Fa temps que el gènere bèl·lic més pur no compta amb un gran títol; un d’aquells on ens introduïm de veritat a la pell dels soldats i sentim passar les bales pel nostre costat. Doncs sembla que l’encarregat de posar fi a aquesta relativa sequera serà el senyor David Ayer, un director no gaire prolífic i fins ara sempre focalitzat en el gènere d’acció, però que està decidit a submergir-nos de ple a la 2a Guerra Mundial gràcies a Fury. La pel·lícula (que aquí segurament es traduirà, de forma incomprensible, com Corazones de Hierro) pren el nom del tanc dins el qual batallen els protagonistes de la història, una divisió armada de l’exèrcit dels Estats Units dirigida per un sergent a qui anomenen Wardaddy. L’acció es situa a les últimes setmanes de la guerra, i explica la missió quasi suïcida d’aquest tanc contra un enemic que el superava en número i armament.
2a Guerra Mundial
All posts tagged 2a Guerra Mundial
Garbo. El Espía
Director: Edmon Roch
Intèrprets: Nigel West, Xavier Vinader, Mark Seaman, Aline Griffith, Stan Vranckx, Joan Pujol.
Gènere: Documental, històric. Espanya, 2009. 90 min.
En plena 2a Guerra Mundial, un espia que treballava per l’exèrcit aliat va aconseguir enganyar de forma sistemàtica els nazis i facilitar així les operacions més importants i decisives per guanyar la guerra, entre elles el mateix desembarcament de Normandia. Sense fer soroll, el català Joan Pujol, que tenia el sobrenom de “Garbo”, va fer servir tot el seu enginy i imaginació per crear-se una trama d’informadors totalment falsos que van portar de cap a mitja Europa i probablement en van determinar el seu futur.“L’home que va salvar el món” és un subtítol força agosarat per a un documental sobre una figura tan poc coneguda com la que ens presenta Garbo, però la sensació un cop vista la seva història és que segurament és d’allò més encertat. Guanyar els premis Goya i Gaudí a millor documental el passat 2010 no és casualitat, i queda evidenciat en un guió perfectament tramat i molt original, un immens treball de documentació i una gran capacitat per aportar emoció a un relat que, a priori, no sembla gaire vistós. A banda de desglossar la història del seu peculiar protagonista, el documental es converteix en una bona lliçó d’història i relata una sèrie de fets i detalls sobre la 2a Guerra Mundial que possiblement gran part dels espectadors desconeixien fins el moment.
L’obra afronta la primera presentació del personatge conscient que molta gent no té ni idea de qui és, i ho fa de forma humil, sense pretensions i a través d’un parell o tres anècdotes que exemplifiquen molt bé la personalitat que tenia Joan Pujol. Poc a poc, anem avançant cronològicament fins arribar a la seva total implicació amb els serveis d’espionatge de la 2a Guerra Mundial. Garbo manté en tot moment aquest to senzill, auster i amb un gran sentit de l’humor, aconseguint que el protagonista acabi sent realment entranyable. Tot i ser-ho, en cap moment ens el pinta com un gran heroi de guerra, no hi ha paraules grandiloqüents, però és el propi espectador qui es va adonant de la veritable dimensió dels actes d’aquest home.
Com a documental, Garbo presenta una estructura atípica. Prescindeix per complet de la veu en off i es recolza només en els testimonis que van conèixer “Garbo” de primera mà, combinats amb extractes d’algunes pel·lícules que il·lustren o simbolitzen els diferents fets que es van explicant. Poc a poc, la pel·lícula va desgranant el paper tan rellevant que aquest personatge va tenir en les estratègies militars del bàndol aliat gràcies a la seva inigualable capacitat d’enganyar l’exèrcit nazi amb informacions falses. El seu veritable mèrit no es trobava tant en la invenció de falsedats, sinó en l’enginy amb què aconseguia convertir-les en creïbles per als alemanys, fins i tot quan semblava que no podria trobar cap excusa. El cas del desembarcament de Normandia és especialment rellevant, ja que va determinar per complet el decurs de la guerra.
