anys 60

All posts tagged anys 60

INSIDE LLEWYN DAVIS – Tràiler

Posted by Martí on 25 de gener de 2013
Posted in: Avanços, Cine - 2013. Tagged: , , , , , , , , , . 1 comentari

inside-llewyn-davis

La seva carrera cinematogràfica no és infal·lible, però qualsevol cosa que facin Joel Coen i Ethan Coen és motiu d’atenció. Després de quatre anys seguits estrenant pel·lícula (No Es País Para Viejos, Quemar Después de Leer, Un Tipo Serio, Valor de Ley), ara n’hem hagut d’esperar un parell fins que arribi la seva nova creació, que, com sol passar, no té res a veure amb el seu últim film. Inside Llewyn Davis explica les desventures d’un cantautor de música folk que recorre a la Nova York dels anys 60, i està lleugerament basat en les memòries del cantant Dave Van Ronk. Un drama farcit de música i amb la faceta més seriosa dels Coen, però amb l’inconfusible segell dels germans més genials del cine actual.

Continue Reading

UN HOMBRE SOLTERO

Posted by Martí on 19 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 11 comentaris

A Single Man

Director: Tom Ford

Intèrprets: Colin Firth, Julianne Moore, Nicholas Hoult, Matthew Goode, Jon Kortajarena.

Gènere: Drama. USA, 2009. 100 min.


George és un professor de literatura anglesa en un institut de Los Angeles que viu commocionat per la mort de Jim, la seva parella, fa uns mesos. En una societat en què l’homosexualitat és considerada poc menys que el diable i poca gent es preocupa per ell, a George li queden poques forces i il·lusió per viure, només aquelles que li dóna la seva millor amiga, Charley, amb qui va arribar a Estats Units des de Gran Bretanya.

Sens dubte, una de les petites joies de l’any. El debut cinematogràfic del dissenyador Tom Ford, tant a la direcció com al guió, sembla firmada per algun veterà del gremi, ja que mostra una immensa qualitat darrere la càmera i un brillant treball de posada en escena. Ford aconsegueix que una història curta, senzilla i sense excessives particularitats es gaudeixi de principi a fi gràcies al treball refinat que hi ha darrere de cada pla, cada diàleg i cada mirada. A vegades, fins i tot acostant-se al límit d’arribar a carregar una mica, però, en tot cas, evidenciant que cada enquadrament, cada entrada de la banda sonora i cada canvi de tonalitat de la imatge té un sentit determinat i un gran pes alhora de transmetre el que vol el director. Afegim una ambientació “seixantera” tan subtil com ben aconseguida i un protagonista estel·lar, i tenim un exemple més que no fa falta complicar-se gaire la vida per construir un bon film.

Un Hombre Soltero comença amb una genial presentació del protagonista, un muntatge narratiu que ens permet saber de seguida com se sent per dins i quines són les seves intencions. A partir d’aquí, pocs són els plans on no apareix George i les seves generoses ulleres de pasta. La pel·lícula està molt ben compassada, aturant-se en les escenes més importants i significatives i allargant els diàlegs que ho requerien (un aspecte que em van agradar especialment de la peli), i fent el·lipsis temporals en els impassos que no aportarien res. Llàstima d’una escena que trenca aquesta precisió i es converteix en un autèntic pedaç sense cap mena de sentit, concretament aquella en què apareix Jon Kortajarena, cosa que porta a pensar que “l’amiguisme” va jugar una mala passada a Tom Ford. El fragment, completament prescindible, fa riure i tot de la seva desentonació amb la resta de la peli. No obstant, sempre es pot atribuir a un error de principiant (l’únic en tota la peli, que ja té mèrit).

Colin Firth és l’ànima indiscutible de Un Hombre Soltero. Amb un encant clàssic al més pur estil Cary Grant, però amb un posat quasi sempre depressiu i melancòlic, molts cops amb la mirada perduda, l’actor britànic ofereix la millor actuació que li he vist, sobretot gràcies a la proximitat i la immensa empatia que transmet el seu personatge. Sense necessitat de canviar gaire l’expressió de la seva cara, aconsegueix comunicar un munt de coses, fet gens fàcil amb un paper com aquest. Merescudíssima nominació a l’Oscar per a ell. Pel que fa a Julianne Moore, té una aparició curta, però molt intensa i contrastada amb Firth, i aconsegueix una actuació molt sofisticada, però també efectiva. Finalment, Matthew Goode i Nicholas Hoult compleixen molt bé el seu contrapunt jove amb el protagonista, a banda que il·lustren perfectament un perfil molt concret de la societat americana d’aquells anys.

I és que Tom Ford no situa Un Hombre Soltero als anys 60 i a Los Ángeles perquè sí. En aquell temps, un homosexual era vist com poc menys que el diable al país del “Tío Sam” i la capital californiana va esdevenir el centre de la rebel·lió de les generacions joves contra la mentalitat conservadora que els envoltava. Tot i no ser el centre de la història, Ford ens acosta a aquest ambient de desinhibició sexual, en què els joves busquen allò que estigui més mal vist perquè odien el camí que els fan portar (el mateix que trobem, per exemple, a la gran novel·la “Menos que Cero” de Bret Easton Ellis). També s’insisteix amb la crisi dels míssils de Cuba, fet que va apareixent de forma reiterativa, massa i tot, als diferents televisors que apareixen al film. Globalment, l’ambientació dels anys 60 presenta una gran veracitat.

