I’m Still Here

Director: Casey Affleck

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Casey Affleck, P.Diddy.

Gènere: Documental. USA, 2010. 105 min.

“I’m still here, I won’t kneel, I’m the one God’s chosen, bitch”. El missatge de Joaquin Phoenix a la tornada de la seva cançó principal resumeix bona part de les intencions que s’amaguen darrere aquest experiment perpetrat amb la complicitat del seu cunyat Casey Affleck. Primer, avisant que el Joaquin Phoenix de veritat no ha marxat i que el que estem veient no és més que una màscara portada a l’extrem; i segon, fent clara sàtira dels deliris de grandesa que acostumen a mostrar els cantants de rap, encara que no siguin ningú. I’m Still Here és una gran farsa rodada en format de fals documental en què el popular actor, conegut pels seus papers a Gladiator o En la Cuerda Floja (nominat a l’Oscar per les dues), abandona per complet la seva vida d’actor per dedicar-se a la música, però buscant el seu costat més fosc i provocatiu. Una exploració de la relació entre els famosos i l’èxit, i la influència dels mitjans de comunicació en tot plegat. Un exercici arriscat, impactant i convençut d’arribar fins un faci falta.

Phoenix planteja aquest projecte com un retrat sobre la llibertat i es posa en el paper d’un actor que es veu empresonat per la seva imatge pública, la que no li permet ser qui realment és ni fer el que realment vol, raó per la qual trenca amb tot i escapa d’aquesta presó. A partir d’aquí, I’m Still Here es converteix en un autèntic “reality show”, amb Phoenix interpretant-se a si mateix i tota la realitat que l’envolta com a gran escenari. La reacció dels mitjans, companys de Hollywood, músics i públic en general era totalment imprevista, i en copsar-la, resulta força reveladora de com es mou el que avui anomenem cultura de masses. Veure la pel·lícula sabent que tot plegat és un muntatge li treu certa gràcia (gràcies distribuïdores per trigar tant a estrenar-la), però això no treu que en algun moment arribis a dubtar a l’hora de discernir entre realitat i ficció. Bàsicament perquè Affleck i Phoenix no tenen por de fer arribar el film i el personatge a certs extrems, i també pel magnífic treball interpretatiu del segon.

I és que, sent estrictes, Joaquin Phoenix ofereix la veritable millor actuació de l’any en el paper de Joaquin Phoenix. Capaç de descuidar per complet el seu físic i la seva salut, canviar radicalment la seva fisonomia i, per sobre de tot, posar en greu perill la seva reputació, les seves amistats i la seva carrera cinematogràfica, l’actor d’origen port-riqueny s’entrega en cos i ànima a la causa del film, fins el punt que ens creiem realment el personatge. Tot i les sospites que tot plegat era un muntatge, que van aparèixer de seguida, els dos responsables decideixen tirar endavant i incloure-ho com a part del documental. Així com els fragments de la vida privada responen a certa guionització prèvia, totes les aparicions en públic o interaccions amb altres personatges depenen de l’actuació de Phoenix, sense saber quin “feedback” obtindrà. En realitat, l’estudi d’aquest “feedback” és el gran objectiu de I’m Still Here.

La pel·lícula inclou un tros de l’entrevista que Joaquin Phoenix va oferir a David Letterman i que va donar la volta al món pel comportament surrealista del convidat. El propi Letterman va ser el primer en rebre un altre cop l’actor, ja amb el seu aspecte “normal”, qui va confessar que tot plegat era una farsa. Veient aquestes dues entrevistes, amb les dues imatges radicalment diferents de Phoenix, un es podria fer la pregunta que planteja I’m Still Here, sobre quin dels dos Joaquin Phoenix és el que es comporta amb llibertat i no forçosament lligat a la seva condició de personatge públic. Possiblement és el que va afaitat i parla normal, però bàsicament perquè nosaltres volem que sigui aquest. En el fons, estic segur que el documental transmet, encara que sigui de forma desfasada i extrema, una idea que molts famosos deuen portar interioritzada i que en el fons forma part de (perdó pel tòpic) el preu de la fama.

I’m Still Here no ha gaudit de gaire bona acollida, ni tampoc gaire bona difusió (només es projecta a quatre sales en tot Espanya), probablement perquè la pròpia indústria cinematogràfica s’hi sent incòmoda, però és un exercici molt interessant. A banda de retratar amb cruesa i total realisme la soledat i autodestrucció de l’artista frustrat, presenta moments passats de rosca bastant divertits. D’altra banda, la dissolució del personatge, en els últims minuts del documental, resulta una enorme mostra de talent narratiu per part de Casey Affleck darrere la càmera. Pot resultar desconcertant, pot fer desconfiar l’espectador, però no hi ha dubte que I’m Still Here té darrere una planificació molt intel·ligent, valenta i amb la pitjor de les intencions. Només quedaria preguntar-nos si realment valia la pena tot plegat o tot quedarà en una anècdota.