Garbo compta amb narradors de luxe i també amb un gran treball de documentació. Les imatges d’arxiu són un bon retrat de l’època i il·lustren amb encert el relat dels testimonis, periodistes que van perseguir i estudiar la figura de “Garbo”, així com historiadors i fins i tot alguna col·lega dins el servei d’espionatge britànic, que pot explicar per experiència pròpia el paper del protagonista del film. Gràcies a un guió molt ben plantejat, les històries van guanyant en interès, al mateix temps que l’atenció per part de l’espectador, i fins i tot es reserva un petit gir final que acaba de rubricar un documental que esdevé una referència pel seu argument i la seva senzillesa. Les referències cinematogràfiques, a banda d’aportar un toc molt original i també entretingut, sorprenen pel fet de comprovar com pel·lícules clàssiques ambientades a la 2a Guerra Mundial ja feien referència a les operacions i enganys en què va intervenir “Garbo”.
Sense reclams com mostrar imatges impactants, comptar amb testimonis famosos o presumir de destapar un gran secret, Garbo acaba sent un documental més que notable. Capaç de donar al personatge la dimensió i el mèrit que es mereix, però al mateix temps mantenint l’estil humil i discret del propi protagonista. A més a més, es tracta d’una obra necessària, ja que la influència de Joan Pujol en la història contemporània és veritablement important. El que hagués passat sense la seva presència sempre es quedarà en hipòtesis, però de ben segur que les coses no haurien seguit el mateix curs i les conseqüències, perquè no dir-ho, haurien pogut ser força negatives. És per això que, en efecte, és probable que “Garbo” fos l’home que va salvar el món.
The Pacific
Directors: Jeremy Podeswa, Tim Van Patten, David Nutter
Intèrprets: Joseph Mazzello, James Badge Dale, Jon Seda, Ashton Holmes, Rami Malek, Josh Heilman, Keith Nobbs.
Gènere: Bèl·lic, històric, drama. USA, 2010. 10 episodis de 60 min.
En plena 2a Guerra Mundial, l’exèrcit d’Estats Units té un objectiu clau: neutralitzar tots els territoris controlats per Japó a l’oceà Pacífic. Des de les Illes Salomon, tocant a Austràlia, el cos de marines ha d’anar avançant per illes diminutes i quasi inhabitades, però de vital importància estratègica. En cadascuna d’elles, les batalles són llargues i sanguinàries, molt més del que s’havia promès als marines, els quals, a més a més, han de patir una meteorologia extrema. La campanya del Pacífic va ser un dels episodis amb més mortalitat de tota la guerra i els qui la van sobreviure van quedar marcats psicològicament per la resta de la seva vida.Definitivament, no ha estat el mateix. Era inevitable començar aquesta crítica fent referència a Hermanos de Sangre, no només perquè els productors són els mateixos (Steven Spielberg i Tom Hanks), sinó perquè ells mateixos van presentar The Pacific com la producció germana de la grandíssima sèrie de l’any 2001. No obstant, i malauradament, estem parlant d’una germana petita i amb molt per madurar. No m’agrada expressar-ho així, perquè crec que s’ha de valorar cada sèrie de forma individualitzada, però és que són uns elements molt específics, i la seva presència o absència, els que impedeixen situar The Pacific prop del nivell de la seva antecessora. La factura visual, sonora i documental és impecable (s’hi han deixat 250 milions de dòlars, la sèrie de televisió més cara de la història), però l’aspecte narratiu presenta una manifesta falta de cohesió en el transcurs dels deu capítols i el retrat de la majoria de personatges impedeix que ens puguem acostar a ells per viure amb més intensitat la història.
