The Happening
Director: M. Night Shyamalan
Intèrprets: Mark Wahlberg, Zooey Deschanel, John Leguizamo, Ashlyn Sanchez, Betty Buckley .
Gènere: Ciència-ficció, suspens, drama. USA, 2008. 85 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Bona part de la costa est d’Estats Units comença a patir, de forma totalment repentina i inesperada, una onada de suicidis de tota mena. Es pensa en un atac terrorista, una nova arma tòxica, un nou virus letal, un experiment químic que ha fallat, però ningú aconsegueix afirmar amb certesa què és el que causa aquest transtorn del comportament humà que acaba amb la provocació de la pròpia mort. A Philadelphia, un professor de ciències intenta fugir de l’atac juntament amb la seva família, al mateix temps que creu anar comprenent quina és la veritable naturalesa del desastre que està passant i qui n’és el culpable.M. Night Shyamalan ha tornat a demostrar que és un tio molt intel·ligent. Hi ha qui diu que es passa de llest, ho puc respectar, hi ha qui diu que és un farsant, cosa que sí que ja no comparteixo, i hi ha qui diu que és un dels directors del cine actual que més clars té els seus principis i que millor els sap plasmar a les seves pelis. Personalment, em decanto cap a aquesta tercera opció. Lluny de voler creure’m per sobre de ningú (els qui em coneixen ja ho saben) i després d’haver llegit un munt d’opinions més aviat negatives sobre El Incidente, crec sincerament que molta gent s’ha quedat amb el que veu de forma massa superficial i no ha intentat anar una mica més enllà per intentar trobar el què Shyamalan ens explica amb aquesta peli.
El plantejament inicial és extraordinari, no només pel tema en si, sinó perquè no fa ni un minut que ha començat la peli i ja tenim el conflicte en marxa. Shyamalan t’agafa per sorpresa, quan tot just estàs recordant l’últim tràiler que han passat abans de començar la peli, i t’enganxa completament amb l’espectacularitat habitual dels seus plans i aquests enquadraments fets a mida, quasi artesanalment, per a captar de forma òptima tot el que passa de la forma en què ell vol. Aquesta tònica s’estén pràcticament al llarg de tota la peli. Un cop més, el director demostra ser un virtuós de la camera.
A mida que l’acció va avançant i la tensió va en augment, pot semblar que la peli es va tornant una mica deixada, desorientada, fins i tot inchoerent, però en realitat són els protagonistes qui es comporten així i això és el que El Incidente ens vol fer veure i ens vol fer considerar. Les accions i els diàlegs semblen completament banals i fins i tot estúpids, però ¿ho són perquè Shyamalan no ho ha sapigut escriure millor o perquè realment volia que fóssin així? De la mateixa forma, en el transcurs de la part de la fugida, Shyamalan ens posa en un seguit de situacions que, a primera vista, no tenen cap sentit i quasi fan riure de ridícules, però en realitat amaguen una clara intenció de deixar en evidència, entre altres coses, el comportament humà en moments límit com els que ens presenta El Incidente.
Llavors, també caldria plantejar-se si les actuacions són realment tan dolentes com semblen o si també tenen una intenció. Reconec que Mark Wahlberg potser no era el millor per un paper com aquest, però si alguna cosa té Shyamalan són les idees molt clares i si el va fer actuar així deuria ser per alguna cosa. Amb tot, crec que El Incidente és una pel·lícula plena de subtileses, de detalls molt significants i amb claríssim missatge darrere de crítica cap a la raça humana i al mateix temps de defensa de la naturalesa. Entenc que aquest tipus de cine tingui detractors, ja siguin els qui no els agrada haver de pensar tant mentre veuen una peli, com els que li tenen una ràbia increïble al director per voler creure’s més llest que ells, però jo, personalment, l’aprecio i el trobo tremendament necessari.
