracteritza per una sobredosi de cops de puny, patades, ganivets, trets i explosions a gran escala. I així ho ha fet, amb la particularitat de reunir els grans especialistes del passat i del present per acompanyar-lo.

El resultat, com deia abans, ofereix exactament el que un pot esperar d’ell, però el cert és que m’esperava una mica més, potser quelcom més especial. D’acord que el film s’ha de veure amb una predisposició molt concreta, però tot i això m’ha semblat bastant fluix, sobretot perquè, personalment, trobo que va de més a menys. El principi és prometedor, amb una espectacular escena inicial, els primers diàlegs en clau d’humor entre els personatges fent-se referència a si mateixos com actors (alguns encaixats amb més encert que altres) i una bona persecució per l’illa, però a partir d’aquí la cosa comença a decaure fins arribar a un clímax final molt menys treballat del que es podria esperar. Té dos o tres detalls destacats pel que fa a passades de rosca, però en general m’ha semblat massa vulgar, a més de ser excessivament fosc, cosa que dificulta l’apreciació de segons quins detalls.

No criticaré que Los Mercenarios sigui previsible, perquè ja era previsible que fos previsible, però sí que m’ha deixat amb certes ganes de més. Amb l’expectació que havia aixecat la pel·lícula i el seu repartiment tan significatiu, esperava amb una sensació diferent en acabar de veure-la, d’haver vist un homenatge i no una peli d’acció més. En canvi, el sabor final de boca es decanta més cap a aquesta segona opció. Potser esperava una mica més d’acció coral, com en l’escena que obre el film, veure’ls tots junts. Està clar que els egos tenen un pes important a Los Mercenarios i que cada actor té els seus moments de lluïment personal (la peli fins i tot té algun diàleg en què se’n fot d’aquest aspecte), però els moments de “Los Mercenarios” tots junts queden reduïts al final. Potser estic sent massa rebuscat a l’hora de criticar certs detalls del film, però és la sensació que m’ha quedat.

Pel que fa a les actuacions, no hi ha gran cosa a dir. Com era d’esperar, estem davant d’una autèntica col·lecció de músculs, alguns dels quals incapaços d’amagar el pas dels anys (la meitat dels protagonistes passa dels 50), i l’al·licient bàsic del film és fer-los servir de la forma més brutal possible. Sylvester Stallone i Jason Statham s’emporten el protagonisme principal, seguits de Jet Li i el mític Dolph Lundgren, un home que fa una mica d’angúnia. D’altra banda, Mickey Rourke apareix en un paper totalment passiu i molt més profund a nivell emocional, sent l’autor dels diàlegs de més qualitat de tota la peli. Finalment, Bruce Willis apareix de forma testimonial, juntament amb algun “cameo” curiós. Així doncs, Los Mercenarios és una trobada entre dues generacions que demostren que aquest subgènere de cinema d’acció no ha mort.

Aquest cop sí, diria que Los Mercenarios està reservada quasi exclusivament als veritables fans d’aquest tipus de cinema, que de ben segur gaudiran com nens petits. No obstant, pel públic que, de tant en tant, sap tolerar i fins a cert punt apreciar un producte com aquest (com un servidor), doncs tampoc fa mal. De totes formes, no hi ha dubte que el meu bagatge cinematogràfic poc haurà canviat pel fet d’haver vist aquesta pel·lícula. No em pertoca dir si era necessària o no, però, en tot cas, trobo molt més autèntic aquest cinema que gran part de les porqueries que Hollywood ens envia de forma incessant. Per cert, Stallone ja està preparant la seqüela de Los Mercenarios, per la qual espera poder comptar amb noves velles glòries del cinema d’acció com Jean-Claude Van Damme, Kurt Russell o Steven Seagal. Només li quedaria Bruce Lee… però això ja ho té “una mica” més difícil.