Parlo de fets tangibles, conscients, com que a la meitat de la sèrie encara no et saps els noms dels protagonistes. És més, no saps ben bé qui són els protagonistes, exceptuant els dos principals, ja que aquests canvien de cop a partir de cert capítol i sembla que la sèrie recomença. Això fa que els personatges no tinguin recorregut ni evolució, que ens resultin plans i pràcticament indistingibles. I quan hi ha un personatge al qual sí que ens endinsem de forma més íntima, la seva evolució resulta sobtada i difícil de processar. A Hermanos de Sangre, de seguida tenies identificats els personatges, avançaves i paties amb ells, i fins i tot quedaves afectat quan en mataven un. A The Pacific, no n’arribes a conèixer cap de forma tan profunda com perquè et provoqui aquestes sensacions, i si passa, és per un sol capítol o dos, com a molt. Tot plegat fa que la sèrie es visqui de forma més llunyana i amb menys implicació.
L’altre gran aspecte que distancia The Pacific de la seva antecessora és que els capítols no tenen cohesió, que la història de cadascun està massa diferenciada de l’anterior (i de la següent) tan a nivell de temps com d’espai. La trama avança de forma descompassada i, per tant, una mica confusa. L’explicació del context de cada capítol a l’inici de cada un (narrada per Tom Hanks) és essencial per ubicar-se, perquè acostuma a començar de forma que no té res a veure amb el final de l’anterior. I el mateix passa amb el contingut narratiu, que per mi es queda a mig camí en les seves dues vessants. Quant a acció bèl·lica, aquesta no arriba pròpiament fins el capítol sis, en què, llavors sí, ens delecta amb escenes trepidants a flor de pell, precisament les que havíem esperat durant els cinc capítols anterior. En aquests, els fragments de combat són comptats i, a més, de nit, amb la qual cosa força difícils d’apreciar (imprescindible veure-la en HD). No dubto que el rigor històric requeria que fos així, però s’hagués pogut equilibrar més. Globalment, les dosis d’acció bèl·lica estan mal repartides, deixant-ho tot pel final.
L’altra vessant de la que parlava és la més introspectiva, la que ens trasllada a la mentalitat dels marines i ens mostra les veritables ferides d’aquesta guerra. Perquè, si una cosa deixa molt clara The Pacific, és que aquell front de la 2a Guerra Mundial va ser el més dur pels combatents. Els testimonis reals que apareixen al principi dels episodis així ho corroboren i evidencien. En aquest sentit, la sèrie deixa imatges realment impactants pel que fa al comportament d’alguns dels personatges, però algunes es veuen massa aïllades i forçades. Fins i tot l’últim capítol, destinat a mostrar-nos les cicatrius de la guerra dels protagonistes, no ho acaba de resoldre i et deixa amb aquesta sensació de mitges tintes que acaba per definir la sèrie completa. Un fet molt revelador és que, durant el repàs final per tots els personatges, en què ens expliquen tot el que va fer després, alguns et resulten realment difícils de recordar i distingir. Impermissible per una sèrie d’aquesta categoria.
Tampoc m’ha acabat d’agradar l’extremisme amb què ens dibuixen l’exèrcit japonès. D’acord que estaven sonats, però s’oblida de qualsevol detall o subtilesa que hi havia darrere, tots els que, per exemple, ens presentava la magistral Cartas desde Iwo Jima de Clint Eastwood. No esperava un posicionament gaire neutral, però és que no es fa pràcticament ni una concessió a la condició de l’enemic. Els “dolents” estan molt clars des del principi. Contràriament, The Pacific sí que fa un bon acostament a la vida rutinària i domèstica dels marines, tant als campaments com a les bases o centres mèdics, però un també té la sensació que hi dedica un temps excessiu. En definitiva, el que ens trobem a The Pacific no era el que esperàvem. D’acord que esperar no és bo, però tampoc ho és crear falses esperances per part dels creadors durant la promoció de la sèrie.
