amy adams

All posts tagged amy adams

MAN OF STEEL – Primer tràiler

Posted by Martí on 25 de Juliol de 2012
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , , . 2 comentaris

S’acaba la saga Batman i recomença la saga Superman. L’altre gran superheroi de DC Comics tindrà una nova oportunitat després de les males crítiques que va rebre Superman Returns, que per cert, a mi no em va semblar tan dolenta. Un cop més Christopher Nolan estarà darrere del projecte, però aquest cop com a productor i guionista, cedint-li la direcció a Zack Snyder (300, Watchmen). En tot cas, fa tota la impressió que Man of Steel buscarà seguir els mateixos passos que els de Batman Begins, endinsant-se més en els orígens del personatge i profunditzant en els motius personals que el porten a convertir-se en el que tots coneixem.

Continue Reading

THE MASTER – Tràiler

Posted by Martí on 20 de Juliol de 2012
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

Entre tant “blockbuster” estiuenc, sempre és convenient poder fugir del cinema de masses i parlar d’una de les produccions més esperades de l’any, a càrrec d’un dels directors més particulars de la última dècada. Després de cinc anys d’espera, Paul Thomas Anderson (Magnolia, There Will Be Blood) torna a la càrrega amb The Master, una pel·lícula que ha aixecat polseguera per la seva suposada referència a la cienciologia, aquesta controvertida religió de la qual formen part figures com Tom Cruise o John Travolta. La pel·lícula explica la història d’un famós intel·lectual que decideix fundar una organització religiosa als anys 50; entre els adeptes, hi ha un vagabund que es converteix en la seva mà dreta, però que després comença a perdre la fe i a qüestionar l’organització.

Continue Reading

THE FIGHTER

Posted by Martí on 7 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . 1 comentari

The Fighter

Director: David O. Russell

Intèrprets: Mark Wahlberg, Christian Bale, Amy Adams, Melissa Leo, Mickey O’Keefe, Jack McGee.

Gènere: Drama. USA, 2010. 115 min.


Mickey Ward és un boxejador en hores baixes que busca recuperar la moral i el camí de l’èxit després de tres derrotes consecutives. No obstant, amb el seu germà Dicky com a entrenador, una vella glòria de la boxa que presumeix d’haver tombat Sugar Ray, i la seva mare com a representant, les coses no sembla que vagin a canviar. L’addicció de Dicky a la droga i la delinqüència, i la forta pressió familiar porten a Mickey a intentar fugir d’un entorn que veu perjudicial.

La boxa ha estat sempre un dels sub-gèneres cinematogràfics preferits de Hollywood. La figura del boxejador, habitualment humil, problemàtic i apel·lant a l’esperit de superació per superar les dificultats, representa fidelment el concepte “heroi americà” que tan els agrada. Aquest fet sol provocar que la majoria de pel·lícules d’aquesta temàtica siguin molt semblants i de desenllaç previsible (exceptuant clàssics com Toro Salvaje o la colpidora Million Dollar Baby), per tant depèn de l’habilitat narrativa del film per evitar els clixés o saber crear-se una personalitat pròpia. The Fighter no s’escapa de ser és una més de les típiques pel·lícules de boxa, però aconsegueix afrontar la història i els personatges de forma que els dóna un cert encant i empatia especial vers l’espectador, la qual cosa la converteix en un film més que digne. El bon ritme, els tocs d’humor, l’excel·lència de les interpretacions i la inevitable emoció dels combats, particularment al final, fa que no es lamenti en cap moment haver pagat l’entrada.

Basada en fets reals, la pel·lícula de seguida ens presenta les dues trames que capitalitzaran l’avanç de la història, centrades en els dos germans protagonistes. Dos intents de sortir del pou, cadascun a la seva manera, però que van de mà tota l’estona i que comparteixen importància. Més enllà de la boxa i les drogues, centre d’aquestes dues trames, The Fighter es podria considerar un autèntic drama familiar, que posa sobre la taula els pros i contres de deixar que la família monopolitzi tots els aspectes de la vida. Aquest dilema entre mirar per si mateix i evolucionar, o frenar pel compromís amb els seus és la principal problemàtica a què s’enfronta el personatge de Mickey, sumada al fet que algú de fora la família pugui influir. D’altra banda, el personatge de Dicky s’enfronta a una guerra amb si mateix, en què la bondat de les seves intencions i la irresponsabilitat dels seus fets xoquen de forma problemàtica un i altre cop.

