fatih akin

All posts tagged fatih akin

SOUL KITCHEN

Posted by Martí on 10 d'Abril de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Soul Kitchen

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Anna Bederke, Birol Unel, Pheline Roggan, Wotan Wilke Mohring.

Gènere: Comèdia. Alemanya, 2009. 100 min.


Soul Kitchen és un restaurant de carretera situat en una zona força apartada de la ciutat d’Hamburg. Tot i tenir uns clients força fidels, el seu propietari, Zinos, té alguns problemes per pagar el lloguer i també pateix el control d’Hisenda. No obstant, l’arribada del germà de Zinos, amb permís carcel·lari, i d’un nou cuiner força particular portaran aires de canvi al menú i l’ambient del restaurant.

No hi ha dubte que l’any 2010 ens està portant molt millor material cinematogràfic que l’anterior, no només per la presència de grans pel·lícules, sinó perquè la que consideraríem “classe mitja” està a un nivell realment alt. Soul Kitchen entraria dins d’aquesta classe mitja-alta, posicionant-se com una comèdia molt efectiva i amb una identitat molt clara des del principi que la decanta cap a un humor no excessivament elaborat, però enginyós i sense pretensions. Fatih Akin, que fins ara havia apostat sempre per drames de molta cruesa (Contra la Pared, Al Otro Lado) , demostra que també controla perfectament el ritme i estil oposats, construint uns personatges amb qui es simpatitza des del primer moment i desenvolupant una trama de credibilitat variable, però divertida i sorprenent. Un d’aquells films idonis per desintoxicar.

Fatih Akin canvia de registre, però no d’elements definidors del seu cinema, ja que Soul Kitchen combina els dos motius preferits del director turcoalemany: la mescla entre cultures i la música. Fins ara, Akin havia presentat sempre protagonistes de la seva mateixa naturalesa, però aquí ens presenta un personatge d’origen grec, segurament més adient pels temes culinaris sobre els que gira el film. D’altra banda, altres nacionalitats o orígens també apareixen al llarg de la història. Pel que fa a la música, és un aspecte fonamental a Soul Kitchen, ja que ens acompanya en tot moment, ja sigui com a part de la història (tocada en directe o reproduïda pels personatges) o com a banda sonora. La influència que té en l’estat d’ànim dels protagonistes o en el clima d’una escena concreta és absoluta. No és casualitat que el títol de la peli i el nom del restaurant sigui Soul Kitchen, ja que el soul és el gènere que predomina clarament.

No només a nivell musical, també els títols de crèdit evidencien que el soul i el “look” dels anys 80 són els grans protagonistes. Akin simbolitza clarament amb l’elecció d’aquesta música el distanciament d’aquesta peli respecte les seves anteriors pel que fa a estat d’ànim i a ritme, i això també es nota a la direcció. Acostumats als seus plans fixos i força prolongats, a Soul Kitchen Akin pràcticament s’oblida de la càmera estàtica i ajuda a dinamitzar encara més l’acció amb moviments continus d’apropament i distanciament, tràvelings o plans zenitals (sense arribar a la càmera a l’espatlla, això sí). Amb tot, el director deixa clar que s’ha pres la peli de forma molt més distesa i despreocupada, de la mateixa forma que ens l’hem de prendre nosaltres.

I és que l’argument, tot i ser força enginyós i efectiu, no sempre resol les situacions amb el mateix rigor, sobretot a la part final. No obstant, lluny de censurar-ho, ho vaig trobar força encertat, ja que és una clara prova de que ni la pròpia peli es pren seriosament a si mateixa. Com ja he dit, no estem davant d’una comèdia subtil i d’humor intel·ligent, sinó d’un producte molt més accessible i amb un humor més bàsic, fins i tot delirant en ocasions, que tira molt de gag visual i diàleg lleuger, però sense caure en vulgaritats o infantilismes. En aquest sentit, cal destacar el treball de tots els actors, destacant el protagonista i la seva conflictiva esquena, i també el parell de secundaris que, amb un cert estil “Coen”, acostumen a generar els moments més divertits de Soul Kitchen.

El millor de Soul Kitchen és que és una pel·lícula honesta, conscient de la seva naturalesa i les seves pretensions i, per tant, molt coherent amb si mateixa. Pot agradar més o menys, però no sé trobar-hi motius per no divertir-se i evadir-se de tot durant uns 100 minuts que passen com una exhalació i que quasi diria que es queden curts. En una cartellera que, ara mateix, no passa pels seus millors dies en quan a oferta, Soul Kitchen es converteix en una de les millors opcions, ja que és recomanable a qualsevol tipus de públic. Una de les comèdies més refrescants i agraïdes dels últims mesos.