The Pacific és un document històric i documental de qualitat altíssima, capaç de recrear les condicions viscudes per aquells soldats ara fa 70 anys amb un realisme immens i amb un desplegament de mitjans que queda palès en pantalla. La fotografia és exquisida i la banda sonora, espectacular, amb una de les caretes d’entrada més boniques i emocionants que recordo. El problema és que poques coses més m’han emocionat a la sèrie. Des del punt de vista narratiu, estructural i de continguts, descuida elements que tenen massa pes i que impedeixen situar-la al mateix nivell (ni tan sols a prop) que l’obra mestra que tenia com a mirall. No considero les deu hores dedicades a veure la sèrie com a perdudes, però sí com a relativament decebedores. Ells mateixos es van posar el llistó molt alt, i han estat incapaços d’assolir-lo.
Inglorious Basterds
Director: Quentin Tarantino
Intèrprets: Brad Pitt, Christoph Waltz, Mélanie Laurent, Diane Kruger, Eli Roth, Michael Fassbender, Daniel Bruhl.
Gènere: Bèl·lic, thriller, drama. USA, 2009. 145 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
En plena 2a Guerra Mundial, amb França ocupada pels nazis, l’exèrcit aliat compta amb un cos especial conegut com els “Malditos Bastardos”. Estan comandats pel tinent Aldo Raine i la seva filosofia és clara, matar tots els nazis possibles de forma totalment despiadada, prenent la seva cabellera com a trofeu. D’altra banda, a París, la jove propietària d’un modest cinema es veu involucrada en les altes esferes del Reich després de començar una relació amb un popular heroi de guerra nazi, que precisament és a punt d’estrenar un film sobre la seva proesa.“Tengo un ego saludable” diu Quentin Tarantino a l’entrevista que va publicar ahir a El País. No ho puntualitza, però segur que el director no només pensava en la seva salut, també en la salut del cinema contemporani i en la salut dels espectadors. I és que sort en tenim de l’ego de Tarantino, que precisament és un dels grans protagonistes de Malditos Bastardos. El director torna a regalar-nos diversos segells del seu inconfusible estil, aquells que probablement no entendríem i consideraríem com a gratuïts en una pel·lícula de qualsevol altre director. Naturalment que hi ha elements que agraden molt més al propi Tarantino que a la gran majoria de públic, com algunes escenes o diàlegs massa dilatats, en què un altre retallaria sense que això afectés el més mínim a la història, però ja se sap que Quentin és molt capritxós. No obstant, se li pot concedir, ja que aquests capritxos també són saludables.
També diu Tarantino a l’entrevista que li hagués agradat guanyar a Cannes, tal com va fer amb Pulp Fiction el 1994. Personalment, crec que Malditos Bastardos no és una pel·lícula tan rodona ni tan rotunda com aquella, i fins i tot la situaria un pèl per sota dels dos volums de Kill Bill. No obstant, és una gran pel·lícula, plena de geni, d’intensitat i de contingut. D’una banda, és la versió particular de Tarantino sobre una resolució alternativa de la 2a Guerra Mundial; de l’altra, un claríssim homenatge al cinema. No és casualitat que una de les protagonistes sigui la propietària d’una sala de cinema i que, en general, els elements cinematogràfics tinguin un paper tan important a l’argument. La reivindicació del cinema en el seu format clàssic, el més artesanal, el més essencial resulta força evident, i més coneixent que Tarantino s’ha mostrat sempre contrari als nous formats digitals.
Malditos Bastardos no només és un pou de “tarantinades” que no deixen altra opció que la riallada còmplice del públic, també és una nova mostra de l’altíssima qualitat d’aquest cineasta. El primer capítol de la història (està dividida en un total de cinc) és una meravella, una classe magistral de com controlar el ritme narratiu, de com jugar amb els silencis i de com escriure uns diàlegs sensacionals sense necessitat de parlar massa. A més a més, és la primera aparició de l’actor estel·lar del film, Christoph Waltz. Un dels somriures més incòmodes que he vist mai i un d’aquells posats que de tan tranquils i mesurats et posen dels nervis. Waltz, guanyador del premi a millor actor a Cannes, borda totes les escenes i encaixa perfectament amb allò que Tarantino busca. L’altre gran nom és, indubtablement, Brad Pitt, que segueix demostrant una versatilitat impressionant com actor i construeix un carismàtic i excèntric tinent Aldo Raine.