El problema arriba quan és un dels dos personatges qui transmet tot el carisma mentre l’altre resulta fred i neutre. Dicky és l’ànima indiscutible de la pel·lícula, el qui aporta els moments més dramàtics i també els més divertits; es podria dir que desitgem més la seva victòria personal fora del ring que no pas la de Mickey boxejant. I quan em refereixo a Dicky, em refereixo a Christian Bale. L’actor gal·lès demostra un cop més que és un dels artistes més talentosos i sacrificats de l’actualitat i completa una actuació brillant. Capaç de fer-nos riure i plorar amb pocs minuts de diferència i amb un aspecte físic clarament demacrat (no arriba al de El Maquinista, però no es queda curt), Bale construeix un dels personatges més entranyables d’aquest any i camina directe cap a l’Oscar, amb el merescut Globus d’Or ja sota el braç. Un reconeixement que ja és pertinent per a un actor pel qual tinc especial devoció.

La brillantor de Christian Bale s’accentua en contrastar amb la insipidesa de Mark Wahlberg en el (teòric) paper protagonista. No hi ha dubte que sap boxejar (no va tenir cap doble al rodatge) i que funciona en la part més activa del seu paper, però en l’aspecte dramàtic segueix demostrant que no té registres suficients per resultar creïble. Fins i tot Amy Adams i Melissa Leo, ambdues nominades a l’Oscar, el deixen clarament en evidència. A destacar sobretot la feina de la segona, que encarna la inflexible mare de Mickey i Dicky, i és favorita al premi. Pel que fa a Amy Adams, es consolida com una de les actrius en alça aquest segle i acumula la seva tercera nominació en cinc anys. No hi ha dubte que la qualitat de les seves interpretacions, juntament amb la de Bale, formen un dels pilars que aguanten The Fighter. L’agilitat dels diàlegs i la sorprenent bona dosi d’humor són un altre factor important.

Tema típic, personatges típics i desenllaç relativament previsible… The Fighter no inventa res, però el que fa, ho fa de forma més que correcta, amb bona factura tècnica i amb tocs que li donen una gràcia especial. Fins i tot, els últims combats es viuen amb tensió i emoció, encara que siguin escenes que des del primer Rocky ja hem vist un munt de vegades. Set nominacions a l’Oscar són exagerades, ja que pel·lícula, direcció i guió no mereixen tant, però les interpretacions secundàries pràcticament les té a la butxaca. La pel·lícula és lleugera, digerible i sap jugar bé les seves cartes per fer-te sortir força satisfet del cinema. No aporta res de nou al gènere de la boxa, però les actuacions pràcticament ja són raó suficient per anar-la a veure.

THE FIGHTER – Tràiler

Posted by Martí on 22 d'Octubre de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

Com és habitual en aquesta època de l’any, comencen a arribar les estrenes que apunten clarament als propers Oscars. Una de les pel·lícules que sembla tenir-ho tot per convertir-se una de les finalistes destacades a la cursa per les desitjades estatuetes és The Fighter. Dirigida per David O. Russell, director de “classe mitja” fins ara a Hollywood, explica la història d’un humil boxejador que va guanyant prestigi fins estar a disposició de guanyar el títol mundial de pesos lleugers. El seu germà i entrenador, un ex delinqüent, es un dels principals artífexs de la seva escalada, però també resulta conflictiu, i també la seva relació amb una cambrera complica les coses. Argument previsible? Sembla que sí, però caldrà veure-la.

El repartiment compta amb Mark Wahlberg com a protagonista i Christian Bale en el paper d’entrenador, presentant un cop més un aspecte molt demacrat després d’un profund canvi d’imatge al qual l’actor ja ens té acostumats (recordeu El Maquinista). Al seu costat, Amy Adams i Melissa Leo tindran el protagonisme femení. The Fighter presenta la particularitat que, originalment, era un projecte que havia de dirigir Darren Aronofsky, amb Brad Pitt i Matt Damon com a protagonistes, però un canvi en la producció va fer canviar tots els plans. Espero que les hipòtesis de “com hauria estat” no li facin gaire mal. De moment, el póster no val res i el tràiler fa certa olor a peli ja vista, però deixa entreveure unes grans actuacions.

La pel·lícula s’estrena el 10 de desembre a USA, però aquí no arribarà fins el 2011.

Per cert, si The Wrestler ja va ser traduïda aquí com El Luchador, com s’ho faran ara amb The Fighter? Felicitats un cop més a les distribuïdores d’aquest país.