No és la millor pel·lícula de Shyamalan, però el director demostra un cop més que té coses a dir i que les sap expressar al seu estil, diferenciant-se de la resta i buscant un llenguatge propi. En resum, que no perd el seu segell. No pretenc que la gent canviï d’opinió al llegir el meu comentari, ja que considero igual de vàlid el meu i el de qualsevol altre espectador, però sí que m’agradaria que aquells a qui no els ha acabat de convèncer del tot intentin recordar-la i trobar alguns dels detalls que s’amaguen darrere el que, aparentment, és una peli acceptable i poc més. Per evitar “spoilejar” la peli a algú que no l’hagi vist, als comentaris explico alguns d’aquests detalls de forma més concreta, sempre sota el meu modest punt de vista, naturalment.
Martí
M.A.Confidential 
La principal intenció de Shyamalan és ridiculitzar-nos per complet. En aquest sentit, es poden extreure bastantes coses:
– En primer lloc, els diàlegs idiotes realment no són tan diferents a la realitat, el que passa q ens semblen raros pq no són propis d’un guió de pel•lícula en què cada frase ha de tenir enginy. Després, la tonteria de l’anell de colors que et diu com et sents… inclús per saber com ens sentim necessitem d’un objecte que ens ho digui, i és més, li fem cas completament.
– Quan tenim por, fugim, encara que no sapiguem de què fugim. Entrem en pànic i ens comportem de forma totalment irracional, no sabem on anem. I quan, per fi, intentem raonar una mica i ens adonem de les coses, resulta que estem en una casa on tot es artificial i ens posem a parlar amb una planta de plàstic. Una planta creada per humans, volent emular a les de veritat, per tant el nostre engany ens acaba enganyant a nosaltres mateixos.
– Un cop creiem saber quina és l’amenaça, llavors la veiem per totes bandes i ens sentim en perill per qualsevol cosa, fins i tot quan bufa el vent. Ens pensem que l’arbre ens matarà perquè ens estem gronxant en ell, però qui ens mata és un perturbat tancat a casa seva, perquè encara té més por que nosaltres. Per tant, potser sí que hi ha alguna cosa que ens està matant, però ni així ens posem d’acord i ens seguim matant entre nosaltres.
– I la única persona que no té por i viu en pau és precisament la que està aïllada del món, a casa seva, rodejada de naturalesa, la qual, curiosament, no li ha fet res. Quan comença a tenir por la dona, a sentir-se amenaçada i a comportar-se com una boja? Quan entren altres humans a casa seva.
– Sí, les plantes ens estan matant, però ¿és que potser no estem fent el mateix nosaltres amb elles? O amb el planeta, directament. Al final, quan la parella s’ajunta, la naturalesa no els mata, i aquests acaben tenint un fill. Per la natura, aquest sí que és el curs normal de les coses, per això ho respecta. Aquest és per mi el principal missatge de Shyamalan.
– I donat que contra les plantes no tenim res a fer, l’objectiu és fer adonar l’home del que està fent, avisar-lo que, en realitat, és ell qui, tard o d’hora, s’acabarà matant a si mateix.
Naturalment, tot plegat està portat a l’exageració i posat en un context imaginari i extrem, però no deixa de ser una gran metàfora de la vida al nostre planeta. Un podrà ser més o menys alarmista, però crec que la voluntat de Shyamalan per transmetre tot això en una peli com aquesta és digne de destacar.
M'agradaM'agrada
Esta vez no te puedo dar la razon. Dejando a parte El Sexto Sentido, El Bosque me parecio una grata sorpresa y La joven del agua me parecio una pelicula dulce, bonita y disfrutable, pero esta vez Shyamalan ha dejado de lado la sutileza que le caracteriza para rodar lo que, en mi opnion, es otra pelicula catastrofista mas. Y creo que el final me da totalmente la razon.
La metafora de la vida de nuestro planeta y del curso de la naturaleza me parece tan obvia que le resta todo encanto. Las interpretaciones son penosas y no coincido con que eso este hecho a proposito. Por dios! Que no deja de ser cine!
No puedo entender como, a estas alturas, Shyamalan no has metido una escena digital de lo mas cutre en el que un hombre es devorado por leones. Y si a eso le sumas los ‘sustos’ predecibles, la gran fotografia y la explendida banda sonora quedan relegadas a un segundo plano, lo que hace que la pelicula no suba, en mi opinion, de un 6.