L’aportació femenina també és de notable alt. Mélanie Laurent i Diane Kruger no es deixen intimidar per la resta del repartiment masculí i ofereixen grans actuacions, a més de protagonitzar diverses de les grans imatges del film. Tarantino, un cop més, aconsegueix deixar-te un bon àlbum de fotogrames a la ment, molts d’ells representatius de tots els gèneres cinematogràfics que homenatja a la peli: western, bèl·lic, negre, drama, comèdia… Tot això acompanyat d’una banda sonora genial, amb la firma de Tarantino, accentuant el to de les escenes i envoltant-nos de l’acció que passa en cada moment. Des de les peces del mestre Ennio Morricone fins a una superba inclusió de David Bowie. Un altre dels aspectes sonors a destacar és la immensa mescla d’idiomes, tan poc habitual com completament realista i gens gratuïta. I és que els alemanys, entre ells, parlen alemany, no anglès amb accent alemany. Fins i tot en alguna escena es posa de manifest aquesta intenció, fins i tot de forma irònica.
Potser Malditos Bastardos és una peli un pèl més intermitent del que ens té acostumats el seu director, amb una mica més d’alts i baixos, amb un protagonisme una mica massa fraccionat (es troben a faltar més minuts de bastardos en acció), però això no treu que sigui una gran peli. Tarantino torna a regalar-nos les seves manies, els seus capritxos, els seus fetitxismes, les seves anades d’olla, els seus temes de conversa que ningú més posaria en un film, i això és motiu de celebració. Se’l pot jutjar respecte la resta de la seva filmografia, o respecte la resta de cinema que veiem actualment. En el primer cas, no arriba a igualar el seu màxim nivell, però en el segon, vaja, és que no hi ha color…
La prolífica i selecta cadena americana HBO ja ens té preparada una nova perla de cara a 2010. El bèlic ha demostrat ser un dels seus gèneres més exitosos, amb produccions com Band of Brothers (Hermanos de Sangre) o Generation Kill, entre altres, i precisament la primera tindrà molt a veure amb aquesta nova minisèrie. The Pacific serà, en certa manera, una continuació o un llegat de Band of Brothers. Tom Hanks i Steven Spielberg tornen a posar-se al capdavant de la producció, que compta amb un espectacular pressupost de 200 milions de dòlars, i ens traslladen un cop més a la cruesa de la 2a Guerra Mundial. Si Band of Brothers es centrava en l’avanç d’una companyia de paracaigudistes des del desembarcament de Normandia fins als alps alemanys, The Pacific ens traslladarà fins al pacífic (es podia intuir) per acostar-nos a les batalles entre el cos de marines nordamericans i l’exèrcit japonès.
Entre altres, es recuperaran els episodis de Guadalcanal, Iwo Jima o Okinawa, i l’argument ens situarà com acompanyants d’una de les divisions de l’exèrcit d’Estats Units. L’argument partirà de les memòries de tres dels supervivents de la guerra, o sigui que, tal com la seva predecessora, vetllarà per mantenir una alt rigor històric i explicarà els fets a partir de fonts que no poden ser més properes i fiables. Si per alguna cosa es van caracteritzar Hanks i Spielberg a Band of Brothers, és per aconseguir fugir del patriotisme americà i donar una visió molt més àmplia i profunda del conflicte, sempre focalitzant-se en els seus protagonistes i els seus diferents punts de vista. A The Pacific, la fórmula vol ser la mateixa. Tenen el llistó molt alt, però són capaços de tornar a oferir-nos un producte d’altíssima qualitat.
La sèrie constarà de 10 capítols d’una hora de durada, un format molt utilitzat per HBO. El rodatge va començar ara fa just dos anys a Austràlia, i va acabar la primavera de 2008. Després d’un llarg procés de postproducció, finalitzat fa poc, la cadena té previst estrenar The Pacific el març de 2010 a Estats Units. A Espanya, Canal+ ja ha comprat els drets, i la podria estrenar la tardor de 2010, si ens guiem pel que va trigar amb Generation Kill. El tràiler poques coses deixa per dir, a banda de que pinta espectacularment bé.