AL OTRO LADO

Posted by Martí on 10 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: , , , , . 3 comentaris

al otro lado

Auf der Anderen Seite

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Nurgul Yesilçay, Baki Davrak, Tuncel Kurtiz, Patrycia Ziolkowska, Hanna Schygulla, Nursel Kose.

Gènere: Drama. Alemanya, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ali Aksu és un home gran d’origen turc que viu amb el seu fill Nejat, professor d’universitat, a Alemanya. Per combatre la seva soledat, Ali convenç Yeter, una prostituta, perquè vagi a viure amb ell, a canvi de pagar-li el que cobraria per exercir la seva professió. Nejat no ho veu amb bons ulls, però això canvia quan comença a conèixer Yeter i descobreix que fa servir gran part dels diners que cobra per pagar els estudis de la seva filla, que viu a Istambul. Un dia la mala fortuna porta a unes conseqüències inesperades que canviaran la vida de tots.

La programació del Cinema a la fresca de Montjuïc és força variada, per a tots els gustos i tipus de públic, però si una peli és inclosa al programa és per alguna raó, i en aquest cas ens trobem amb un dels exponents del millor cine europeu més actual. Es tracta d’una pel·lícula més aviat crua, pessimista i en general força dramàtica, però al mateix temps molt propera per la forma com està explicada. Al Otro Lado és d’aquelles on el director no amaga res, on tot el que es vol explicar està explicat, i de forma totalment sincera. Per com parlen els personatges, per com es succeeixen els fets i per aquesta sensació de comprovar que realment la vida pot ser així i que les casualitats poden determinar el destí d’una o més persones a la vegada. I el millor de tot és que et vas adonant de tot això de forma progressiva, a mida que avança el film.

Els primers minuts d’Al Otro Lado són d’aquells que actuen com a filtre de públic, ja que el ritme pausat i l’aparent falta d’acció farà desistir a més d’un, però realment val la pena mantenir l’interès i esperar a veure què ens depara la peli, que és molt i bo. D’altra banda, l’estructura utilitza un bon recurs per generar expectació, que és separar la història en tres capítols amb uns separadors que anuncien certs fets abans de que passin. Així doncs, sabem que tard o d’hora passarà, però no quan ni com, i s’ha de dir que ens aconsegueix sorprendre en aquest sentit. També s’aprecia una estructura que juga amb la temporalitat dels fets, ja que no sempre és lineal i en un parell d’ocasions fa que la percepció de la història canviï substancialment. Així doncs, la pel·lícula que al principi hauria pogut impacientar algú, va desvetllant poc a poc que és molt més dinàmica del que sembla.

A banda d’aquest interessant muntatge, s’ha de dir que el guió és el seu punt més fort. La trama va circulant per la vida dels sis personatges principals de forma equilibrada i dosificada, de forma que es van tornant els moments de màxim protagonisme. No obstant, tots juguen el seu paper de forma permanent, ja sigui de forma activa o passiva, ja que s’acaben entrecreuant (o no). El títol Al Otro Lado és més que il·lustratiu d’aquest aspecte. Els actors i actrius, tan desconeguts com magnífics tots, contribueixen de forma clau al dramatisme del film, però sense necessitat d’exagerar, només amb una mirada o una expressió. També el fet que siguin anònims per a nosaltres ajuda a sumar realisme al que veiem i que ens sentim identificats amb ells.

La direcció, a banda de ser d’una qualitat molt alta, també juga un paper molt important. No havia vist res del director Fatih Akin (també guionista de la peli, per cert), però m’ha sorprès molt gratament. Hi ha escenes impecables, d’aquelles que queden gravades a la memòria, i la capacitat que té per transmetre el sentiment de culpa, la ràbia o la soledat dels personatges és admirable. Per no parlar del pla final. A més l’origen turc d’Akin fa que mostri una especial sensibilitat per la situació d’aquest país, tant interna com a nivell d’immigració a Alemanya. Tot i que no es tracta, ni molt menys, d’un film polític o reivindicatiu, les condicions polítiques i ideològiques juguen un paper bastant influent. En tot cas, Al Otro Lado és una peli humana per sobre de tot.

Suposo que el fet de ser una producció alemanya i els temes de sempre van reduïr la seva presència en cartellera quan es va estrenar, però haver-la pogut veure ara en pantalla gran ha estat una sort. Salvant les distàncies, Al Otro Lado pot recordar una mica a The Visitor, per una part de la temàtica que tracta i també pels sentiments que transmeten els seus personatges. Sigui com sigui, mostra una vegada més que la mirada del cine europeu en aquest tipus de pel·lícules és molt més profunda i honesta, sense importar que l’espectador acabi desconcertat, frustrat i pensatiu sobre el que acaba de veure, com ens quedem al final d’Al Otro Lado.