M.A.Confidential

Transsiberian

Director: Brad Anderson

Intèrprets: Woody Harrelson, Emily Mortimer, Eduardo Noriega, Kate Mara, Ben Kingsley, Thomas Kretschmann.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Era una de les pel·lícules que tenia a la llista per veure del Festival de Sitges d’aquest any, però ara mateix no és que lamenti gaire no haver-hi assistit. Si per alguna cosa m’atreia Transsiberian era per l’atractiu repartiment, però sobretot per un director com Brad Anderson, responsable de la inquietant i absorbent El Maquinista. Doncs bé, poca cosa tenen a veure els dos films, tant en l’aspecte tècnic com en el narratiu i interpretatiu, ja que la peli que ens atén no aconsegueix desprendre, ni molt menys, la personalitat que Anderson va demostrar amb un Christian Bale esquelètic al capdavant.

No estem davant d’una mala pel·lícula, perquè aconsegueix mantenir el suspens durant bona part de l’acció i presenta certs girs inesperats que la fan fugir de la previsibilitat, però en cap moment t’arriba a atrapar. Costa identificar-se amb els personatges (en realitat diria que cap d’ells m’ha caigut bé del tot) i això fa que t’ho miris tot des de fora i que, per tant, no t’afecti excessivament el que els pugui passar. No obstant, s’ha de dir que les actuacions estan força bé, sobretot per part d’Emily Mortimer i Ben Kingsley, cosa que d’aquest últim ja no ens estranya. En canvi, qui suspen estrepitosament és Eduardo Noriega, que no dóna cap mena de gràcia al seu personatge i a qui tampoc ajuda que tingui els diàlegs plens de “coletillas” en castellà, de les quals no he aconseguit entendre el motiu.

Un altre punt fort de Transsiberian és, sens dubte, la localització de l’acció. En un cas com aquest, no hi ha dubte que la Sibèria és com un personatge més, que juga el seu paper i que ens regala paisatges veritablement espectaculars. Tot i que el director no abusa dels plans panoràmics, les imatges del tren recorrent aquesta mena de passadís que dibuixa la via enmig dels boscos nevats fa goig a la vista, al mateix temps que provoca aquesta sensació de desprotecció total (a banda d’un fred increible, clar). No obstant, haig de dir també que en segons quina escena no m’ha semblat que els personatges passin tant de fred com haurien de passar. Pel que fa al tren, és com un mon a part pel tipus de gent que hi viatja i les condicions en què ho fan, però tampoc té la suficient influència per dir que juga el seu paper a la història, com si feia, per exemple, el Darjeeling Limited a la peli de Wes Anderson.

La història avança una mica com el tren, sense sortir-se de la via, però això també significa que no s’arrisca el suficient i que li falta brillantor, algun aspecte que la faci destacar. Ho he trobat tot plegat bé, correcte, però no gaire més, i la veritat és que ho esperava, sobretot pel director. La peli comença bé, amb ganxo i plantejant-nos de seguida conflictes que ens desperten l’interès. Després, els primers girs i la part central de la peli fan augmentar la tensió i el suspens i ens deixen amb la incògnita de quin serà el rumb final. No obstant, a mida que s’acosta el desenllaç, la cosa comença a enrarir-se i el film no sap molt bé cap a on tirar i de quina forma fer-ho. Conclusió, el final té una important manca d’intensitat i de solemnitat, i la peli t’acaba deixant igual que el clima en què es desenvolupa: fred.

Transsiberian és, simplement, un thriller més, d’aquells que es deixa veure amb la mateixa facilitat que es deixa oblidar el dia següent. No molesta, no avorreix, però tampoc destaca, i per això, en certa manera, decepciona. Segurament aquesta percepció varia segons l’exigència de l’espectador, però dubto que arribi a entusiasmar a ningú. La veritat és que és d’aquelles que, si em pregunten si la recomanaria, em costaria respondre. Espero que Brad Anderson torni a posar-se les piles i demostri que les bones maneres de El Maquinista no van ser fruït d’un cop de sort.