Cada cop falta menys per una de les estrenes de l’any, la nova producció de Quentin Tarantino, Inglorious Basterds. Serà el 21 d’agost, i fins llavors serà constant l’aparició de nous detalls relacionats amb el film. Uns dels més significatius són els pósters que promocionaran la pel·lícula arreu del món, i tractant-se de Tarantino no hi ha dubte que aquests havien de lluir la seva firma personal.
De moment, s’han publicat sis dels pósters d’Inglorious Basterds, tres centrats en un protagonista del film i altres tres amb imatges que il·lustren força bé el que podem esperar d’aquest film. Tot i ser força més impactants aquests últims, resulta graciós el fet que es posi directament el nom dels actors i se’ls defineixi com a “basterd”. Així doncs, segons un dels pósters, i encara que més d’un(a) no hi estigui d’acord, “Brad Pitt és un cabrón”. Coses de treballar amb Tarantino, ja se sap…
(click per ampliar)

The Reader
Director: Stephen Daldry
Intèrprets: Kate Winslet, Ralph Fiennes, David Kross, Bruno Ganz, Lena Olin, Hannah Herszprung.
Gènere: Drama. USA, 2008. 120 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Michael Berg, un estudiant alemany de 15 anys, torna a casa de l’escola en un dia d’intensa pluja. Poc abans d’arribar, comença a trobar-se malament i decideix refugiar-se a l’entrada d’una casa. Allà el troba Hannah Schmitz, una dona de 30 anys que treballa de revisora als tramvia, qui l’acollirà a casa seva. Poc a poc, neix una gran atracció entre els dos i comencen una intensa relació amorosa en secret. No obstant, les vides dels dos són massa diferents.Per fi he pogut veure una d’aquelles pelis que, per una raó o altra, se’m resistien des de feia ja algunes setmanes. La veritat és que no tenia expectatives de cap tipus, però tenia la sensació que era de les que s’havien de veure. Al final, tot i no parlar d’un film excepcional, puc dir que realment val la pena. La originalitat i impacte de la història de partida de El Lector enganxen de seguida, i el film evita tornar-se excessivament pausat i contemplatiu, un risc que existia clarament, per anar bastant per feina. D’aquesta forma, l’evolució de l’argument no s’estanca en cap moment i es manté un nivell d’intensitat força bo al llarg de les dues hores de durada. Tot i fallar a nivell narratiu en certs moments, El Lector és un film que mai dóna motius perquè l’espectador perdi l’interès.
El Lector és una peli molt rica en contingut, ja que sap tocar moltes temàtiques diferents de forma precisa i cuidada, però també profunda. Des de la sexualitat fins la literatura clàssica, passant pels horrors de l’holocaust nazi. No obstant, res queda fora de lloc i la mescla resultant és perfectament digerible. Per exemple, la incursió al delicat tema del nazisme ofereix una vessant humana molt intensa, però també mesurada i sense caure en els recursos de sempre. El fet d’estar protagonitzada per personatges alemanys hi té força a veure. En tot cas, El Lector és d’aquelles pelis que no et deixa passiu, que et fa reflexionar sobre l’actitud dels protagonistes i qüestionar-te les seves decisions. En un argument dominat pels secrets, el pes de la consciència i el sentiment de culpa, pocs poden quedar indiferents davant del que passa.
Parlar de El Lector sembla anar obligatòriament lligat a parlar de Kate Winslet, i més tenint en compte el recent Oscar aconseguit per aquest paper, però jo crec sincerament que tampoc n’hi ha per tant. En primer lloc, perquè tinc la sensació la Winslet tendeix a convertir-se en actriu d’una sola cara (el fet que agafi papers tan semblants entre si no ajuda); en segon lloc, perquè està molt millor a Revolutionary Road, per la qual no entenc que no l’hagin nominat ni tampoc que la considerin secundària quan és la gran protagonista del film. Aquí no es pot negar que fa un molt bon paper, però, per exemple, Meryl Streep a La Duda li dóna bastantes voltes. D’altra banda, crec també que el treball de maquillatge de la part final de la peli no està gaire ben aconseguit. En fi, que no és d’aquelles actuacions que deixen marca.