Finalment, és imprescindible destacar el treball que Tom Ford fa del color de la pel·lícula. Cada escena té una tonalitat concreta, adequada pel que ens està explicant i generalment sempre lligada directament a l’estat d’ànim del protagonista. Fins i tot, a la meitat d’alguna escena, el contrast i la intensitat de color canvien per complet quan algun fet fa variar per complet els sentiments de George. Probablement, aquesta és la faceta de dissenyador que més ha explotat (i amb gran resultat) Tom Ford darrere la càmera. Gràcies a això, Un Hombre Soltero s’afegeix a les recomanacions especials del blog, amb la intenció que, si més no, la gent sàpiga que a la cartellera hi ha una gran pel·lícula que probablement no hi durarà gaire.

AN EDUCATION

Posted by Martí on 2 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , . 7 comentaris

An Education

Director: Lone Scherfig

Intèrprets: Carey Mulligan, Peter Sarsgaard, Alfred Molina, Dominc Cooper, Olivia Williams, Emma Thompson.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.


A l’Anglaterra de principis dels anys 60, Jenny és una estudiant exemplar de 16 anys que està fent l’últim any d’institut i aspira a entrar a la Universitat de Harvard. Les estrictes normes del centre escolar i el conservadorisme dels seus pares xoquen amb la seva personalitat i els seus gustos, que es decanten sobretot per allò provinent de França, ja que signifiquen una mena d’alliberació del món on viu. Un dia que cau una forta pluja, Brit, un elegant home de 35 anys, s’ofereix a acompanyar-la.

Després que Slumdog Millionaire i Danny Boyle arrasessin en la passada edició dels Oscars, sembla que l’Academia de Hollywood ha volgut redimir-se d’aquesta insultant superioritat britànica (no tinc cap dubte que va fer mal a més d’un ianqui) i ha reduït les nominacions provinents de les illes pràcticament a un sol film. An Education, la qual, per més inri, està dirigida per una danesa, Lone Scherfig, té l’honor d’estar entre les deu nominades a millor pel·lícula i també apareix a la categoria de millor guió adaptat en la persona de Nick Hornby (autor de Alta Fidelidad) i a la de millor actriu protagonista amb Carey Mulligan. Doncs vistes nou de les deu nominades, no tinc cap dubte que aquesta està entre les cinc millors, que té millor guió adaptat que les altres quatre i que Mulligan s’ha convertit en la meva gran actriu favorita. No és una grandíssima pel·lícula, però sí d’aquelles que flueixen gairebé sense entrebancs.

An Education posseeix la humilitat pròpia dels films que es sustenten bàsicament per la història que expliquen, i que no necessiten girs bruscos ni imatges espectaculars per seguir el seu curs. No hi ha floritures ni intencionalitats, ni tan sols la banda sonora s’atreveix a agafar excessiu protagonisme. Tot és molt terrenal i auster, però també molt àgil i accessible per l’espectador. Això, sumat a la seva curta durada, fa que sigui d’aquelles pel·lícules que passen quasi sense adonar-te’n, però no sense fer-te pensar i també acompanyar la protagonista en els seus dubtes i punts de vista vitals. El retrat de la tradicionalista Anglaterra d’inicis dels anys 60, és a dir, just quan les generacions que trencarien amb aquest tradicionalisme estaven a punt de sorgir, és revelador i il·lustratiu, tant a nivell familiar com escolar, però tampoc de forma excessivament censurable. No obstant, aquesta voluntat de rebel·lar-se contra tot això és la que marca la trama.

Qui es rebel·la és Carey Mulligan, el gran motor de An Education. Aquesta actriu londinenca de 25 anys, totalment desconeguda per un servidor, se’ns posa a la butxaca des del primer moment i ens deixa mig embadalits durant tot el film. La seva cara angelical i somriure irresistible, sumats al caràcter que li dóna el personatge de Jenny, entre rebel i ingenu, són la raó principal del magnetisme que desprèn la pel·lícula. Des d’avui, sóc el seu valedor número 1 per l’Oscar a millor actriu. Al seu costat, un Peter Sarsgaard acostumat a papers secundaris que compleix a la perfecció, però sempre a l’ombra de Mulligan. Menció a part mereixen Alfred Molina i Emma Thompson, dos teloners de luxe que destil·len experiència, sobretot Thompson en les seves breus aparicions com a directora de l’institut de Jenny (a mig camí de Meryl Streep a La Duda).

El film juga força amb la comparació entre classes mitges i classes altes de la societat d’aquells temps, propiciant certes atmosferes que m’ha recordat, relativament i salvant les distàncies, a les de Match Point de Woody Allen. En tot moment, l’ambientació als anys 60 és tan senzilla com efectiva, ja que es redueix a poc més que el vestuari, els cotxes i algunes peces d’art. La banda sonora, força subtil, però molt bonica, també posa el seu gra de sorra, encara que de vegades ni ens n’adonem. La trama avança molt ràpid i sense pausa, tal com aquests instants de la vida de la protagonista. An Education centra el seu missatge en les lliçons que ella rep de tot el que li passa, en una edat en què els dubtes i els impulsos acostumen a ser els qui marquen la direcció.

