M.A.Confidential

Der Baader Meinhof Komplex

Director: Uli Edel

Intèrprets: Martina Gedeck, Moritz Bleibtreu, Bruno Ganz, Johanna Wokalek, Nadja Uhl.

Gènere: Drama, històric. Alemanya, 2008. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Nominada a millor pel·lícula estrangera als BAFTA, Globus d’Or i Oscars, R.A.F. Facción del Ejército Rojo és una de les superproduccions més importants d’aquest segle del cinema alemany. En un impressionant exercici documentalista, el film ens explica la interessant història del naixement, creixement i consolidació d’un dels grups terroristes d’extrema esquerra més actius de l’Alemanya de postguerra, i probablement un dels menys coneguts de portes enfora. El film fa un retrat molt complet i transparent dels integrants del grup i les idees que els van portar a actuar d’aquesta forma. Tot i ser una trama amb un fort contingut ideològic i polític, la part més humana té un pes essencial i el seu discurs té una profunditat que impacta amb força a l’espectador.

Tot i acompanyar a la R.A.F. en tot moment i induir-nos a agafar certa simpatia cap a ells, jo no la consideraria una peli descaradament partidista, bàsicament perquè hi ha moltes vessants a valorar i perquè no tot és blanc o negre. Una cosa és la causa per la qual lluiten i l’altra els mitjans que utilitzen i les seves conseqüències, i crec que la transparència amb què s’explica permet a l’espectador sospesar si realment està d’acord amb el que fan o no. En aquest sentit, és clau el personatge del cap de la policia alemanya i les seves reflexions, en què intenta buscar un sentit a les accions de la R.A.F. i fins i tot fer un exercici d’autocrítica alhora d’explicar el per què de la situació que viu la societat alemanya i de l’existència de grups així. R.A.F. Facción del Ejército Rojo no presenta bons i dolents, o almenys no ho fa de forma absoluta ni són sempre els mateixos.

Un dels aspectes que determinen el film és la relació entre els membres principals de la R.A.F., que casi és més pròpia d’una banda de música que no d’una organització armada. En ocasions resulta difícil percebre’ls realment com a grup organitzat i sembla que l’únic que els uneix és l’enemic que tenen, potser per això a vegades costa congeniar amb ells. D’altra banda, la peli es perd una mica a l’hora d’incorporar o donar més protagonisme a nous personatges, amb la qual cosa més d’un no saps ben bé d’on ha sortit. A nivell narratiu, falla puntualment en aquest sentit, però, no obstant, crec també que aquesta estranya naturalesa del grup li dóna singularitat. En el fons, la R.A.F. és una banda que s’alimenta o directament còpia molts altres grups revolucionaris, sobretot d’Amèrica del Sud, per això les seves bases estan poc clares a vegades.

A nivell de ritme, s’ha de dir que R.A.F. Facción del Ejército Rojo és trepidant. A banda de les nombroses escenes d’acció o suspens, en què no s’escatima la violència, tots els personatges experimenten una clara evolució a nivell personal. A més, és una molt bona classe d’història alemanya, i d’un període que no s’acostuma a conèixer tant com altres. Quan acabes de veure el film, t’adones que t’ha explicat un munt de coses. Això sí, cap al final la peli no pot evitar estancar-se mínimament i també deixar una mica de sensació de voler seguir explicant masses coses fins als crèdits finals. Les 2h 20min potser són un pèl excessives, però tampoc fins al punt de tenir ganes de mirar l’hora. El film de seguida aconsegueix implicar-te de ple en els fets i és per això que ja saps que no l’abandonaràs fins al final.

R.A.F. Facción del Ejército Rojo és d’aquelles pel·lícules que, en parlar d’elles, portaran a més converses sobre política o història que no pas de cinema. I és que, tot i estar ambientada als anys 70, és un film amb molts aspectes que es mantenen actuals avui dia. Espero que no es caigui en l’error de valorar la peli tenint en compte si estem d’acord o no amb els protagonistes, si sóm d’esquerres o de dretes, perquè això vol dir que no veiem el que realment ens està ensenyant. Un film notable i que demostra que els propis alemanys saben ser honestos a l’hora de mostrar la seva història al cinema, cosa que sempre és delicada en aquell país.