Un dels punts forts de El Lector és el bon treball de fotografia i l’ambientació als diferents períodes de temps en els quals transcorre la història, en canvi la banda sonora l’he trobat un pèl excessiva en alguns moments, massa interessada en realçar un dramatisme que no requereix ser alçat. El muntatge en forma de flashbacks no el descobrirem ara, però s’ha de dir que encaixa força bé en aquest cas, i la direcció de Stephen Daldry deixa detalls més que interessants, sobretot a la part final del film i també en els moments àlgids. Contràriament, la peli és una mica irregular a nivell narratiu, sobretot en el sentit que deixa alguns caps sense lligar i que en més d’una ocasió trobes a faltar alguna explicació més de certs fets. Se m’ocurreix que s’han pogut prendre algunes llicències amb l’adaptació del llibre original, perquè si no, no s’entén massa.
A pesar d’això, les sensacions que deixa El Lector en abandonar el cinema són majoritàriament bones. Tot i el dramatisme que domina el film, la història té una bona i continuada evolució, no cau en la monotonia i té un final força decent que sap tancar el cercle. No és un prodigi de pel·lícula, però destaca el suficient com per ser recordada i guardar algunes de les seves imatges a la memòria. Recomanable a qui tingui ganes de gaudir d’un bon drama.
Sens dubte serà una de les estrenes més populars de 2009, i no és per menys. Després dels genials dos volums de Kill Bill, Quentin Tarantino només s’havia deixat veure en un relatiu segon pla dirigint un parell de capítols de C.S.I., col·laborant a Sin City i formant part d’aquesta mena d’experiment anomenat Grindhouse. Així doncs, ja tocava que el brillant director americà tornés a obsequiar-nos amb una producció de cap a peus, escrita, dirigida i produïda per ell mateix.
Inglorious Basterds introdueix Tarantino en un gènere i ambientació totalment nous, el bèl·lic de la 2a Guerra Mundial. L’argument tracta d’un grup de soldats americans d’origen jueu que s’infiltren a les tropes nazis que ocupen França. Un cop infiltrats, a saber tot el que passa tenint en compte de quina ment ha sortit tot plegat. Com a gran estrella, i significant el seu primer cop a les ordres de Tarantino, ni més ni menys que Brad Pitt, acompanyat de noms tan variats com Daniel Bruhl, Mike Myers o Diane Kruger, entre altres.
Pel que es pot desprendre del tràiler, sembla que l’esperit Tarantino continuarà ben viu i que no faltarà acció i violència sense miraments, personatges canalles i anats de l’olla, aquest humor incorrecte que tan ens agrada i, en definitiva, tot el que podem esperar d’una peli com aquesta. No em digueu que no us moriu de ganes de veure-la…
Inglorious Basterds s’estrenarà al maig al Festival de Cannes i arribarà a les sales d’Estats Units el 21 d’agost. D’altres països europeus tenen l’estrena prevista entre finals d’agost i setembre, però, lògicament, aquí encara es desconeix. Desitjo que no ens facin esperar gaire. De moment, a gaudir del primer tràiler!

Defiance
Director: Edward Zwick
Intèrprets: Daniel Craig, Liev Schreiber, Jamie Bell, George MacKay, Alexa Davalos, Allan Corduner, Mark Feuerstein.
