M.A.Confidential

What Maisie Knew

Directors: Scott McGehee, David Siegel

Intèrprets: Julianne Moore, Steve Coogan, Onata Aprile, Alexander Skarsgård, Joanna Vanderham, Diana García, Samantha Buck

Gènere: Drama. USA, 2012. 95 min.

El concepte de família desestructurada ja ha passat de ser un esdeveniment clau dins de l’argument d’una pel·lícula a un recurs gairebé rutinari en el cinema actual; en realitat, una evolució que no deixa de ser paral·lela a la de la pròpia societat en què vivim. Moltes vegades, ha anat lligat també al concepte narratiu de la pèrdua del fill, que tant ha marcat el drama cinematogràfic durant els últims anys. Potser és per això que un film com ¿Qué Hacemos con Maisie? (traducció que trenca tot el sentit de l’original What Maisie Knew), que té com a focus principal aquest procés de la ruptura familiar i el tracta amb el suficient equilibri, mereix ser destacat. La pel·lícula aborda la problemàtica de la forma més innocent, sensata i tendra, és a dir, des dels ulls de la nena que pateix les principals conseqüències del conflicte. I amb només sis anys, haver de trobar la calma enmig d’aquesta tempesta és complicat.

La temàtica principal de ¿Qué Hacemos con Maisie? ens pot fer una sospitosa olor a telefilm de diumenge a la tarda, però Scott McGehee i David Siegel recondueixen la història per fugir del melodrama fàcil i superficial, i s’esforcen per humanitzar la història. També doten de profunditat els fets i les actituds dels personatges, convidant a la reflexió sobre la responsabilitat de ser pares i la necessitat de replantejar prioritats que això comporta. Algunes frases o diàlegs són veritablement lapidaris, capaços de sintetitzar moltes coses en poques paraules. Això sí, a l’hora d’escenificar aquest missatge, la pel·lícula cau en una excessiva polarització dels adults, sobretot en el cas dels pares de la nena, que pràcticament són un manual amb cames de com no s’han de fer les coses. No perden credibilitat, però sí que fan la sensació d’estar un pèl forçats en favor de la voluntat de la pel·lícula, i potser no feia falta.

Adults a banda, el més significatiu del film és la seva capacitat per fer-nos partícips de la mirada de Maisie. Una mirada sovint perduda, desconcertada, sense saber massa perquè ha de viure tot això, però també pacient i forta. Diuen que els nens són els qui tenen més clar el que els agrada i el que no, i en el fons la petita Maisie només busca un entorn on trobar-se bé. És la simplicitat d’una ment infantil enmig de totes les complicacions dels adults. Riem amb ella, ens entristim amb ella, i ens indignem quan veiem que és tractada com si fos un obstacle en la vida dels altres, o pitjor encara, com a mesura de pressió o per interès d’un dels dos pares. Per sort, ¿Qué hacemos con Maisie? no atorga a la nena la descarada funció de tocar-nos la fibra, no ens empeny a sentir compassió per ella, sinó a comprendre-la i fins i tot admirar-la. A més, com a adults, ens fa aprendre més d’una lliçó.

Aquesta virtut del film per posar-nos a la pell de la seva jove protagonista és gràcies a la captivadora mirada de la joveníssima Onata Aprile, que interpreta a la perfecció tot el que passa pel cap de Maisie en cada moment. Sap expressar la tristor, el dolor, la il·lusió i la innocència pròpies de la sensibilitat infantil amb una gran enteresa i naturalitat, sense exageracions ni escarafalls dramàtics, cosa que accentua també la bona guia per part dels directors. Aquí, tal com passa a la trama, els secundaris són els adults, començant per Julianne Moore i Steve Coogan, que com a parella no combinen ni en pintura i dels quals destaca especialment ella, encara que el paper d’estrella de rock li quedi estrany. Els altres dos convidats a la funció són Alexander Skarsgård i Joanna Vanderham, que també mostren un nivell bastant alt i saben posar el contrapunt als dos anteriors. En general, el repartiment fa una molt bona feina.

¿Qué Hacemos con Maisie? es podria definir com un drama contingut, de pretensions modestes, però força eficaç en el seu missatge i globalment agraït de veure per part de l’espectador. En aquest sentit, sí que és cert que a vegades tendeix a una certa autocomplaença, i que l’argument no sempre es treballa del tot les causes/efectes de la seva evolució i desenllaç. D’altra banda, la història esdevé relativament previsible a partir de cert punt de la pel·lícula, però s’ha de dir que això no li resta interès ni valor emotiu quan arriba als seus minuts finals. En conjunt, tot i les mancances que s’hi poden trobar, la pel·lícula funciona i deixa empremta. Fins i tot sap arrodonir un sentit simbòlic que es repeteix al llarg del film: el d’una nena que tan sols busca el vent a favor enmig d’un munt de corrents creuades i adverses.