M.A.Confidential

Moonrise Kingdom

Director: Wes Anderson

Intèrprets: Jared Gilman, Kara Hayward, Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton, Jason Schwartzman, Harvey Keitel.

Gènere: Comèdia, aventures. USA, 2012. 90 min.

Entrar al món de Wes Anderson sempre és un plaer. Encara que la història no mantingui la mateixa solidesa de principi a fi, que puguem esperar un punt més de surrealisme o que alguns actors quedin un pèl desdibuixats, el director texà segueix fidel a un estil inconfusible i no ha perdut ni un gram de la seva capacitat de crear atmosferes úniques al voltant de les seves pel·lícules. Moonrise Kingdom no decep en aquest sentit, però sí que suposa un gir més benèvol respecte la resta de la seva filmografia, que d’altra banda és comprensible tenint en compte la naturalesa de la trama. El resultat és una comèdia divertida i carregada de tendresa, que mescla de forma molt equilibrada una història infantil amb un missatge ple de maduresa, sense abandonar aquesta vessant absurda tan pròpia d’Anderson.

La signatura del director queda evident des del principi. Una sèrie de tràvelings horitzontals i verticals ens van presentant repetidament els personatges i també els espais on habiten, plens de detalls que tenen més importància del que sembla; pràcticament com si d’una coreografia es tractés. A banda d’això, Anderson mostra el seu habitual repertori estilístic darrere la càmera: plans estàtics que busquen la simetria, figures molt geomètriques, composicions molt estudiades, etc. Tot està a cavall entre una certa artificialitat deliberada (i més que coneguda si estàs familiaritzat amb els capritxos del cineasta) i una naturalitat i sinceritat que de seguida et fica dins la història i t’acosta als personatges. Pocs directors saben fer que les seves pel·lícules siguin tan identificables com Wes Anderson, i Moonrise Kingdom no n’és una excepció.

La trama de Moonrise Kingdom pot percebre’s com a més lleugera del que ens acostuma a oferir Anderson, però el missatge que vol transmetre segueix tenint molta força. La primera meitat explica la voluntat de fugir d’una infantesa frustrada, propiciada per famílies desestructurades i també per una capacitat imaginativa superior i una forma diferent de veure el món per part dels dos protagonistes. De ben segur que Anderson s’identifica totalment amb els dos nens, que no fugen com un acte de desobediència, sinó d’evasió, de voler trobar una vida millor sense que ningú els molesti. La història de primer amor entre els dos genera un somriure quasi inesborrable durant una bona part del film, gràcies a la mescla entre ingenuïtat i maduresa que ens ofereixen. És probablement una aventura que tots hauríem volgut viure de petits, i això ens connecta de seguida amb la història. Llàstima que al tram final la trama es torni més dispersa i dubitativa.

Els dos joves protagonistes són la gran atracció del film. Tant per Jared Gilman com per Kara Hayward, Moonrise Kingdom suposa el seu debut cinematogràfic, un fet que sobta tenint en compte la naturalitat amb què actuen i la facilitat amb què entenen el que Wes Anderson els demana per als seus personatges. El noi, en particular, sembla nascut per estar a les ordres d’Anderson. Pel que fa a la resta, d’una banda trobem els habituals com Bill Muray i Jason Schwartzmann, els dos en la seva salsa i sense massa esforç per donar el punt humorístic que s’espera d’ells; d’altra banda, els debutants Edward Norton i Bruce Willis no tenen el mateix èxit alhora d’adaptar-se a aquest estil, ja que el primer passa la prova amb nota, però al segon se’l nota una mica fora de lloc, tot i que ho intenta. Pel que fa a altres cares conegudes, com Frances McDormand, Tilda Swinton o Harvey Keitel, la brevetat dels seus papers no els dóna temps per gran cosa.

Moonrise Kingdom és d’aquelles pel·lícules que pot no generar un especial entusiasme un cop vista, segurament per aquest tram final menys encertat, però a la qual les hores posteriors acaben millorant-ne la primera opinió. Els més fans de Wes Anderson poden sortir-ne amb ganes de més, però el cert és que el director sap adaptar el seu estil a un tipus d’història que fins ara no ens havia explicat mai, i torna a aportar una mica de llum i color en una època en què costa trobar comèdies diferents i amb profunditat. D’acord que no tothom pot entrar amb facilitat en el seu món i que resulta fàcil criticar-lo per considerar el seu estilisme massa postís i adornat, però és un director que es manté fidel al seu estil i que segueix explicant-nos històries d’una forma diferent, genuïna i enriquidora, sense preocupar-se del que diran després, i només per això ja mereix un respecte important. Wes, segueix imaginant, que nosaltres et seguirem la corrent.