Gènere: Drama, bèl·lic, històric. USA, 2008. 130 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El 1941, l’exèrcit nazi envaeix el territori de Bielorússia. Milers de jueus són tancats en ghettos o directament exterminats, però d’altres aconsegueixen fugir cap als boscos. Tuvia, Zus y Asael Bielski, tres germans que han vist com tota la seva família ha estat massacrada, comencen a agrupar els supervivents i formen una unitat de resistència. Poc a poc, la comunitat va creixent i es torna més poderosa, però la vida al bosc no resulta gens fàcil.Pel·lícula construïda de forma impecable per funcionar com el que és: un producte d’entreteniment perfectament dissenyat, oferint entreteniment de principi a fi, però sense arriscar-se a aprofundir més del compte. Tal com va fer amb Diamante de Sangre, Edward Zwick aconsegueix fer-nos passar una molt bona estona, mesurant de forma molt efectiva el ritme de la peli i amb una trama que atrau des d’un bon principi i ja no ens deixa anar fins al final. En aquest cas, compta també amb un protagonista que rendeix molt bé en aquest tipus de papers, com és Daniel Craig, i uns secundaris que també compleixen amb la part que els toca aportar. La veritat és que Resistencia és d’aquelles pelis destinades a agradar a pràcticament tothom; és el que té no arriscar-se en excés.
Un dels aspectes meritoris de Resistencia és que, tot i la seva temàtica àmpliament utilitzada al cinema en general (2a Guerra Mundial), aconsegueix distanciar-se de les imatges més típiques i tòpiques i ofereix un enfoc relativament diferent al que havíem vist fins ara. Tot i que l’estructura de la trama no és nova i moltes de les situacions són d’esperar, no et vénen constantment altres pelis a la memòria mentre la veus, cosa que és força fàcil en films sobre aquest conflicte. Resistencia comença sense perdre el temps, posant-te en situació de seguida i entrant en acció de forma que quasi t’agafa per sorpresa. A partir d’aquí, presenta una evolució constant, tant en en la trama com en els protagonistes, i sap mantenir l’atenció i evitar la monotonia fins al final.
L’argument té els seus tres pilars bàsics en la part més bèl·lica, la vida de la comunitat al bosc i la relació entre els dos germans Tuvia i Zus. Com és d’esperar, a vegades no són els alemanys els que més maldecaps dónen als protagonistes, i a vegades el problema més gros apareix per sorpresa. Tot i que les situacions no són un prodigi de l’originalitat, estan ben trobades i ben situades en el temps perquè el film tingui substància en tot moment. El muntatge presenta obligats salts temporals, alguns d’ells amb la sensació que deixen caps per lligar, però també ajuden a fer avançar la peli de forma adequada. Amb tot, com ja he dit, la narració és fàcil i sense complicaci0ns, cosa que la fa molt efectiva per a tots els públics.
Segurament és per això que a Resistencia es troba a faltar una mica més d’atreviment en alguns aspectes que de ben segur deurien tenir més pes en la història real (cal recordar que està basada en fets verídics). Així doncs, qüestions com la controvertida posició dels soviètics o el mateix paper poc clar de Bielorússia a la guerra són tractats de forma molt superficial i evitant mullar-se massa. També falta un punt més d’èpica a la història, ja que els protagonistes volen portar l’etiqueta d’herois, i la veritat és que ho són, però el film no ho sap ressaltar de forma suficient. Al personatge de Daniel Craig li falta una mica de carisma, el mateix que al de Liev Schreiber (que quasi m’ha agradat més i tot). En canvi, cal destacar l’actuació de Jamie Bell (el nen de Billy Elliott), que sorprèn amb un personatge que va de menys a més.
Resistencia ofereix exactament el que esperava d’ella. És una bona peli, que sap aprofitar un relat de temàtica molt atractiva i que juga molt bé les seves cartes, tot i no ser totes les que podria. Supera les dues hores, però manté un ritme sense grans baixades i presenta escenes d’acció molt efectives i emocionants, cosa que no la fa, per res, llarga. Una bona opció pel que busca entreteniment, però ben treballat, i sense necessitat de recrear-se en la duresa del moment històric, cosa que ja han fet d’altres. Recomanable a absolutament tothom.
(Atenció: Spoilers als comentaris!)