SUNSHINE CLEANING

Posted by Martí on 15 d'Agost de 2010
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Sunshine Cleaning

Director: Christinne Jeffs

Intèrprets: Amy Adams, Emily Blunt, Alan Arkin, Jason Spevack, Steve Zahn, Clifton Collins Jr.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2008. 90 min.


Rose Lorkowski és una mare soltera que treballa netejant cases, una feina de la qual està més que farta. D’altra banda, a la seva germana Norah l’acaben d’acomiadar del local on treballava fent de cambrera. Les dues decideixen començar a treballar netejant escenes de crims, una feina no gaire agraïda però molt ben remunerada, que Rose va conèixer a través de Mac, el seu nòvio de la universitat, amb qui encara es veu d’amagat. Els principis són difícils, però poc a poc van convertint-se en expertes en la matèria.

Era una mica agosarat presentar-se amb l’etiqueta “Dels creadors de Little Miss Sunshine” i a sobre incloure la paraula “sunshine” al títol de la pel·lícula, ja que aquell film de 2006 va ser una de les grans sensacions dels últims anys. Així doncs, donar a entendre que ens trobaríem amb un producte semblant suposava posar el llistó força alt. Com era d’esperar, Sunshine Cleaning no aconsegueix acostar-se a aquest llistó. Estem davant d’una comèdia simpàtica, fresca i amb tocs de cert enginy, però bastant ingènua i sense consistència, i a vegades excessivament a prop dels tòpics i conflictes que pots veure a qualsevol telefilm un cap de setmana per la tarda. Globalment, es troba a faltar una mica més de mala llet i de risc, ja que el plantejament inicial podria donar força joc en aquest sentit.

La història de la mare soltera amb una feina no gaire complaent i un fill conflictiu ja l’hem vist un munt de vegades, però és cert que el film de seguida aconsegueix que simpatitzem amb ells, gràcies, sobretot, a les particularitats del nen. Els personatges estan ben definits, també els seus objectius, però la pel·lícula es queda a mig camí en pràcticament totes les trames i conflictes que obre i sempre acaba caient en el recurs de buscar la part agradable en tot. Per això els moments més dramàtics no acaben de quallar i, tot i que hi ha algun final agredolç, no té prou força per lliurar-se de la certa ensucrada general que acaba experimentant Sunshine Cleaning. Personalment, em quedo amb la peculiar i inquietant història que protagonitza Norah amb la filla d’una dona que acaba de morir i a qui acaben de netejar la casa, tot i que a vegades no encaixa molt amb la resta.

Un dels punts forts de Sunshine Cleaning són les actuacions, destacant clarament a Amy Adams, actriu que es va donar a conèixer pel seu gran paper secundari a La Duda, on va ser capaç de competir amb Meryl Streep i va rebre una nominació a l’Oscar. Adams, tot i tenir una d’aquelles cares angelicals que semblen reservades a papers de “nena bonica”, desenvolupa un personatge molt més humil i amb més força del que sembla (la mateixa fórmula que a La Duda, més o menys). A més a més, demostra bones maneres en clau més humorística. Al seu costat, Emily Blunt interpreta un personatge més obscur i rebel de forma correcta i poc més. Pel que fa a Alan Arkin, repeteix una mica el seu paper a Little Miss Sunshine, però amb menys protagonisme. Finalment, cal destacar el nen Jason Spevack, que es converteix en una de les grans atraccions de la peli i que, per mi, està desaprofitat i tot.

El principal problema d’aquesta pel·lícula és que els conflictes o contratemps que han d’afrontar les protagonistes no són suficientment importants, o, si més no, estan tractats com si no ho fossin, perquè la seva resolució sempre resulta relativament fàcil i sense conseqüències. El guió no s’arrisca gens, no s’atreveix a posar les coses realment difícils als personatges i tendeix a suavitzar-ho tot, i aquesta tònica es manté fins el final. Per això, Sunshine Cleaning es digereix sense cap mena de complicació i resulta tan amable a l’espectador, la qual cosa l’acaba convertint en un film massa poc emocional. S’acaba i has passat una bona estona, però mancada d’intensitat suficient per poder extreure res de la pel·lícula. Està molt bé fer comèdies d’aquest tipus, però no cal donar-li tot tallat i mastegat a l’espectador.

