Intèrprets: Bruce Willis, Jai Courtney, Sebastian Koch, Mary Elizabeth Winstead, Julia Snigir.
Gènere: Acció. USA, 2013. 95 min.
Quan el policia John McClane s’assabenta que el seu fill ha estat detingut a Rússia per un assassinat, viatja a Moscou per treure’l d’aquesta situació. Allà, es troba amb un atemptat als jutjats que acaba amb el seu fill i un important pres polític escapant, i perseguits pels homes d’un important oficial rus. John s’uneix a ells per salvar el seu fill i protegir el pres, qui té una informació molt valuosa.
Tots ho sabíem. Sabíem que no era bona idea. Ja no ho va ser la quarta part, tot i que va resultar prou digna, i aquesta encara feia més por. La idea de tornar a veure John McClane a la gran pantalla era temptadora, però no podia ser de qualsevol forma i, en efecte, ho ha estat. La Jungla: Un Buen Día para Morir és una seqüela indigna i completament prescindible, sense cap mena de gràcia ni escena mínimament memorable, que es limita a agafar el personatge de John McClane i situar-lo en un entorn on suposadament pot explotar tot el seu carisma. Però la sensació és que res està a l’altura que es mereixeria el personatge; ni la història, ni l’adversari, ni els secundaris, ni els diàlegs, ni, per sobre de tot, la transcendència de la pel·lícula, que queda pràcticament en res. Espectaculars escenes d’acció, quatre frases enginyoses del bo de Bruce Willis i poc més.
L’actual mania d’allargar i allargar sagues fa que molts ens trobem amb sentiments oposats. Què se suposa que hem de dir davant la possibilitat de tornar a veure Bruce Willis com a John McClane? Els més puristes poden dir que no fàcilment, que es segueix desvirtuant la saga, i segurament tenen raó, però la veritat és que és difícil no admetre que fa certa il·lusió. La Jungla: Un Buen Día para Morir és la cinquena entrega del que va ser una trilogia d’acció brillant, amb una quarta part poc més que correcta. En aquest cas, l’acció es concentra a Rússia, on McClane es trobarà amb el seu fill bàsicament per… en fi, ja ho podem imaginar, només cal veure el tràiler. El director és John Moore (Tras la Línea Enemiga, La Profecía).
Sóc conscient que aquest post arriba una mica tard, però volia esperar a viure-ho en primera persona abans de parlar d’aquesta revolució anomenada Phenomena Experience. I ara que ho he viscut, a banda de penedir-me de no haver-hi assistit més cops, puc constatar que estem davant d’una experiència totalment diferent a allò que la meva generació coneix simplement com “anar al cinema”. Les projeccions especials al Cinema Urgell de Barcelona no són només especials per l’entitat dels títols, o per tractar-se de sessions dobles, sinó per l’atmosfera màgica que es crea dins la sala. Les 1.800 persones que omplen cada sessió comparteixen el mateix objectiu: gaudir del cinema i despreocupar-se de tota la resta.
A dues setmanes de complir el seu primer any de vida, el Phenomena Experience ha delectat el públic barceloní amb títols com Alien, Tiburón, El Resplandor, E.T., Jurassic Park, Desafío Total, Taxi Driver o les sagues Indiana Jones, Regreso al Futuro i La Jungla de Cristal, entre altres. A banda de presentar una impagable oportunitat de veure aquests clàssics en pantalla gran per tots aquells a qui ens van enganxar massa joves, permet viure les pel·lícules de forma totalment emocional. Els aplaudiments, celebracions i xiulets en les escenes destacades, i fins i tot bandes sonores tararejades (Movierecord inclosa), són elements comuns al llarg de qualsevol projecció. Una festa, i a la vegada un homenatge, al cinema que més ens ha marcat.
Que l’esdeveniment té el seu component “friki”, no ho negaré, però també estic segur que no cal ser un gran cinèfil per gaudir com un nen amb el Phenomena. El públic és totalment variat, des de grups d’amics, passant per parelles força més veteranes, fins a famílies senceres. Creieu-me, era l’enèssima vegada que veia Indiana Jones i La Jungla de Cristal, i mai les havia viscut tan intensament. L’organització ja prepara el seu segon any amb nous títols, entre els quals Matrix, La Caza del Octubre Rojo i altres perles del millor cinema dels 70, 80 y 90.
Un fet important a remarcar és que les còpies que es projecten són en 35 mm, és a dir, el format original que es va projectar als cinemes 20 o 30 anys enrere, amb els conseqüents anuncis publicitaris d’aquella època. Des de sifons a cortines antimosquits, un espectacle. Tot plegat, encara dóna més de l’autenticitat del conjunt. Una experiència immensament recomanable a tothom!
Martí
M.A.Confidential 