Tot i que el film presenta uns minuts finals una mica precipitats i que trenquen el ritme portat fins aleshores, i que potser ens adonem que no era tan atrevit com es algú podia esperar, An Education es converteix en un d’aquells productes que, tot i ser aptes per a absolutament tots els tipus d’espectadors, i amb altes probabilitats d’agradar a tothom, deixen una empremta especial. Per sobre de tot, em quedo amb aquesta certesa refermada que, a vegades, no es necessita més que una bona història i habilitat per explicar-la per fer una pel·lícula de cinema més que digna.

LA DUDA

Posted by Martí on 4 de febrer de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , , . 1 comentari

doubt

Doubt

Director: John Patrick Shanley

Intèrprets: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis, Lloyd Clay Brown, Joseph Foster.

Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El 1964, la parròquia de St. Nicholas, en ple Bronx de Nova York, viu sota el comandament de dues figures molt diferents. D’una banda, el carismàtic pare Flynn intenta fer evolucionar el col·legi i renovar-ne les seves estrictes normes, però de l’altra, la veterana germana Beauvier no permet cap tipus de transigència i dirigeix el centre amb mà de ferro i absoluta disciplina. No obstant, la parròquia acaba d’admetre el seu primer alumne negre, la professora del qual, la germana James, detecta certs fets que aixequen una seriosa sospita.

El dia abans de marxar cap a les illes britàniques i quedar-m’hi atrapat fins avui (d’aquí el no moviment al blog) vaig poder veure aquesta interessantíssima pel·lícula. Sincerament, pel que havia vist d’ella i per les nominacions i premis rebuts, m’esperava grans interpretacions, però temia que el global no passés d’això i prou; en canvi, m’he trobat amb un argument molt ben construït dins de la seva simplicitat, un ritme més animat del que sembla i un rerefons amb molt de pes. A més a més, La Duda també amaga grans imatges o detalls, més o menys subtils, que demostren la seva qualitat.  No obstant, mentiria si no digués que els actors i actrius són el gran punt fort, per alguna cosa tots els principals estan nominats a l’Oscar.

Pel que fa al primer pla, per dir-ho d’alguna forma, La Duda és un autèntic duel interpretatiu entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep, i això és com una partida d’escacs que només pot acabar en taules. Els dos donen el millor de si mateixos, en papers molt diferents i en postures constantment oposades. I la veritat és que no hi ha cap dels dos que es mengi a l’altre, són els dos junts els que es mengen la pantalla. Les seves escenes conjuntes només són per callar i admirar. En segon pla, trobem a Amy Adams en un paper que pot semblar més senzill, però que no ho és gens. La seva forma de transmetre la ingenuïtat, bondat, però també seguretat de la joveníssima germana James i el contrapunt absolut amb el personatge de Meryl Streep també deixa grans moments.

La Duda és una peli d’aquelles amb molt més contingut del que sembla, en què totes les escenes i diàlegs tenen un sentit, de principi a fi. Per exemple, cap a les acaballes del film és impossible no recordar el sermó de l’inici de tot. Cada escena repercuteix en el global. Tot això té més mèrit si considerem que la trama és totalment lineal i pràcticament no n’hi ha de secundàries, i que tot passa a la parròquia, és a dir, en un mateix espai. Evidentment, la naturalesa de La Duda (és una adaptació d’una obra de teatre) dóna a explicació a això, però precisament encara li dóna més mèrit que funcioni cinematogràficament. El gran treball d’ambientació, sobretot el vestuari i fotografia, també hi ajuda molt.

Com he dit abans, un dels aspectes que més m’ha agradat de La Duda són les diverses imatges carregades de significat i simbolisme que ens deixa anar de tant en tant, algunes més evidents i d’altres que requereixen una mica més d’esforç. Això demostra la intel·ligència del guió (i del text original, naturalment) i l’habilitat per explicar més coses de les que es veuen a primera vista. D’altra banda, és impactant també la forma en què fa pensar a l’espectador i com realment fa honor al seu títol i t’omple de dubtes, no només a tu, també als personatges. Qui té raó, qui no en té, i per què, són tres preguntes difícils de respondre en aquest film. Com ja he dit més d’un cop, m’agrada que et deixin pensatiu un cop s’ha acabat, i La Duda així ho fa.

Segons com es miri, La Duda és una peli petita, ja que no compta amb ostentacions, ni és una gran producció, però conté molt d’allò que se li pot demanar a una bona peli. És una peli extremadament sòbria, molt dramàtica i sense gaires concessions, però val la pena per la seva qualitat i sobretot per gaudir del magistral cara a cara entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep en grandíssims diàlegs. A més, sempre s’agraeix que el cinema ens faci pensar una miqueta i no tot acabi amb els títols de crèdit.