M.A.Confidential

WALL·E

Director: Andrew Stanton

Intèrprets: WALL·E, Eva.

Gènere: Animació, ciència-ficció, aventures. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els genis de Pixar segueixen demostrant que no només conformen la millor factoria d’animació que existeix actualment, sinó que són uns dels millors creadors cinematogràfics contemporanis. Per mi, Ratatouille ja va ser un dels millors films de 2007, amb un dels guions més rodons que he vist en els últims anys. Un any després, de WALL·E només es pot dir que és, simplement, una delícia de pel·lícula. Factura visual perfecta, narració brillant i una admirable capacitat de dotar de sentiments a qualsevol ser o objecte, per molt inorgànic que sigui, i després transmetre-ho al públic. Tot això, amb un potent missatge darrere dirigit a tota la raça humana amb una clara crítica social.

Els primers 40-45 minuts de peli són impressionants, probablement els millors que he vist mai pel que fa a cine d’animació. Per començar, la presentació del personatge ja et deixa captivat davant la pantalla. La seva personalitat, la seva vida, la relació amb tot el que l’envolta, tot està explicat amb una senzillesa i una cura de cada detall que és impossible resistir-se a fascinar-se amb el protagonista. Podria passar-se hores i hores fent coses que no ens cansaríem de veure’l. Sabem que és un robot, però no fan falta ni deu minuts perquè la peli ja te l’hagi humanitzat per complet i puguis compartir amb ell tots els seus sentiments. I és que és bestial com aquesta gent pot donar tal nivell d’expressivitat a un robot, com podem identificar-nos amb els seus gestos, les seves reaccions, fins i tot amb les seves mirades! Arriba un moment on l’espectador ja tracta WALL·E com una persona (amb forma de robot), i aquest és el primer gran objectiu acomplert de la peli.

Després arriba un nou personatge i tota l’atenció passa a la relació entre els dos. Mai dos robots es comportaran tan humanament com aquí. El més fort és que en tota aquesta estona no hi ha ni un sol diàleg parlat, tan sols sentim pronunciar els dos noms dels protagonistes, i en canvi la peli ens explica un munt de coses impressionant i ens transmet un cúmul de sensacions que moltes de “parlades” ja voldrien. En fi, que aquesta primera meitat del film és com un gran poema visual carregat de tendresa i humor, i una autèntica meravella a nivell visual. No només la caracterització dels robots és espectacular, tot el paisatge d’un planeta Terra arrasat i inhòspit presenta tal nivell de realisme fins al més mínim detall que millor deixar-se de preguntar “com ho fan?” i dedicar-se a disfrutar-ho. Això sí, s’ha de dir que ha estat la pel·lícula més costosa de Pixar fins el moment, tant per pressupost com per temps, un total de 3 anys.

La segona meitat de pel·lícula queda força diferenciada de la primera, bàsicament perquè l’argument incorpora una nova dimensió i el personatge de WALL·E es troba en una situació que no té res a veure amb tot el que havia viscut fins ara. Un dels principals atractius és que aquí comença la part de la història que fins ara ningú coneixia (després de trailers i demés) i se’ns explica l’origen de tot. És llavors quan comencem a adonar-nos que, en realitat, la trama no s’allunya tant del món en què vivim i que tot allò que havíem considerat clarament ciència-ficció potser no ho és tan clarament. No crec arriscat dir que el que ens mostra WALL·E podria ser perfectament el futur al qual ens dirigim a 700 anys vista, i ja dirà cadascú si li agrada o no. És ara quan entra en joc el component més d’acció i aventures de la peli, fent gala un cop més d’uns nivells d’animació espectaculars i una direcció trepidant.

La introducció de nous personatges robots i els moviments de WALL·E en un entorn completament aliè per ell ajuden a augmentar el grau d’humor i fins i tot ens trobem amb alguna que altra bona escena de suspens que patim pel protagonista. No obstant, és cap al tram final de peli on hi ha aquest aspecte que m’ha fet deixar un dels cercles de la puntuació sense marcar en groc, i són certs detalls d’aquesta nova trama que, en veure’ls, tens la sensació que no feien falta. A més, hi ha algun dels girs que fa la peli que sembla un pèl forçat. No obstant, els instants finals ens regalen una escena tan genial i emocionant (tota la sala es va quedar en un silenci sepulcral), que un s’acaba oblidant d’aquests petits punts discutibles.

Les expectatives eren realment altes, però WALL·E les ha complert. La podria tornar a veure avui mateix i no tinc dubte que la gaudiria igual i que em tornaria a deixar amb la boca oberta. Ja hi ha veus que parlen de candidatura a Millor Pel·lícula de cara als pròxims Oscars, i la veritat és que seria tot un reconeixement a la ja llegendària carrera de Pixar. Caldrà veure les propostes del que queda d’any, però seria una gran notícia. En fi, només em queda dir que aneu a veure WALL·E perquè és un prodigi de l’animació i una meravella de pel·lícula.

Com ja és tradició, Pixar ens fa un regalet abans de cadascuna de les seves estrenes en forma de curtmetratge. En aquest cas, ens trobem amb Presto, la història d’un mag i el seu conill. Simplement descollonant!