M'agradaM'agrada
Vaya purqueria es no poder escribir con acentos…
M'agradaM'agrada
buenaass!! Quant de temps! Em sembla q encara no havia escrit res en aquest nou blog, així q abans q res, felicitats Martí tio, com tho curres! I res, que veig que ultimament has comentat alguns peliculones, així q m’he decidit a deixar la play3 de banda i està una mica pel PC. Entrant en la peli en sí:
Visca!! No estic sol al planeta! Hi ha més gent a part de mí a qui li ha agradat El incidente! Vaia crack el Shyamalan. Está clar q no és la millor q ha fet (a mi em molaven més els finals sorpresa, però la gent deia que n’estava farta..i ara que no el fa, també el critiquen..), pero jo vaig pasar un molt bon rato veient-la. El que no entenc és q els del meu voltant també semblaven ficats en la peli, tothom en tensió tot el rato, rient quan tocava…i va i quan s’acaba tothom comença “vaia mierda, que me devuelvan el dinero, bla bla bla”. En fi, jo crec que la peña no entén el sentit del humor del Shyamalan. He llegit crítiques que deien que era ridícul que un soldat digui “Mecachis en la mar”! Però si està fet expressament! És boníssim!
I que en una peli puguis estar en tensió perquè als protas els està perseguint..el vent! Només per haver trobat la manera de que una escena així tingui sentit, el Shyamalan ja es mereix la meva admiració.
M'agradaM'agrada
La única cosa que discrepo amb tu és el paper de la vella. No crec que el Shyamalan avali a través d’ella la postura aquesta de aïllar-se del món. Al contrari. Jo crec que al principi ens vol fer creure, com tu dius, que és “la solució”: mira, aquesta viu aïllada, cuida la natura i s’ha salvat! Però després te n’adones que era casualitat que encara no l’haguéssin mort, i que la tia estava boja, i desde bon principi. Perquè? La nina. Sóc l’únic que va pensar que la tia feia veure que la nina era la seva filla? No sé, però això em va donar un yuyu increïble (i com mola!). Total, que així és com el Shyamalan ens diu que el plan de la vella tampoc és vida.
M'agradaM'agrada
Tíos, una cosa es que la peli, como todas las de Shymalan, tenga cosas cojonudas (el hombre puede conseguir que cualquier cosa que ruede tenga tensión sin casi esforzarse y el humor a mí sí que me moló) y otra muy distinta es que no haga aguas por todas partes.
Mi gran problema con El incidente es que todo me parecía demasiado artificial, nunca conseguí meterme del todo, porque se veían los hilos por todas partes. Para empezar se busca un método para que la gente muera demasiado rebuscado (tanto que tiene que explicar veinte veces lo de los grupos grandes de personas por si alguien aún no lo había pillado) y que no le da los resultados que él quería. Toxina de las plantas en el viento… ¿cómo hago que eso tenga tensión? Pues que los persiga el viento. ¿Soy el único que viendo esa escena pensaba “Eeeeehhh… El viento no funciona así, Shymalan”?
Luego se saca de la manga lo de la escalada del incidente antes de que desaparezca por completo. En el momento en el que vi el gráfico, supe que el final iba a ser decepcionante. Todos mueren, está en su peor punto y… de repente para. Así fue. Y es tan chungo que tienes que explicarlo antes que si no…
Y cuando la vieja dice lo de la casa de los esclavos que se oye como si esuvieras allí… Es una cosa tan rebuscada, tan complicada y, sobre todo, tan rara para sacar en la conversación que sabes que va a pasar algo con eso. Y pasa. Y es enrevesado y nada natural. Muy bonito, sí, pero yo no podía dejar de pensar en que el mecanismo era tan artificial que la secuencia perdía valor ¿no podía haber hecho lo mismo sin que fuese tan de mentira?
