The Drop
Director: Michael R. Roskam
Intèrprets: Tom Hardy, Noomi Rapace, James Gandolfini, Matthias Schoenaerts, John Ortiz, Michael Aronov
Gènere: Negre, thriller, policíac. USA, 2014. 105 min.
La primera impressió que em queda d’una pel·lícula no és sempre la definitiva, ja que hi ha detalls, deduccions, interpretacions o caps per lligar que no es resolen fins que no hi ha hagut una repassada mental de tota l’acció. En el cas de La Entrega, aquest processament ja va començar en ple visionat, mirant de desfer la sensació de desconcert que arrossegava des de ben bé la meitat del film, però no he estat capaç d’aportar cap nova visió que ho millori massa. La proposta comptava amb incentius de sobra, començant pel fet de ser la última pel·lícula que va rodar James Gandolfini i continuant amb la presència del sempre fiable Tom Hardy; a més, el seu guionista, Dennis Lehane, és l’autor de les novel·les Mystic River, Shutter Island o Adiós Pequeña, Adiós, i ha escrit algun capítol de The Wire. És per això que sorprèn que el resultat resulti tan fred, confús i poc compactat.
La Entrega es presenta amb prometedors aires de cine negre i thriller mafiós contemporani, però la història va derivant poc a poc cap a una trama molt més centrada en el seu introvertit i solitari protagonista. Un retrat assossegat que transmet cert misteri al voltant del personatge, ja que la poca sang que mostra en el seu temperament ha d’amagar alguna cosa que no sabem, però que evoluciona de forma molt poc definida i sense despertar tot l’interès que entenc que hauria de despertar. El principal problema és la poca cohesió de la narrativa, que intenta muntar un puzle però s’oblida d’algunes peces o pretén, sense èxit, que les sobreentenguem, i també la irrellevància d’alguns diàlegs o situacions en què les actituds dels protagonistes no tenen massa sentit. El film va introduint diferents elements i conflictes, i en connecta alguns d’ells tard o d’hora, però ho fa amb una manca total de fluïdesa.
El desconcert que provoca aquest emboirament de la part troncal de la pel·lícula té un problema, i és que arribes al desenllaç sense saber molt bé quin és exactament el conflicte que s’ha de resoldre. El tram final no està exempt de moments de tensió, violència sobtada i algun que altre secret amagat que surt a la llum, però no m’impacta de forma particular ni tampoc serveix per a corregir massa tot el rumb que portàvem fins llavors. És curiós, perquè La Entrega no es fa tediosa, però en canvi no aconsegueixo captar el que realment em vol explicar al capdavall. A nivell de direcció, Michael R. Roskam no acaba de trobar un perfil concret al llarg de tot el metratge i acaba resultant una mica pla, tot i que li reconec que sap oferir bones escenes a nivell puntual. Aquestes, sumades als tocs d’humor negre i al bon ofici demostrat pels actors -gosset inclòs-, són els pocs punts positius que puc atribuir a la pel·lícula.
Quan parlo dels actors, em refereixo sobretot a Tom Hardy, que sorprèn amb un registre força diferent a la contundència a la qual ens té acostumats. El londinenc basa el seu personatge en la neutralitat de la seva actitud, cosa que sobta especialment a l’hora de reaccionar davant alguna situació ofensiva. Una mica com Ryan Gosling a Drive -salvant les distàncies-, Hardy juga a contenir tota la càrrega que el personatge porta a dins, i tot i que a vegades li fotries un parell de calbots perquè s’espavili, surt prou airós del conjunt. Lamentablement, poca cosa puc destacar de l’estimat i malaurat James Gandolfini, que no recorre a gran cosa més que la seva forta presència innata i fins i tot recorda subtilment a un Tony Soprano que ve de passar una mala època. En fi, millor recordar-lo per l’inigualable mafiós de New Jersey, que no pas per aquesta última aparició. Pel que fa a Noomi Rapace, la veritat és que no té l’aparició més afortunada: insulsa i sense cap gràcia.
Molts han citat el cinema negre per a definir La Entrega, però personalment crec que no fa honor als grans títols que formen part d’aquest gènere, a banda que els elements característics hi són de forma distorsionada. Sí, hi veig una part obscura de la societat, violència i personatges turmentats pel passat, però a nivell formal no té cap mena de distintiu i falla clarament en el personatge femení. Globalment, penso que la pel·lícula es passa de confiada a l’hora de seleccionar la informació que dóna i la que no, cosa que desemboca en una falta de cohesió i clarividència. Diu la frase més representativa de La Entrega que “hi ha persones a qui no veus venir”; a mi m’ha passat el mateix amb la pel·lícula, que no l’he vist venir, però en la seva accepció més decebedora.
Martí
