M.A.Confidential

Si la passada edició es podia considerar com la de la massificació, aquesta, a banda de subratllar-ho, ha suposat la confirmació que el Festival Beefeater In-Edit ja és una referència a nivell internacional, tant a nivell musical com cinematogràfic. Més de 30.000 persones omplint els cinemes Aribau i Aribau Club per veure un total de 54 documentals al llarg de 10 dies són algunes de les dades que ho demostren, a més d’un alt i constant rigor en la qualitat de les obres projectades. A més, la informatització del sistema d’abonaments i entrades ha aprovat amb bona nota, així doncs, només queda esperar al 2013 per arribar a la de ben segur especial 10a edició del festival.

Aquesta és la valoració per part d’un servidor sobre les documentals que he pogut veure en aquesta 9a edició.

Amazing Journey: The Story of The Who

Sens dubte, un dels documentals més satisfactoris del festival. L’encarava amb ganes, però amb aquell punt de previsibilitat que tota història cronològica sobre un grup de musica acaba tenint. Lluny d’això, Amazing Journey fa honor al seu nom i et trasllada de forma intensa i exhaustiva per la vida d’una de les bandes més influents de la història. El dinamisme del muntatge i l’efectivitat d’un guió magistral, que sap equilibrar perfectament continguts i emocions, són els pals de paller del documental.

Amazing Journey repassa els 40 anys d’història del grup britànic, i ho fa amb criteri i sinceritat gràcies a la riquesa de la selecció d’imatges d’arxiu i a la transparència amb què parlen els testimonis. Les inestimables intervencions de Pete Townshend i Roger Daltrey, que no dubten en parlar obertament dels aspectes més foscos de la banda i també de la seva relació, donen una gran sensació de versemblança i integritat. Sense ser un gran fan de The Who, les dues hores van passar com una exhalació. Un fantàstic viatge.

The Libertines – There Are No Innocent Bystanders

L’estiu de 2010, The Libertines van decidir reunir-se després de sis anys per fer quatre concerts, dos d’ells als Festivals de Reading i Leeds, dos dels més multitudinaris del Regne Unit. There Are No Innocent Bystanders fa una crònica de tot el procés, des del primer assaig fins l’actuació final, al mateix temps que repassa els motius que van provocar la separació de la banda. Un producte destinat sobretot als fans, però igualment curiós i interessant per la resta tenint en compte que hi apareixen dos personatges com Pete Doherty i Carl Barat.

La sinceritat de tots els membres de la banda davant la càmera és d’agrair, sobretot per part dels dos citats, ja que la seva relació d’amor-odi condicionava totalment el rumb que seguia el grup. There Are No Innocent Bystanders transmet amb força efectivitat les emocions de cada moment, especialment al final, i aconsegueix un retrat molt proper de The Libertines i tot el fenomen que els va envoltar. La sensació és que no vol amagar ni suavitzar res, cosa que s’agraeix. La presència de Carl Barat per presentar-lo va ser un gran valor afegit per part del festival.

Talihina Sky: The Story of Kings of Leon

El recent anunci de l’aturada temporal (això diuen) de Kings of Leon i certs escàndols que havien rodejat la banda últimament atorgaven un interès afegit a Talihina Sky, però el resultat va resultar força més benevolent del que es podia esperar. El documental explica la història del grup prenent com a referència els seus orígens i entorn familiar, caracteritzats per una forta càrrega religiosa, tradicional i conservadora, cosa que va marcar la convivència entre ells i també l’evolució personal de cadascun.

Talihina Sky combina la part més cronològica sobre la història de la banda amb imatges d’una reunió familiar, en què els membres del grup (tres germans i un cosí) obliden momentàniament la seva condició d’estrelles del rock. Tot i la originalitat del plantejament i la clara voluntat de donar-li un enfoc més sociològic que musical, el documental avança a trompicons i sense un patró massa clarificat. Ofereix imatges entranyables i molt personals, però la sensació és que passa de puntetes pels problemes interns del grup. Esperava més.

Quiero Tener una Ferretería en Andalucía

“Y allí se ponían ciegos de tó, que eso es lo bonico”. És una de les perles que es poden sentir a la gran sensació del Beefeater In-Edit 2011. El documental explica els períodes, pràcticament indocumentats fins ara, que Joe Strummer, cantant de The Clash, va passar a Andalusia i les grans amistats que va fer amb la gent d’Almería i Granada. Quasi d’incògnit, ja que llavors ningú el coneixia per aquelles contrades, Strummer va guanyar-se de seguida l’afecte gràcies al seu caràcter obert i també a les seves excentricitats.

Quiero Tener Una Ferretería en Andalucía presenta una realització poc ortodoxa i cohesionada, fruit d’un rodatge complicat, però té el seu veritable tresor en els testimonis que expliquen en primera persona les vivències que van passar amb Strummer. L’especial gràcia i passió dels andalusos a l’hora d’explicar les coses, sumat a les infinites anècdotes que el cantant va protagonitzar, la converteixen en una obra entranyable i tremendament divertida. Persones que es fan estimar i una aura de bon rollo absolut. La joia del festival.

The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou (1971-1973)

Tres dels artistes que van marcar el panorama musical a cavall dels anys 60 i els 70 no ho haguessin fet si no s’haguessin conegut entre ells. És la premissa de The Sacred Triangle, que ens acosta a les figures de David Bowie, Iggy Pop i Lou Reed per explicar-nos les influències que es van exercir mútuament en un entorn en què l’alcohol, les drogues dures i l’alienació social començaven a fer acte de presència de forma preocupant. Tres línies que avancen en paral·lel, s’entrellacen i reprenen el seu camí.

El principal problema de The Sacred Triangle és que el pretext del documental no donava tant de sí, cosa que es tradueix en una primera meitat dedicada a contextualitzar cada un dels tres protagonistes, explicant coses que ja sabíem. A partir d’aquí, la història ja guanya en interès, si més no pels qui no coneixíem la història, i acaba de forma força digna. Entre els testimonis, els trobo a faltar a ells, però sempre ens quedarà l’extravagància d’Angie Bowie, que quasi s’acaba fent seu el documental. Correcte, però mal plantejat.

Message to Love: The Isle of Wight Festival

El 1970, 600.000 persones van desplaçar-se a la quasi deserta illa de Wight, al sud d’Anglaterra, per assistir a un festival que marcaria un abans i un després. No només pel seu increïble cartell d’artistes, sinó per l’impacte social que va causar enmig d’un moviment hippy que tenia els dies comptats. The Who, Jimi Hendrix, The Doors, Leonard Cohen, Moody Blues o Joni Mitchell van actuar davant les 50.000 persones que tenien entrada, i amb el mig milió restant intentant entrar al recinte entre crits contra el capitalisme.

La forta càrrega social i política de les imatges converteix Message to Love en molt més que un documental sobre un festival de música, és el viu retrat d’una època i també d’una gran contradicció. A banda de gaudir amb les actuacions de luxe, les imatges fan reflexionar sobre la validesa d’uns ideals, una combinació molt ben resolta i que enriqueix les dues hores de documental. Murray Lerner, director homenatjat en l’actual edició del festival, firma una obra molt completa, després de la qual no faries un lleig a un viatge 40 anys enrere.