En definitiva, que todo era tan poco natural que no podía en nigún momento lograr la famosa “suspensión de la incredulidad”. Todo el rato veía la peli desde fuera (Mark Walhberg y la peor interpretación de su carrera también ayudaban a ello). Me da la impresón de que al final, lo que falla es el planteamiento, porque la explicación de las plantas no da para hacer el tipo de peli que Shymalan quería hacer y tuvo que inventarse veinticinco mecanismos chungos para conseguirlo.
Y hablando de la explicación, es cierto que el mensaje de “estamos jodiendo el planeta, nos ha llegado la hora” se ve casi desde el minuto 1 de película, entonces… ¿era necesario dar tanto la tabarra con las teles y toda la pesca? Porque de sutil no tiene nada. Además, si vas a dar al final la misma explicación que duante toda la película, no seas tan pesado a lo largo de la misma con que si ha sido o no el gobierno… ¿A quién le importa? Céntrate en las personas y en lo que les pasa y deja de lado las explicaciones… como en La Niebla, en mi opinión bastante mejor peli del fin del mundo que ésta, aunque tampoco acabase de ser la leche (algún día la comentaré, Martí)
M'agradaM'agrada
Ja veig que la peli dóna per molt, i m’ho esperava, jeje. Jo el que veig és que depèn molt del que li vols atribuir a Shyamalan i el que no. Alguns no li atribueixen res, potser jo li he atribuit massa, però segueixo pensant que, vista la trajectòria del director, no pot ser que haig passat a ser tan ingenu així de cop.
Per exemple, el tema del vent, jo també ho vaig pensar Breixo. Però jo crec que és la pròpia psicosi dels protas la q els fa creure la tonteria que el vent els persegueix i que si els atrapa els matarà. En realitat, són ells mateixos qui arriben a aquesta estúpida conclusió…
Lo de donar la tabarra amb les teles i tota la pesca, ¿que potser no és el mateix que passa a la vida real quan passa una catàstrofe? Que si experts, que si el govern, blablabla… Precisament, el missatge de “s’acaba el món” no ha de ser subtil, simplement reinterpretat.
Reconec que la peli pot tenir alguns recursos una mica cutres i que el missatge de “ens estem carregant el planeta” no és el sumo de la originalitat, però no crec que es faci reiteratiu i vull valorar més la capacitat de transmetre’l de forma tan diferent a com ho farien, o ja ho han fet, altres cineastes.
M'agradaM'agrada
en primer lloc, genial la idea, i els 45 primers minuts de peli la tensio es fantàstica, vaig disfrutar moltissim.la incertesa de tot plegat es impresionant
segona part de la peli, patètica.vaig posar en el blog del marcel k la mort dels dos adolescents no pintava res. es cert k la interpretacio de la reacció que tenim els humans quan tenim por pot portar a situacions així, pero la veritat es k els actors eren molt justets
lo de la iaia clama al cel.o sigui et fan pintar k te una conexio amb la natura o pot tenir una explicacio amb el fenomen i al final no pinta res de res.patetic.i es amb la iaia on posen sustus facils i k no venen al cuento (moment nina sobre el llit…jooorrl).
M'agradaM'agrada
La verdad que la cinta me ha gustado bastante. Soy fana de Shyamalan, en mayor o menor medida me han gustado todas sus cintas, y ésta no fue la excepción.
Como bien dices, el planteamiento inicial es muy interesante, y su primeros 20 minutos son fenomenales.
Si bien quizás la cinta no mantiene ese tremendo ritmo durante todo su metraje, en ningún momento se hace densa o aburrida, y su tramo final me ha parecido bastante bueno y coherente.
Estoy totalmente de acuerdo contigo en que aquí no hay malas actuaciones, sino que Shyamalan quería que se mostrarán de esa manera. Quizás como reaccionaríamos nosotros ante una situación como la que la cinta plantea.
Bueno, coincido con tu gran reseña. Buena película de Shyamalan una vez más.
Saludos!
M'agradaM'agrada
A mi em va agradar molt la peli, tot i que no és una obra maestra….Crec que moltes persones no van captar el missatge del ser humà amb la naturalesa.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: THE LAST AIRBENDER: Shyamalan prepara la seva trilogia « M.A.Confidential