Així doncs, sembla que “els creadors de Little Miss Sunshine” s’han estovat una mica entre una pel·lícula i l’altra, ja que, si pretenien un producte semblant, han quedat força lluny d’assolir-ho. No és una mala comèdia, té tocs humorístics força ben pensats i amb alguna dosi de surrealisme, però acaba resultant simplement correcta. Una bona opció per aquells moments en què busquem un entreteniment simple i sense massa pretensions. La seva durada, amb prou feines hora i mitja, també ajuda en aquest sentit. En tot cas, esperava una mica més de qualitat a Sunshine Cleaning.

LA DUDA

Posted by Martí on 4 de febrer de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , , . 1 comentari

doubt

Doubt

Director: John Patrick Shanley

Intèrprets: Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis, Lloyd Clay Brown, Joseph Foster.

Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El 1964, la parròquia de St. Nicholas, en ple Bronx de Nova York, viu sota el comandament de dues figures molt diferents. D’una banda, el carismàtic pare Flynn intenta fer evolucionar el col·legi i renovar-ne les seves estrictes normes, però de l’altra, la veterana germana Beauvier no permet cap tipus de transigència i dirigeix el centre amb mà de ferro i absoluta disciplina. No obstant, la parròquia acaba d’admetre el seu primer alumne negre, la professora del qual, la germana James, detecta certs fets que aixequen una seriosa sospita.

El dia abans de marxar cap a les illes britàniques i quedar-m’hi atrapat fins avui (d’aquí el no moviment al blog) vaig poder veure aquesta interessantíssima pel·lícula. Sincerament, pel que havia vist d’ella i per les nominacions i premis rebuts, m’esperava grans interpretacions, però temia que el global no passés d’això i prou; en canvi, m’he trobat amb un argument molt ben construït dins de la seva simplicitat, un ritme més animat del que sembla i un rerefons amb molt de pes. A més a més, La Duda també amaga grans imatges o detalls, més o menys subtils, que demostren la seva qualitat.  No obstant, mentiria si no digués que els actors i actrius són el gran punt fort, per alguna cosa tots els principals estan nominats a l’Oscar.

Pel que fa al primer pla, per dir-ho d’alguna forma, La Duda és un autèntic duel interpretatiu entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep, i això és com una partida d’escacs que només pot acabar en taules. Els dos donen el millor de si mateixos, en papers molt diferents i en postures constantment oposades. I la veritat és que no hi ha cap dels dos que es mengi a l’altre, són els dos junts els que es mengen la pantalla. Les seves escenes conjuntes només són per callar i admirar. En segon pla, trobem a Amy Adams en un paper que pot semblar més senzill, però que no ho és gens. La seva forma de transmetre la ingenuïtat, bondat, però també seguretat de la joveníssima germana James i el contrapunt absolut amb el personatge de Meryl Streep també deixa grans moments.

La Duda és una peli d’aquelles amb molt més contingut del que sembla, en què totes les escenes i diàlegs tenen un sentit, de principi a fi. Per exemple, cap a les acaballes del film és impossible no recordar el sermó de l’inici de tot. Cada escena repercuteix en el global. Tot això té més mèrit si considerem que la trama és totalment lineal i pràcticament no n’hi ha de secundàries, i que tot passa a la parròquia, és a dir, en un mateix espai. Evidentment, la naturalesa de La Duda (és una adaptació d’una obra de teatre) dóna a explicació a això, però precisament encara li dóna més mèrit que funcioni cinematogràficament. El gran treball d’ambientació, sobretot el vestuari i fotografia, també hi ajuda molt.

Com he dit abans, un dels aspectes que més m’ha agradat de La Duda són les diverses imatges carregades de significat i simbolisme que ens deixa anar de tant en tant, algunes més evidents i d’altres que requereixen una mica més d’esforç. Això demostra la intel·ligència del guió (i del text original, naturalment) i l’habilitat per explicar més coses de les que es veuen a primera vista. D’altra banda, és impactant també la forma en què fa pensar a l’espectador i com realment fa honor al seu títol i t’omple de dubtes, no només a tu, també als personatges. Qui té raó, qui no en té, i per què, són tres preguntes difícils de respondre en aquest film. Com ja he dit més d’un cop, m’agrada que et deixin pensatiu un cop s’ha acabat, i La Duda així ho fa.

Segons com es miri, La Duda és una peli petita, ja que no compta amb ostentacions, ni és una gran producció, però conté molt d’allò que se li pot demanar a una bona peli. És una peli extremadament sòbria, molt dramàtica i sense gaires concessions, però val la pena per la seva qualitat i sobretot per gaudir del magistral cara a cara entre Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep en grandíssims diàlegs. A més, sempre s’agraeix que el cinema ens faci pensar una miqueta i no tot acabi amb els títols de crèdit.