The Big Bang Theory

Creadors: Chuck Lorre, Bill Prady

Intèrprets: John Galecki, Jim Parsons, Kaley Cuoco, Simon Helberg, Kunal Nayyar, Sara Gilbert.

Gènere: Comèdia. USA, 2007. 20 min. per capítol

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Feia molt que no descobria una nova sèrie que realment valgués la pena recomanar, i la veritat és que a The Big Bang Theory no li han fet falta gaires capítols perquè fós així. Produïda per la cadena americana CBS, que no destaca precisament per la qualitat de les seves sèries, és d’aquelles comèdies que basen el seu èxit en quelcom tan senzill com oferir exactament el que s’espera d’elles. Capítols que rarament superen els 20 minuts, farcits de situacions que de per si no serien originals, però que permeten treure tot el suc a l’extravagància dels protagonistes, i amb un repartiment reduït però suficient. The Big Bang Theory és una sèrie sense cap tipus de pretensió més enllà del que és i que exprimeix els seus recursos de forma molt eficient i intel·ligent. A vegades, no cal demanar més.

El punt de partida de The Big Bang Theory està més que vist: quatre joves extremadament freakis, que fan tot el que es pot esperar d’un freaki, que de sobte es veuen obligats a interactuar amb una figura completament oposada a la seva, que no és altra que una noia amb un físic de somni i tirant a justeta de ment. La sensació de “ja vist” existeix inevitablement, però poc a poc et vas adonant que, a pesar d’això, gairebé no pares de riure des del minut 1 fins al 20 de cada episodi. I és que els arguments no tenen por en exagerar-ho tot tant com faci falta, però també saben tocar de peus a terra. De seguida assimilem la marcada personalitat de cada personatge, en especial dels quatre freakis, amb la qual cosa el rol que juga cadascun queda molt clar de seguida. A partir d’aquí, la sèrie explota al màxim els respectius estereotips i els va adaptant a diferents situacions.

No hi ha dubte que els diàlegs són el punt fort de The Big Bang Theory. Una de dues, o els guionistes formen part d’aquest món freaki o no hi tenen res a veure i per això es permeten la llicència de fer-lo arribar fins a límits insospitats. Els plantejaments i rèpliques que deixen anar els diferents personatges són brillants i el llenguatge que fan servir s’allunya tant del normal que realment et creus que puguin parlar així de veritat. Tot i que la sèrie pot pecar d’un pèl repetitiva en aquest sentit, és d’aquells casos en què no tens gran cosa a retreure pel simple motiu que et segueixen fent riure i molt. El fet que els personatges siguin conscients del seu freakisme, i fins i tot es riguin de si mateixos contínuament, també és un dels aspectes meritoris de la sèrie, ja que els fa més propers a l’espectador.

El contrapunt a tant de freakisme també es podria considerar excessivament tòpic: la rossa tonta. No obstant, el personatge de Penny basa la seva riquesa en què aporta la part “terrenal” a tot plegat i condiciona la forma d’actuar de la resta, en especial Leonard i Sheldon. En realitat, les dues parts, i les seves corresponents lògiques, s’acaben complementant i aprenen l’una de l’altra. Això no treu, naturalment, que el xoc entre elles proporcioni un nombre infinit de situacions còmiques, malentesos i conflictes. Amb tot, Penny juga un paper més important que el d’alegrar-nos la vista i fer-se la tonta.

Com ja he dit, els capítols no són el paradigma de l’originalitat, però funcionen a la perfecció a partir de la raresa dels protagonistes i sobretot dels diàlegs entre ells. La durada és òptima i fa que et passin literalment volant, amb la qual cosa no costa gens veure’n dos o tres de seguits. En aquest sentit, The Big Bang Theory recorda a la genial Scrubs, proporcionant aquells vint minuts sense necessitat de pensar i amb ganes de riure a gust, que tan s’agraeixen segons quins dies. Un cop has vist tres o quatre capítols i t’has familiaritzat amb els personatges, és impossible deixar-ho.

He descobert que la sèrie s’emet actualment a Antena Neox (que és d’aquells canals dels quals només recordes l’existència les tardes tontes de diumenge en què el zàpping compulsiu et fa recórrer la TDT de dalt a baix), cosa que la fa totalment desconeguda per la gran majoria de públic. Així doncs, un cop més, la xarxa de xarxes és converteix en una gran aliada.